Ja en tenim prou, de merda

Que vivim en un món desigual i fins i tot injust ja ho sabem. És un fet (i un coneixement) que ens ve poc o molt de sèrie. D’entrada, hi ha qui condueix un Jaguar i qui es desplaça amb metro, amb bicicleta o amb un Lada Niva. Però pot ser molt pitjor: hi ha qui pot amenaçar (fins i tot de mort) via Twitter o al carrer sense que passi absolutament res i hi ha els qui són acusats i condemnats per haver superat els suposats límits de la llibertat d’expressió en lletres de cançons o comentaris grollers a les xarxes socials. O pel fet de penjar i despenjar banderes… O pitjor encara: barallar-se amb un guàrdia civil en un bar d’Altsasu pot acabar amb dotze anys de presó (guàrdia civil que, per cert, va acabar aquesta sagnant batalla campal amb una camisa blanca sorprenentment impol·luta); i alhora, curiosament, ser víctima sexual d’un altre guàrdia civil i de quatre energúmens més (tots alhora!) resulta que no és cap violació.

Cadascú es mira el món amb els prismàtics i les ulleres que pot i que vol (per sort!), però tots plegats, tots, tenim memòria, per esquifida que sigui, i maldem per un futur que més o menys valgui la pena. Intentem a marxes forçades comprendre la realitat que ens ha tocat, mirem d’adaptar-nos-hi, de sentir-nos-hi còmodes i, ai, de fer-la cada dia una mica millor, una mica més vivible i fins i tot feliç, rebel·lant-nos-hi quan cal i protestant quan la trobem, com passa per desgràcia massa sovint, injusta. O massa desigual.

Ara que plouen petricons de governs nous cada dia, aquí i allà, fóra bo que aprofitéssim l’oportunitat, potser ingènua però aparentment real, per graduar(-nos) una vegada més les ulleres, per reforçar punys i colzes, alçats o clavats a la taula, i per injectar(-nos) altes dosis d’exigència, de futur i d’horitzons. Es tractaria, de fet, parlant clar, d’aprofitar-ho per no cagar-la ni més ni gaire, que ja en tenim prou, de merda. I per no callar, per respondre més i més fort, cada vegada que calgui, contra això i allò. Contra un relat imposat i de mentida, i també, cal dir-ho, contra un argumentari unionista que ja fa tuf de florit.

Un humil, entre mil, exemple: Miquel Iceta, que d’una altra banda ha vist multiplicat l’eco de les seves paraules i que alça amb orgull un xic més la barbeta arran del canvi de govern a Madrid, deia aquesta setmana (una vegada més) en una entrevista a ‘El Món a RAC1’, amb el nou escenari polític, que un referèndum acordat sobre la independència a Catalunya no seria en cap cas la solució de les reivindicacions nacionals catalanes. Quina mandra, sí, ja ho sé, però fem l’esforç i coi, ara ja que tenim govern, potser que tornem, amb energies renovades i sense por, al relat de les idees. Resulta que per Iceta independitzar-se és una decisió massa important per a ser resolta mitjançant un referèndum perquè, diu ell, si no canvien molt les coses, en cas de guanyar el ‘sí’, hi hauria un 50% de la població a la qual es prendria la identitat i seria forçada a no sentir-se del país on viu. Un disc rallat, l’unionista, però que, de tan repetit, a més de son ja fa angúnia. A veure, i l’altre 50%? Que potser m’han demanat si estic enamorat del DNI espanyol, si representa la meva identitat? Jo, la identitat i el país on visc els tinc clars, cap dubte. I això que passaport, DNI i un grapat de documents més diuen que en tinc una altra, d’identitat, en la qual no em reconec. Seria demanar massa que cadascú es pogués sentir d’on volgués i com volgués i que als seus documents hi figurés exactament això? Naïf i idealista, entesos. Doncs si resulta, per allò de la desigualtat i de la merda, que en el món en què vivim això no és tan fàcil, caram, fem eleccions, referèndums i el que calgui, que per això som demòcrates i paguem sous a un reguitzell de polítics, jutges i serveis públics de neteja.

A més, d’ençà que tenim nou govern a Catalunya, uns i altres no es cansen de repetir que Torra ha de ser el president de tots els catalans i no tan solament dels que van guanyar les eleccions (per cert, com és que això ningú no ho demana a Pedro Sánchez?). Sigui com sigui, tenen raó, és exactament això, sí: es tracta de tenir en compte tothom, inclosos els qui no ens sentim espanyols ni ens hi hem sentit mai, durant dècades, malgrat els DNI, les cagades i tota la resta.

I ara resulta que tres dels malfactors de la Manada, els que són a la presó de Pamplona, han demanat de ser traslladats a una presó a prop de Sevilla perquè les famílies no hagin de fer tants quilòmetres per a visitar-los. Segons El Español, tot fa pensar que els concediran aquest trasllat. Per humanitat i per les famílies, diuen. Cony… Potser que diguem alguna cosa, amics, que si no tanta merda ens acabarà colgant…