15.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 15.06.2021 - 23:30
Enguany se celebra l’Any Joan Triadú coincidint amb el centenari del seu naixement (Ribes de Freser, 1921 – Barcelona, 2010). Triadú va destacar com a crític literari, pedagog i activista cultural, però tot i que va explicar la seva trajectòria en diferents llibres de memòries, dietaris i articles, hem volgut parlar amb el comissari de l’Any Triadú, Joan Josep Isern, també crític literari i autor del bloc “Totxanes, blocs i maons”, sobre la història menuda d’aquest personatge de la cultura, en molts aspectes excepcional. Un home que contra pronòstic arriba a la universitat i es forma en clàssiques; que, per edat, fa de pont entre els autors d’abans de la guerra i els autors que comencen després; que pren Riba com a referent i que durant la seva vida de pedagog i d’activista, especialment en la defensa de la llengua catalana, també ell es converteix en referent.
“Penseu que amb Triadú es pot seguir tota la resistència cultural catalana de l’interior”, ens diu J.J. Isern, que també ens recorda que va ser un home pràctic, amb sentit de l’oportunitat i exigent. El seu epitafi: “Joan Triadú, exigent en poesia.”
J.J. Isern el va conèixer al diari Avui, on tots dos feien crítica literària. Les seves afinitats eren moltes i la seva obsessió per l’ordre i per desar-ho i documentar-ho tot, també. El 1991, quan va fer setanta anys i li van voler fer un homenatge nacional, es va muntar un grup de treball on J.J. Isern ja hi era. Van organitzar un gran sopar a les Drassanes, van encarregar-ne la biografia a Agustí Pons, i a partir d’aleshores Triadú va ser Escriptor del Mes i va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Però aquest és el final. Comencem pel principi…
—Joan Triadú es forma encara en l’època de la República i la guerra. Va néixer el 1921 a Ribes de Freser en una família obrera i modesta.
—I era fill únic, un fet rar en aquella època. L’origen dels pares d’en Triadú és la Garrotxa. Però han d’anar-se’n perquè el pare no té feina i entra a treballar en una colònia fabril de Ribes de Freser. Allà neix en Joan. El pare era un obrer de la CNT i la mare, una persona més cultivada. Quan en Joan té tres anys, la colònia fabril entra en crisi i el pare se’n va sol a Barcelona i entra a treballar en una empresa tèxtil del carrer de les Carolines del barri de Gràcia. Fa de vigilant. Al cap d’un any, el 1925, la mare i ell arriben a Barcelona. Primer s’instal·len en un habitatge fora de Gràcia, però pràcticament de seguida passen a viure al terrat de la fàbrica on el pare feia de porter. Allà, en Triadú comença a estudiar a les monges paüles, al mateix carrer de les Carolines, i a partir d’aquell moment, tota la seva vida transcorre al barri de Gràcia, perquè quan es casa va a viure al carrer Príncep d’Astúries i allà és on es va morir.
—Tot i venir d’una família molt popular, ell no vol anar a la fàbrica, ell vol anar a la universitat.
—En Joan té unes determinades aptituds per a l’estudi i demana d’anar a la universitat. Però passa que l’any 1938, en plena guerra, quan ell ha acabat el batxillerat, entra a treballar de mestre a Granollers, a l’escola Ferrer i Guàrdia: la Generalitat necessita mestres perquè la majoria són al front. Li fan una prova i adquireix el títol de català, que després li signarà Pompeu Fabra.
—Devia tallar just a l’hora de formar part de la Lleva del Biberó.
—Per tres mesos.
—La realitat li precipita la vocació de mestre o és la realitat que el fa mestre?
—Segurament la vocació de mestre la portava de sèrie. Però l’any 1938 es presenta a aquestes oposicions com una manera d’ajudar la família. És clar que l’atreu el magisteri, però no sé si ho tenia al cap ja de ben petit. El fet és que comença a impartir classes a l’escola Ferrer i Guàrdia de Granollers i allà també comença a escriure. La primera imatge pública de Triadú la tenim el 1938 quan escriu un dietari que no publicarà fins seixanta anys després, un dia que el troba gairebé per casualitat. Es coneix com a Diari d’un mestre adolescent. I allà hi ha dues coses. Per una banda, l’encís que experimenta amb el fet de fer classe, ser en una aula amb alumnes, treballant, en silenci. Li crea una sensació de benestar. I escriu: “Quan sóc a classe, sóc feliç.”
—En un moment molt bèstia, perquè el país està en guerra.
—La segona cosa important que li passa a Granollers és que viu el bombardeig del centre de la ciutat, el 31 de maig, amb centenars de morts i ferits. Ell descriu tot el que va passar i va viure. De fet, cada any, quan es commemora el bombardeig de Granollers, es llegeix la seva crònica, perquè és el testimoni més vívid que se’n conserva.
—Acabada la guerra, entra a estudiar a la universitat. Per què no continua fent de mestre?
—Amb el franquisme, obliguen els mestres a ensenyar “el magisterio español”. I per aquí ell no hi passa. Renuncia a fer de mestre. I entra a la universitat, a Filosofia i Lletres, branca de clàssiques. Encara que el pare hauria volgut que es posés a treballar i entrés a la fàbrica amb bata blanca, la família li dóna suport.
—Aquesta voluntat de continuar els estudis superiors ja el fa força excepcional.
—Això em fa pensar en un dels atributs que sempre en destaco a les xerrades que faig: que és un home absolutament pràctic, amb un sentit enorme d’allò que és oportú, d’allò que és rendible i d’allò que és pràctic. Per tant, jo entenc que en la seva anàlisi, veient que com a “maestro nacional” no té el mínim futur, se’n va a fer un tomet. Doncs cap a la universitat.
—Quan dieu que era una persona eminentment pràctica, a què us referiu?
—El concepte de pràctic de Triadú ja el trobes a començament dels anys cinquanta, quan en comptes d’anar amb la cartereta un dia a un centre excursionista a fer classe de català a un grup de vellets, l’endemà en una parròquia, etc., s’inventa el treball en xarxa i decideix de formar formadors. Quan es casa el 1956, Ermengol Passola, el seu amic propietari de Mobles Maldà, li fabrica al voltant del menjador un escó perquè la gent s’estigui asseguda. I allà comença a fer classes de català. A qui? A Albert Jané, Ibánez Senserrich, Jordi Mir, Joaquim Carbó… I durant dos anys, ell fa les classes, en part viu d’això, i forma una quantitat de gent que després multiplica l’esforç per a l’ensenyament del català.
—Però no ens avancem. Com el marca la universitat?
—Allà coneix Palau i Fabre, una figura que és molt important al començament. Però el 1939 experimenta els primers símptomes de la tuberculosi. Així i tot, acaba la carrera el 1942. Després, entra a treballar a l’acadèmia Vié de Sant Adrià. Allà coneix la mare de Víctor Obiols. El seu pas per aquesta acadèmia serà molt breu, perquè al cap de quinze dies té una crisi, un vòmit de sang, l’ingressen d’urgència, li fan un pneumotòrax, que en aquell moment es considera una intervenció a vida o mort, i se’n surt. Durant mig any ha d’estar-se al llit. I després, algú diu que en Triadú necessita aire pur i algú parla de Collsacabra i de Cantonigròs. I, efectivament, un dia de juny del 1943 arriba a ca la Filomena, que és la fonda de Cantonigròs. I allà coneix en Jordi Parcerisas, oncle del poeta. I allà només fa que escriure i llegir. Ell explica a les memòries que surt a tres llibres per dia. I s’hi està tot el 1944. I amb aquest Parcerisas, per matar l’estona, s’inventen un concurs parroquial de poesia. Convenen que el dia de Sant Roc, el 16 d’agost de 1944, faran un concurs de poesia.
—En català?
—En català, i tant. En aquell moment no saben que aquest concurs es farà vint-i-cinc vegades i que hi passarà tothom: Foix, Riba, Espriu… És clar, és tot un esdeveniment. El bisbat de Vic ho aixopluga. I el deixen fer perquè hi ha la cobertura de l’església. A final de l’any 1944, torna a Barcelona i entra en contacte amb Palau i Fabre, que ja feia la revista Poesia, per muntar una altra revista de lletres i arts. És Ariel, el nom que li va posar ell.
—Ariel simbolitza la represa des de la clandestinitat.
—Triadú forma Ariel amb un grup on hi ha en Frederic-Pau Verrié, en Romeu, en Taradell i en Palau. Ariel és una revista on tothom signa, amb nom i cognoms, i la direcció s’alterna en cada número. És una revista que lliga molt amb el concepte que Triadú entoma de Riba. Riba torna de l’exili el 1943 i entren en contacte el 1945. I de Riba, agafa la idea de rigor, de buscar l’excel·lència, que s’escrigui en català però que allò que s’escrigui estigui bé. Ell defensa que està molt bé que entre tots ho fem tot, però allò que fem, fem-ho bé. Aquesta idea d’excel·lència, en Triadú l’entoma. I Ariel és una revista que es fa amb absoluta normalitat.
—Home, però clandestina.
—Sí, però ja us he dit que hi signa tothom. I van ampliant i apareix Alexandre Cirici Pellicer, etc. I ara fa setanta-cinc anys, al número de maig del 1946, apareix la primera crítica literària signada per Joan Triadú. Fa un article sobre Narcís Oller, que defineix com un novel·lista amb arquitectura. És la seva primera crítica. Després, l’any 1947, per mitjà de Marià Manent, aconsegueix d’anar a fer un parell de cursos de lectorat de català a Liverpool.
—L’estada a Liverpool suposo que devia ser important. Fugir de l’ofec del franquisme, formar-se des de la cultura anglosaxona.
—Ell veu que aquí topa amb límits. Explica que a la Universitat de Liverpool troba llibres de poetes catalans, com els de Salvat-Papasseit, que aquí són impossibles de trobar. Allà, a la biblioteca Harold Cohen, ho troba tot. Durant dos anys té poca feina i molt de temps. Per tant, durant els anys quaranta, la divina providència li regala un any i mig a Cantonigròs i dos anys a Liverpool per anar-se formant i anar llegint, llegint molt. Jo sostinc que la dècada dels quaranta fa Triadú, que quan torna de Liverpool, Triadú ja és fet. Quan acaba el curs 1949-50 torna cap aquí amb un feix de textos sota el braç, que són els que presenta a en Cruzet, de l’editorial Selecta, i que són les dues primeres antologies que publicarà el 1951: l’Antologia de contistes 1850-1950 i l’Antologia de poetes 1900-1950.
—Per tant, les dues antologies les va elaborar a Liverpool?
—Segur. A Liverpool és on Triadú es fa. Triadú llegeix amb talent. No concep una lectura sense tenir un paper i un llapis al costat. Per ell, la lectura depassa el simple plaer de passar una bona estona.
—Però què empeny Triadú el 1950 a fer aquestes dues antologies?
—Partim d’una situació on la cultura catalana és una cultura somorta. En l’àmbit editorial et deixen publicar Verdaguer, però en català prefabrià. La situació és aquesta. Ell veu que hi ha un pont de literatura d’abans de la guerra que es pot perdre i, a la vegada, s’interessa per la gent que comença a fer coses. Perquè en l’antologia de contistes tan important és parlar de Narcís Oller i Joaquim Ruyra com, en la part dels més joves, parlar de Pere Calders. Triadú és el primer que parla de Pere Calders, que encara viu a Mèxic, a l’exili. Triadú el descobreix. A la part dels més joves també hi ha Sarsanedas, que ja comença a publicar el primer i el segon Mites, hi ha Maria Aurèlia Capmany… Eren els joves que començaven aleshores.
—Precisament, Sarsanedas feia un lectorat a Glasgow quan Triadú era a Liverpool. Es van conèixer aleshores?
—Ells ja es coneixien. Eren famosos els cenacles que muntava Riba els diumenges a casa seva al carrer Craywinckel. De manera que aquestes interrelacions absolutament sotto voce s’establien. Segurament així es van conèixer Triadú i Sarsanedas.
—I per què va aixecar tanta polseguera l’antologia de poesia?
—Perquè un jove que no tenia els trenta anys posava al centre de l’antologia de poetes Carles Riba. L’any 1951, Riba era un poeta conegut, però no era un poeta indiscutible. Els indiscutibles eren Carner i Sagarra. Evidentment, a l’antologia hi ha Carner i hi ha Segarra, però no els dedica un capítol sol i no els col·loca en el centre. Un jove que no té cap mena d’autoritat, en aquell moment és quan se l’agafa. Diu que és una història de mig segle de poesia amb crítica. I l’argumenta. Diu que la riquesa de llengua i facilitat que tenia Carner a vegades li anava una mica en contra. Perquè en Triadú entoma de Carles Riba el concepte de la poesia amb dolor, gairebé amb sang. La poesia que només expressa allò que només pot ser expressat amb el gènere poètic. I a Sagarra, l’enorme facilitat que tenia el feia caure de vegades en la superficialitat, una cosa que no havia de ser. La crítica a l’antologia va causar un gran rebombori, sobretot, a la secció de cartes al director d’El Correo Catalán.
—L’antologia, més enllà de la polèmica i amb perspectiva històrica, pren relleu també perquè s’ha contraposat amb la de Molas i Castellet.
—L’any 1951, Joaquim Molas va defensar l’antologia de Triadú. Jo, si m’havia fixat cap objectiu en l’Any Joan Triadú, era el de fer valdre aquest Triadú pioner del cànon. Perquè el 1963 crec recordar que Molas i Castellet treuen la seva antologia. Els pressupòsits són absolutament diferents, marcats pel realisme social. Però no hi ha una andanada. Castellet i Molas són molt respectuosos amb allò que ha fet Triadú. A més a més, a Triadú li passa una cosa: no té ni una editorial ni una càtedra darrere. Ell és un home que es guanya la vida fent classes, al CIC. I això fa un altre tarannà. Però aleshores, que tothom es coneixia, tothom es respectava.
—Les antologies queden marcades per dues línies ideològiques diferents. Perquè Triadú, amic íntim de Jordi Pujol, queda encaixonat en l’òrbita convergent, i els altres cauen en l’òrbita socialista.
—Home, això als anys seixanta… Després d’aquestes dues antologies se n’han fet unes quantes més i el país les ha resistides. No s’ha d’oblidar que tot això són exercicis, especulacions, que es fan en un moment determinat. En Triadú, per exemple, quan li ho preguntaven, mai defugia de parlar de les seves antologies. I només una vegada en va parlar amb Quim Aranda, en una entrevista a l’Avui, quan li va preguntar: “Vostè es penedeix d’alguna cosa?”, i en Triadú va respondre: “Crec que no vaig donar prou entitat a Màrius Torres.” Tampoc Blai Bonet ni Agustí Bartra no van aparèixer en la primera antologia, però sí que els va incorporar en les antologies posteriors.
—Què va passar després de les antologies?
—Els anys seixanta i setanta no diria que van significar els de les grans ruptures, però sí que va ser quan tothom es va posicionar en uns camps determinats. I en Triadú, en el món de l’ensenyament, davant de moviments com el de Rosa Sensat, etc., també entra en un moment de crisi. Hi ha un moment en què tothom busca la modernitat i la modernitat s’emmiralla en uns models que per a uns són molt vàlids i per a uns altres no tant. En aquesta època i en aquest àmbit, en Triadú es queda quiet, des del punt de vista pedagògic es manté on era. Agustí Pons explica que molts dels que van marxar en aquell moment, després van fer la volta, van tornar i allí es van trobar que en Triadú encara hi era. Ell tenia clares una sèrie de coses i les va anar defensant.
—La importància que va tenir com a crític literari és incontestable i en canvi, en el camp de l’ensenyament, Triadú ha quedat més desdibuixat.
—He dit moltes vegades que la vida d’en Triadú és una vida escrita. El 1938 ja escriu. El seu primer article formal és del 1946 i es mor el 2010, de manera que parlem de seixanta-quatre anys escrivint. I està tot documentat. Un dels últims llibres que va publicar en vida és cabdal per a il·lustrar això que dieu del Triadú pedagog, que són els Textos i pretextos de pedagogia. El va editar Eumo el 2008, crec recordar. Ell agafa uns textos de pedagogia que ha anat publicant al llarg de la seva vida i al final de cada article antic dóna la seva visió del final de la seva vida. Aquest llibre condensa les idees pedagògiques de Triadú. El 1938 ja escriu que el més important dels mestres és que s’estimin els seus alumnes.
—Més endavant és cofundador de l’escola Thau.
—Quan el 1972 crea l’escola Thau, a qui va buscar com a arquitecte? Va contractar l’estudi MBM (Martorell, Bohigas, Mackay). Triadú els va explicar el seu concepte de què havia de ser una escola. Resultat: l’escola Thau de Martorell, Bohigas, Mackay és un edifici de referència que vénen a visitar altres equips d’arquitectes de tot arreu.
—Què voleu que quedi de l’Any Triadú?
—Volem que quedin un parell de llibres, noves publicacions: un és una selecció de quaranta-vuit entrevistes que li van fer al llarg de la seva vida, això ho coordina la Susana Àlvarez i ho edita Eumo. Es presentarà a la Setmana del Llibre en Català. L’altre llibre és una antologia d’articles seus d’elogi i defensa del català, que patrocina la Direcció General de Política Lingüística i que treballa l’historiador Josep Maria Figueres. A Pòrtic s’han reeditat les Memòries d’un segle d’or i farem cursos en línia amb la Institució de les Lletres Catalanes. També s’han preparat tres exposicions: “Joan Triadú a la ciutat dels llibres”, que es va inaugurar per Sant Jordi i tracta del Triadú literat, una exposició de petit format pensada perquè es porti a les biblioteques. L’1 de juliol organitzarem al IEC l’exposició pedagògica “A dins de classe sóc feliç”, una exposició de més embalum per a arribar a les universitats i centres de recursos. I cap a final d’any, l’Arxiu Nacional de Catalunya dedicarà una exposició al Triadú activista. Perquè a l’Arxiu Nacional de Catalunya és on es guarden els papers d’en Triadú. La cosa més important de totes, i que a mi com a comissari m’estimula més, és que moltes de les coses per les quals va lluitar Triadú avui no estan encarrilades, tot i que en vida seva algunes ho semblaven. Per tant, cal agafar la seva torxa i continuar.
—Voldria acabar l’entrevista recordant que un 16 de juny de fa disset anys iniciàveu un dels primers blocs de VilaWeb, ‘Totxanes, totxos i maons’.
—Cert. Disset anys, ja! Es diu molt de pressa, però és un tros important d’una vida. Si més no, de la meva vida. Recordo que vaig acceptar de fer una prova amb la (aleshores) novíssima eina dels Blocs, però he de confessar que amb molt poca convicció interna. Evidentment, la impressió era totalment errònia perquè a hores d’ara ja porto quatre mil apunts publicats. Una mitjana mensual de quasi vint, que no està gens malament.
—Què us ha aportat el bloc?
—Tenir el bloc m’ha servit per dues coses: per agafar, com deia el clàssic, l’hàbit d’escriure o de prendre notes cada dia; però sobretot per mantenir ben esmolada l’antena de la curiositat. De fet, les ‘Totxanes, totxos i maons’ són les meves memòries. Unes memòries d’una persona nascuda el 1950 escrites de manera gradual, seguint el flux dels records, que funcionen com les cireres: t’acostes a una pila, n’estires una i al darrere la segueixen tres o quatre més. Un sistema que, pel que fa a la meva persona, funciona de manera infal·lible perquè em fa viure en permanent estat de curiositat activa; és a dir, de plena disponibilitat per deixar-me seduir per les coses que passen al meu voltant. Perquè, tingueu-ne la seguretat: passen. Tot és qüestió de saber agafar-les al vol. Ben sovint m’adono que la novetat que ara, per atzar, m’ha encisat té arrels en persones, situacions o percepcions que he viscut en altres moments. Just aleshores és quan neix l’apunt. No l’escric encara, m’estimo més deixar-lo viure dintre meu un temps per acabar de trobar el to que em permeti explicar aquesta màgica transició entre el fet ocasional i el record.
