Izaskun Arretxe: “El concepte de repartidora amb les subvencions m’esfereeix”

Izaskun Arretxe (Barcelona, 1969) és una dona molt coneguda en el sector del llibre. Va començar a treballar a Quaderns Crema i després ha passat per editorials com Anagrama i Ara Llibres. Va ser a l’Institut Ramon Llull durant cinc anys, amb la missió d’ajudar al màxim a l’exportació de la nostra literatura, i ara és la nova directora de la Institució de les Lletres Catalanes, on va arribar després de mesos d’especulació sobre el substitut de l’Oriol Ponsatí-Morlà. La crisi pandèmica ha afectat molts sectors, però també directament els escriptors, que han vist una davallada dràstica dels ingressos amb la suspensió de moltes activitats. A ella li tocarà de bregar de valent per potenciar la creació, sense deixar de banda els programes propis i commemoracions tan importants com l’Any Fuster i l’Any Ferrater.

―Qui és Izaskun Arretxe? Per què us coneix sobretot la gent del sector del llibre?
―Sóc una persona que s’estima la literatura i sempre he intentat treballar en l’àmbit de la literatura catalana, fent tot allò que em semblava que podia ser útil per a promocionar-la, per a aprendre’n, per a gaudir-ne. També he fet de la meva passió la meva professió. He gaudit molt treballant en el món del llibre.

―Us passejàveu per Austràlia recitant aquell vers d’Ausiàs Marc que diu: “un mal extrem atraçat per amor”. Què hi feia algú estudiant Ausiàs Marc per aquelles latituds?
―La vida sempre s’encarrega de corregir els teus plans. La meva idea era ser medievalista, havia estudiat amb Lola Badia a la universitat i era el tema en què em volia especialitzar. Quan fèiem cinquè va venir Robert Archer, un medievalista britànic que llavors vivia a Austràlia. Ell preparava les obres completes d’Ausiàs Marc, en revisava els manuscrits i elaborava l’aparat crític. Per a aquesta tasca necessitava un ajudant de recerca. Lola Badia ens ho va explicar a uns quants estudiants i jo vaig ser triada. Me n’hi vaig anar amb la idea que, en tornant, faria la tesi sobre temes medievals i em dedicaria a la vida universitària. Però el sector editorial es va creuar en la meva vida i aquí es va acabar la meva vinculació amb el món universitari, perquè em varen inocular el virus del món de l’edició i del sector del llibre.

―I, amb els anys i amb les vostres lectures, heu pogut trobar ningú que pugui expressar millor que Ausiàs Marc què és això de l’amor?
―Segurament sí que hi ha poetes que ho han pogut expressar molt bé, però ell té per primera vegada aquesta força i aquesta potència del jo expressant-se a ell mateix amb totes les contradiccions de l’amor, que fa que encara ara, quan el llegim, se’ns posi la pell de gallina. És un poeta enorme.

―Proveniu d’una família basca que no parlava ni èuscar ni català; per tant, la llengua familiar era el castellà…
―Sí. Sempre he dit que el que van fer els meus pares va ser exercir d’immigrants del País Basc a Catalunya i entendre el seu lloc d’arribada com si fóssim un país normal. Van arribar aquí, van veure que aquí es parlava català i, per tant, van pensar que els fills havien d’aprendre aquesta llengua, encara que no fos la seva ni la que parlaven a casa. Jo vaig néixer l’any 1969 i, doncs, el sistema públic d’ensenyament no era en català i per això no vaig anar a una escola pública. Els meus pares volien garantir que tinguéssim una escolarització en català. Ara aquella escola és pública i catalana. Per tant, nosaltres, gràcies a la immersió lingüística avant la lettre i al fet que els meus pares entenguessin que si vivíem aquí havíem de parlar la llengua d’aquí, parlem català. Per això la meva trajectòria ha estat la de qualsevol persona nascuda aquí de família immigrant.

―I el basc, el parleu? Una part de la família sí que ha recuperat la llengua, oi?
―Efectivament, la família que es va quedar al País Basc el va recuperar, fins i tot els germans de la meva mare el parlen, i els seus fills també. Jo no. Hi he tingut curiositat però no he tingut el temps ni, sobretot, la necessitat de parlar-lo. És una pena perquè quan he anat al País Basc no l’he necessitat gràcies a la família. Com que no l’he hagut de fer servir, no he dedicat cap esforç a aprendre’l. És una cosa que no descarto en el futur, quan tingui molt de temps i constància.

―Al Llull us heu passat cinc anys exportant-nos a fora i ara sou l’encarregada de potenciar la nostra literatura dins el territori. Els canvis d’emplaçament d’aquests darrers mesos han sacsejat una mica el món cultural nostrat. Com ha anat?
―Per a mi ha estat un canvi bastant natural. Al Llull ens encarregàvem d’ajudar a portar la literatura a fora. Crec que a les institucions necessites una mica de temps per a poder fer el teu projecte, però ara ja tenim la feina encarrilada. Venir a la Institució de les Lletres va ser un canvi que no vaig buscar. Quan m’ho van proposar vaig tenir la sensació que hi havia una feina feta i un equip molt bo. I vaig entendre que canviar de perspectiva podia ser molt natural.

―Venir del món de l’edició pot fer que algun autor pensi que qui dirigeix la “seva” institució ve de l'”enemic”?
―Crec que ja fa molt de temps que es va superant la idea que els editors, els escriptors, els llibreters i les bibliotecàries som compartiments estancs i que som enemics els uns dels altres. Cada vegada s’entén més que formem part d’un mateix sector que té moltes dificultats i que anar junts ens va bé. Dit això, és evident que a la institució hi té un pes fonamental la creació. És una institució que ha de procurar vetllar i promocionar la creació literària. A casa nostra tenim l’ICEC, que s’encarrega més de la part industrial i editorial del sector, i, per tant, els editors serien la part menys vinculada a la Institució, tot i que penso que per fer bona feina hem de treballar tots plegats. Ningú no m’hauria de veure com a enemiga de res, entre altres coses perquè els cinc anys al Llull m’han donat una altra perspectiva que m’acosta molt més a la creació. Sóc molt conscient que m’he de centrar en els creadors i en la promoció de la literatura i no tant en la part industrial, tot i que hi ha d’haver complicitat, perquè la part industrial és fonamental per a la bona salut de la creació. Sense la part industrial la creació no té sortida. La creació és bàsica, però sobretot hem de garantir que arribi a la gent.

―En realitat, la Institució de les Lletres és l’única infrastructura d’estat dels Països Catalans, perquè us preocupeu de la literatura de tot el domini lingüístic.
―Per a mi això és fonamental, perquè ho fa singular i necessari. Les institucions han de ser referencials. La gent quan pensa en la literatura catalana ha de pensar en la Institució i a més a més hem de ser útils. Com a país tenim una eina singular, la Institució, que vetlla per la literatura catalana completa. En el dia a dia tot allò que faci ho ha de fer per a la literatura en tot el conjunt. I també hem de procurar que se superin algunes mancances que tenim en les relacions entre territoris de parla catalana. No podrem cobrir-les totes, però hem de treballar perquè les relacions entre els territoris sigui més intensa, amb més coneixement, més relació. Això és feina de la Institució. Ho hem de fer nosaltres perquè només ho podem fer nosaltres.

―També ha estat molt associada a una repartidora…
―Sóc molt crítica amb el concepte de repartidora. Em sap greu que es digui això. Defenso que, tal com s’han treballat les subvencions aquests darrers anys ningú no pot dir que això sigui una repartidora. La convocatòria de subvencions consisteix a garantir que hi ha una igualtat de tot el sector del llibre quant a recursos públics, i això es fa. Les subvencions tenen bases, requisits i comissions d’avaluació externes que vetllen perquè es donin per a allò per a què han estat pensades. El concepte de repartidora amb les subvencions m’esfereeix, perquè si les subvencions es donen amb els mecanismes correctes és el contrari d’una repartidora. La millor manera que tenim d’ajudar la gent i els projectes és la concurrència participativa, perquè és la fórmula més transparent, equitativa i justa. El concepte de repartidora és del segle XX.

―També hi ha autors que diuen que és molt més fàcil escriure la novel·la que no pas omplir el formulari de la subvenció…
―Em llevo cada dia amb el propòsit de minimitzar les dificultats administratives per a nosaltres mateixos i per als nostres usuaris, però hi ha d’haver un equilibri i és molt complex, tot i que hi ha marge de millora. Volem que tot sigui molt transparent i que els procediments administratius siguin senzills. Aquestes dues coses de vegades entren en contradicció: sovint, quan vols ser més transparent i fer les coses millor els procediments administratius es compliquen. Però no m’hi conformo. Hem de treballar perquè demanar subvencions sigui més senzill. I mentrestant, donem la màxima informació i ajudem tothom que es presenta. A la Institució la majoria de vegades les subvencions a la creació les demanen individus i no empreses. Això complica el procés, perquè no ets una empresa on hi ha una persona que es dedica a fer això. Hem d’intentar fer més fàcils aquests processos administratius i informar.

―A més de les subvencions, una de les tasques importants de la Institució és de fer commemoracions dels anys oficials. Enguany hi havia molts candidats i ha començat amb la polèmica per l’Any Viladot. Però n’hi ha un que es destaca per sobre de tots, que és l’Any Fuster…
―En tenim dos de molt grans: Fuster i Ferrater.

―Però Fuster és el gran escriptor que commemorem a tots els Països Catalans. Va publicar molta obra a Mallorca, a l’editorial Moll, i ara el govern balear també farà un Any Fuster. Hi ha també tota la seva relació amb Catalunya… Hi haurà un comissari propi o serà el mateix que al País Valencià? Com serà l’Any Fuster a Catalunya?
―Aquest Any Fuster és un repte molt potent per a la Institució i una oportunitat, perquè el gruix de la seva literatura encarna perfectament la idea de literatura comuna. Des de les administracions, hi ha l’Any Fuster de les dues Generalitats i el del govern balear, tal com ha de ser. I nosaltres hem d’aprofitar aquesta oportunitat per fer l’Any Fuster més comú possible. Això vol dir que hi haurà esperit de col·laboració total. Nosaltres ja ens hem reunit al País Valencià amb totes les institucions que treballen en l’Any Fuster, inclosa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o l’Espai Fuster. I quan vam saber que les Balears també declaraven l’Any Fuster, vam demanar una reunió per veure com organitzem i complementem els nostres actes. Quan diem que la Institució té per objectiu treballar per la completesa de la literatura, això es fa de maneres concretes. Treballar amb els governs valencià i balear ens permet també d’entendre’ns millor i pensar en altres maneres de col·laborar, més enllà de l’Any Fuster, per intensificar aquestes relacions entre els territoris de parla catalana. És una bona oportunitat.

―L’any Ferrater també és cabdal perquè, com a poeta, marca un abans i un després en la literatura catalana. Quin coneixement creieu que es té de Ferrater avui?
―El grau real no el sé, però el comissari, Jordi Cornudella, deia que estava sorprès de la quantitat d’iniciatives que ja s’han pres, a banda la de la Institució. Ell mateix n’estava sorprès, i si això vol dir que totes aquestes iniciatives parteixen de gent que coneix i llegeix Ferrater hauríem de pensar que és un autor molt llegit. Ara, sempre ens hem de demanar fins a quin punt un autor del patrimoni és conegut. Aquí també hi ha molta feina a fer.

―També arriba el moment de tornar a encapçalar el famós Pla Nacional del Llibre i la Lectura. Ha arribat la definitiva?
―Espero que sí. Els plans de lectura no són mai definitius. De plans de lectura n’hem vistos molts i crec que cadascun en la seva mesura ha aportat coses bones. Quan l’anterior direcció va engegar el darrer Pla Nacional del Llibre i la Lectura, es va poder constatar que tenia dues enormes virtuts: l’una, que s’havia de fer amb Educació, perquè és impossible de parlar del foment de la lectura i del llibre sense tenir en compte Educació; i l’altra, que tenia en compte les entitats i associacions i el conjunt del sector del llibre. Quan vaig arribar a la Institució, vam veure que era molt vàlid però que calia aprofundir-hi una mica més i ens hem donat un any de temps per a fer-ho. Al final del procés ens agradaria que el pla, que és ambiciós, inclogués projectes concrets, dotats pressupostàriament i amb un calendari. Ho hem d’acordar entre tots i el sector del llibre i la societat en general ens n’haurien de demanar comptes al final. Aquests plans no són mai definitius, però m’agradaria que fos útil i que fes nous lectors. Crec que anem bé, perquè hem posat a pensar molta gent ordenadament i, a més a més, és la gent del món del llibre, que té un plus afegit que és que s’ho estimen.

―Hi havia dos projectes molt singulars que simbolitzaven allò que ha de ser la Institució: Lletres al Camp, que volia la màxima visibilitat dels autors, i el Seminari de Traducció de Farrera, que cercava la màxima especialització…
―Hi havia un seguit de projectes que s’han deixat de fer, com aquests dos. Els projectes tenen la vida que tenen i se n’han de fer de nous. Nosaltres creiem que n’hem de fer de nous. Les subvencions estan molt bé i a més hi ha d’haver més recursos, però hi ha una altra cosa en la qual hem de créixer, que són els projectes propis, aquelles coses que ha de fer la institució perquè són necessàries i perquè si no les fem nosaltres no les farà ningú. Hem de pensar si han de ser aquests o uns altres, però és segur que hem de fer projectes propis. Hem de decidir quins són els espais que volem ocupar i que són més útils i fer projectes concrets d’acord amb això. Hem de començar a treballar amb el concepte de residències d’escriptors al país, perquè hi ha molts casos molt diversos i potser els podem ajudar i mirar si poden treballar més conjuntament. Per tant, potser aquest és un espai concret en què hem de treballar.

―Per mi els dos projectes estrella són Lletres a les Aules i la presència a les biblioteques. Arriben a tot el país i fan que els autors siguin coneguts arreu. L’any passat els pagaments de Lletres a les Aules va ser un desastre… Continuen essent programes importants?
―Són programes amb una importància cabdal. Hi ha molta gent implicada perquè cada any hi ha més de 500 visites a escoles. El programa de biblioteques és ara una subvenció directa i funciona molt bé. Pel que fa a Lletres a les Aules, aquestes dificultats són reals. Educació va entrar al programa, va assumir els pagaments i no va funcionar. Esperem que enguany funcioni bé. Per als autors ha de ser tan senzill com sigui possible.