30.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 01.02.2016 - 13:01
Ivette Nadal reapareix amb l’esperit de poetessa intacte i la guitarra sota el braç per presentar ‘Torna a mare‘. Aquest tercer treball és, de segur, el més especial per a aquesta cantant granollerina que acaba de superar l’anorèxia. Hi aboca els sentiments i les emocions viscudes durant una etapa plena de patiment, perquè, segons que explica, va escriure les cançons durant la malaltia. Això li va servir per a tenir el convenciment que podia guanyar la batalla i espera que pugui ser un ajut per als qui s’hi trobin.
—La primera frase del disc és: ‘Ara és l’hora d’escoltar a tothom, de fer el tomb i d’aixecar el vol’. Té un contingut polític, però crec que sobretot, té un significat personal.
—Sí, hi volia donar el doble sentit. És a dir, ara és un moment polític de canvi i al mateix temps, individualment, tots hem de fer un canvi. En el meu cas concret, havia de fer un canvi cap a uns altres hàbits saludables.
—Us costa de parlar-ne?
—Sí. Però crec que estic preparada per a fer-ho des del moment que vaig pensar que faria aquest disc, aquestes cançons i que ho explicaria tal com era. Ho encaro tan bé com puc. De moment no m’afecta. Em vaig decidir a fer-ho visible perquè la meva manera de compondre sempre ha estat molt sincera. Llavors sentia que si no deia la veritat i no explicava què m’havia passat, hauria enganyat.
—Totes les cançons, d’alguna manera, tenen un rastre d’aquesta mala experiència que heu viscut, però potser on es fa més visible és al tema ‘Un plat de macarrons’. De què parla, aquesta cançó?
—És una cançó que parla de la malaltia de manera bastant simple. És a dir, molts psicòlegs dirien que em quedo amb la part superficial de la malaltia. Evidentment que és una malaltia en què el menjar no és l’únic problema. És un iceberg molt gran i el fet de no menjar només és el problema de la punta, el més visible, i a sota hi queden moltes altres coses. Però és la cançó amb la qual he personificat la malaltia i volia que fos reivindicativa, enfadada com estava amb aquesta bèstia.
—El disc és un regal que us heu fet?
—Les cançons no les he fetes des de fora la malaltia, és a dir, les he fetes des de dins. M’han servit molt terapèuticament per a poder-me convèncer que la lluita i el canvi que havia de fer cap a la vida era superant-ho i enfocant-ho amb ironia i el convenciment que un persona se’n pot sortir, d’això. I al mateix temps, ho he fet per transmetre a la gent que es pugui trobar amb una malaltia mental com aquesta, o similar, que hi ha esperança.
—El disc agafa el nom de la cançó ‘Tornar a mare’. La malaltia us ha fet allunyar de la família?
—La cançó té un doble sentit. És a dir, tornar a mare vol dir tornar a la zona de confort. És com tornar a néixer, tornar al ventre de la mare. Amb la malaltia et mors una mica i llavors et dius a tu mateixa que has de renéixer i tornar a la zona de confort, que és la gent que t’estima. Per una altra banda, com deies, amb la malaltia desapareixes una mica i et tornes egoista, no veus gaire el teu entorn.
—A banda de cantant, teniu esperit de poeta i entre les deu cançons del disc seleccioneu ‘Versos enllà del camí’, un poema de Salvador Espriu. Per què l’escolliu?
—Això va ser un encàrrec que em van fer pel centenari de Salvador Espriu, en el qual en Lluís Danés va fer un espectacle i em van demanar que musiqués un poema seu. Parla de la mort. En el moment que m’ho van demanar, jo encara no seguia el tractament però estava bastant malament. És una cançó en la qual recordo el moment en què estava més a prop de l’abisme. Per això l’he volgut introduir al disc, perquè representa la part més trista de la malaltia.
—A ‘Mestres i amics’ ja vàreu finançar el dic amb Verkami i ara hi heu tornat. És un bon recurs per als artistes que no teniu grans segells discogràfics al darrere?
—Sí, i tant. Quan no tens el suport de la indústria, amb Verkami fas que el teu públic, sigui quin sigui el nombre, et faci de discogràfica. Així saps quanta gent vol tenir el disc físicament.
—En dos temes del disc us acompanyen Joan Colomo i Manolo García.
—En el moment en què componia les cançons, he estat molt en contacte amb el Manolo, que és una persona que m’ha animat molt artísticament i personalment. ‘Fot-li canya, Ivette, has de donar rock’, em deia. La cançó que obre el disc és molt rockera i vaig pensar que, com que havia fet cas del seu consell, estava bé convidar-lo. I en el cas d’en Joan Colomo, és un artista que m’interessa molt. No el coneixia personalment, però em vaig posar en contacte amb ell i ràpidament li va venir de gust de col·laborar en una cançó.
Nadal ha passat per l’Espai VilaWeb per interpretar ‘Si em sento sol i ple de pena’. Heus ací el vídeo del directe:
