16.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 17.11.2021 - 09:51
Iván Redondo (1981) és un dels bascs que treballa més i millor per a Espanya. Ha estat un reeixit consultor d’estratègia política del PP i del PSOE, que ha ajudat a guanyar eleccions a Pedro Sánchez (PSOE) a la Moncloa; a García Albiol (PP) per a ser batlle de Badalona; i a Monago (PP) d’Extremadura. I ahir Iván Redondo, a qui els resultats avalen, va llançar floretes a Yolanda Díaz (Podem), com a possible nova presidenta d’Espanya al Círculo Ecuestre de Barcelona. Si l’acaba assessorant, faria el tercet i faria feliç Pablo Iglesias, que sempre l’ha elogiat. “Yolanda Diaz pot ser presidenta“és el títol de l’article que Redondo va escriure abans-d’ahir a La Vanguardia, les idees del qual va repetir durant l’acte d’ahir, que es pot veure sencer ací:
Redondo era al Círculo per a presentar el llibre de Toni Bolaño Iván Redondo. La política o el arte de lo que se no ve (Editorial Península) que, amb 512 planes i 120 entrevistes, mira de descriure la feina, els orígens i les característiques d’aquest cap de gabinet i assessor d’estratègia política d’encara no quaranta anys. Redondo no va donar els titulars del dia que el llibre es va presentar a la Llar del Llibre (“No pot haver-hi retrobament sense el president Puigdemont”) i la veritat és que la política catalana, en aquesta ocasió, va passar un segon pla, tot i la presència entre el públic d’Ernest Benach, ex-president del parlament. d’ERC. Redondo s’havia centrat a vendre la idea que Yolanda Díaz té els números a favor i la conjuntura ideal (l’Espanya postpandèmia) per a ser presidenta:
“Les xifres expliquen quins electors es poden moure. I en aquests moments pot haver-hi tres possibles presidents: el president Sánchez, que és qui està en més bona posició; Pablo Casado, si deixa de ser líder de partit i passa a ser de l’oposició i proposa pactes (som una democràcia fundada en el pacte); i Yolanda Diaz, que aquesta setmana en preferència presidencial, dels quatre candidats, quedava la primera, amb mes del 22%. I no hauria de sorprendre ningú. I fins i tot hi ha una pregunta, que és interessant: quan demanes qui veus capacitat per a ser president Yolanda Diaz i Pedro Sánchez empaten amb el 37%. Casado, 33%. Abascal, vint-i-pocs. Com voleu que no hi hagi sacsejada amb la pandèmia més gran en cent anys? No és qüestió d’evitar-ho, sinó d’escoltar-ho.”
D’aquestes xifres, expliquem-ho tot, ni a l’article ni a l’acte d’ahir no en va dir la font. Sigui com sigui, aquest raonament va fer que des del públic li fessin la pregunta inevitable: “Pots postular-te com a assessor de Yolanda Diaz?”, que ell va respondre així: “Els meus plans són al grup Godó. I també presentaré un despatx d’assessors d’estratègia només per a presidents i CEO aquest mes de novembre. I encantat amb la meva nova etapa. Ja he dit que almenys durant un any no seré en cap projecte polític.” Redondo, efectivament, treballa en aquests moments per a La Vanguardia Madrid, en un consell assessor amb Javier Godó, Carlos Godó, Santiago de Torres, Josep Piqué, Rocío Martínez Sampere, María Benjumea i Carles Casajuana. I abans havia assessorat la Caixa en la fallida OPA a ENDESA.
De fet, Redondo va comparar constantment l’empresa privada i l’organització política en la seva intervenció, que també va ser una mena de master class sobre Yolanda Díaz i el context que la pot afavorir, i que dimarts havia deixat escrit a La Vanguardia així:
“La pandèmia accelera una ‘nova sacsejada política’, molt superior al 15-M. Els protagonistes de la sacsejada seran dues grans zones de ruptura que acumulen gran escepticisme: els més joves (nadius digitals, més de 3 milions) i els boomers (14 milions). Constatarem la fi d’una època: el vell bipartidisme s’ha traduït en multipartidisme, els governs en solitari en governs de coalició i l”hiperlideratge’ se substitueix per la/el ‘líder de líders’ (l’acte ‘Altres polítiques’ n’és un exemple, encara que ha d’afinar l’elenc). Reinstitucionalitzar el país serà l’eix principal. […] Des d’aquestes bases, Yolanda Díaz té moltes probabilitats de ser la primera dona presidenta del govern d’Espanya. I, compte, com més s’allargui la legislatura, millor per a Díaz. Sota el mateix principi que va fer president Pedro Sánchez (el seu momentum, el 2018) o abans Felipe González (després del cop d’estat).”
L’acte també va servir per a veure, a través de Toni Bolaño, el regust de boca que va deixar la marxa de Redondo dins el PSOE: “Els aparells dels partits són recelosos dels independents. I si a sobre ha treballat per a l’equip contrari, aleshores entre Satanàs i Iván Redondo la cosa està molt equilibrada”; la visió que té Redondo del poder: “El poder té quatre dimensions; protegir, exercir, expandir i compartir. Protegir és una tasca dels assessors. I per tant et poden culpar en un moment determinat”.
Redondo va provar de definir el moment instituent (ni constituent ni destituent) que creu que viu l’estat espanyol: “Instituent en homenatge a Jorge Alemán, que el fa servir. És un esdeveniment envoltat per la història, que no sols s’explica per la història, un element nou (més que un cigne negre), que no demana permís, i que irromp (com el 15-M); i clarament la pandèmia ho és. Hem deixat enrere l’època pitjor, però mireu els camioners, els grangers, la indústria, l’automoció, comencen les demandes, llum, gas, nuclears. Context de canvi i transformació. Com pots gestionar aquest acte instituent? Vertebrar-ho amb pactes. Un moment instituent no el pot acollir només un partit. Amb el 15-M apareix Podem, però ell tot sol no podia, i ve Ciutadans.”
Per això Redondo vol que el PP i el PSOE pactin tant com puguin, per exemple, les pensions. Per evitar grans sacsejades i ajudar les elits a navegar el moment.
Per acabar, la visió de la política catalana de Redondo, que intenta substituir l’eix actual (independentistes contra constitucionalistes) per un que a ell, home que treballa per Espanya, li interessa més: “L’eix a Catalunya en aquests moments es divideix en dos eixos senzills: els que són al costat de les solucions i els que són al costat del problema. […] El costat de la solució és un costat que abandona la decadència, el desencant; es busca un acord, un pacte. I crec que és on és Catalunya. Per exemple, no em semblaria malament que en el debat de pressupost el PSC s’abstingués. No entenc que s’autodescarti una opció que no sé si el PSC prendrà, que és la de facilitar que hi hagi un pressupost. De veritat crec que la batalla es lliurarà en l’eix de les solucions. I per mi aquest és l’eix.”
Redondo, en el fons, vol unir en un mateix bàndol els del 155 i les seves víctimes, ell que treballa per a Espanya de manera intel·ligent.
