Ivan Labanda: “En aquest país hi ha una tendència a encasellar-nos”

Després d’una bona temporada encadenant musicals, Ivan Labanda tenia ganes de tornar a fer alguna obra de text. Un dia, parlant amb Sergi Belbel, li ho va comentar i al cap de molt poc li oferia un caramel: protagonitzar la nova comèdia escrita per Jordi Galceran i dirigida per Sergi Belbel, un tàndem que no falla mai, un èxit assegurat. Aquesta setmana, Ivan Labanda, conjuntament amb Mireia Portas, Anna Güell, Lluís Villanueva i Joel Cojal, han estrenat Turisme rural, una comèdia amb tocs de terror. Una obra cridada a ser una de les més aplaudides de la temporada. Aquesta primera setmana ja han penjat algun dia el cartell d’entrades exhaurides. En parlem, de tot plegat, amb l’actor Ivan Labanda.

—Definíeu Turisme rural com una comèdia de terror. En principi, comèdia i terror sembla que és impossible que puguin anar junts.
—Sí, això en Jordi Galceran, que ha fet el text, i en Sergi Belbel, que n’ha fet la direcció. A priori, és molt difícil trobar un equilibri entre la por i la comèdia. Sempre que coincideixen, has de triar una o una altra, perquè sembla que no puguin conviure. Però aquí, aquests dos artífexs de les arts escèniques ho han sabut fer molt bé. I, de fet, és un dels comentaris que ens diuen molt, que l’equilibri entre el terror, la intriga i la comèdia és molt ben servit. Encara que no deixa de ser més una comèdia amb tocs de terror, d’intriga i fantasia. Ningú patirà. Juguem amb la incertesa, amb el misteri i l’intriga. Hi ha ensurts d’impacte, però aptes per a tothom.

—Una de les coses curioses de l’obra és que aquests ensurts espanten el públic, però també a vosaltres… Com es fa això d’espantar-se d’una cosa que ja saps que passarà?
—Aquesta és una de les grans dificultats d’aquesta obra. És una obra que, per la poca estona que dura, té una execució molt difícil. Tenia ganes de fer teatre de text, perquè pensava que així suaria menys que fent musical, però no! [Riu] La Mireia Portas i jo acabem morts! Perquè, és clar, som a l’escena tota l’obra, l’hora i mitja que dura. Però, a més, tota l’estona estem en tensió. Necessitem un fisioterapeuta.

—Potser per això han cercat dos actors que us dediqueu els musicals!
—Doncs mira, és probable! Potser van buscar-ne dos que aguantessin tota la temporada… [Riu] Però, com dèiem, reproduir la sorpresa és molt complicat. T’has de reinventar cada dia. Això és un tòpic també. Allò de “el teatre és viu, ens hem de reinventar cada dia com si fos el primer”, òbviament, existeix, però per reproduir els ensurts quan han de venir i en el moment precís, has de fer un doble esforç. Sobretot per no caure en la paròdia, i mantenir-ho en la veritat que necessita l’obra.

—Amb Mireia Portas protagonitzeu una parella que va a passar un cap de setmana romàntic en una casa rural. Podem dir que aneu una mica a la casa rural com qui va al zoo?
—Sí, és una de les coses que més ens pregunten. La gent es pensa que és una comèdia que parodia la gent de poble, o que hi ha una confrontació entre la vida urbana i la de poble. I no, el tema evidentment hi surt, però la història és d’una parella que va a una casa rural per concebre un fill, aquesta és la meta. Però al final acaba passant la cosa típica de la gent urbana, que es pren un cap de setmana a la muntanya com si fossin unes supervacances.

—Podem explicar poc de l’obra…
—Sí, és que si fem spoilers no té gràcia. Hi ha molts tombs de guió.

—Però podem dir que els propietaris de la casa rural no són com s’esperaven?
—Com he dit abans, la parella busca un fill, i per això cerquen una casa rural. Pensen que és un lloc perfecte, hi van els dies ideals per tal de concebre un fill. Ara, de cop, es troben uns hostes que no s’assemblen gens als que es pensaven. I aquesta situació dóna pas a un dels grans temes de l’obra, que és la maternitat i la paternitat. I, sobretot, és una reflexió sobre qui pot tenir un fill. Qui està capacitat per a tenir fills. Vivim en un món en què ens fan proves constantment. Et fan proves per entrar a qualsevol lloc. I, en canvi, ningú no fa proves per a ser pare o mare, amb un tema tan bèstia que et marca la vida. El dilema que es plantejava el Jordi Galceran era: com amb un tema tan essencial ningú no et fa proves? Qui sap si està capacitat per a ser una bona mare o un bon pare?

—Potser si ens fessin les proves ningú no seria pare ni mare…
—Aquesta és la cosa, és un dilema…

—No és l’únic dilema. L’altre seria si realment les parelles es coneixen…
—La successió de tombs argumentals que passen durant l’obra dóna pas a molts altres temes, com el món de la parella, la fidelitat, les mentides… I en aquesta hora i mitja que aquesta parella viu en aquesta casa, surt tota la merda que porten a sobre. D’alguna manera, aquesta parella viu una situació límit. I quan ets en una situació de vida o mort, o t’enfrontes a una gran crisi o a una gran por, surt la part més irracional de cadascú. Ja no pensem, actuem. I, per tant, surten els instints més purs i els més baixos. Això queda bastant reflectit en aquesta obra. De fet, és un dels moments desencadenants de l’obra.

—El fet que sigui d’un tàndem tan consolidat com Sergi Belbel i Jordi Galceran fa que aneu més confiat quan us ofereix aquesta obra? Penseu a partir del minut u que serà un èxit assegurat?
—Això no se sap mai. En teatre no diem aquestes coses perquè no les volem cridar el mal temps. Tant de bo, tant de bo. És una obra que té els ingredients per a ser-ho. És un text molt bo, la direcció està molt bé. No sé si ho fem bé o no [riu], intentem que sí, i som un equip que ens avenim molt. Hi ha molta química i crec que això també es trasllada al pati de butaques. La veritat és que treballar amb aquest equip ha estat un gran plaer. I, de moment, amb les prèvies que hem fet hem pogut comprovar que funciona, la gent riu. A més, veus que la història els atrapa. Notes que el públic està en tensió. I això és molt bonic.

—Com us va arribar la proposta?
—Va ser en Sergi Belbel. Ja havíem treballat junts. I com que havia encadenat uns quants musicals, un dia li vaig comentar que em venia de gust fer alguna cosa de text. I llavors, em va trucar i em va dir: “Oi què volies fer text? Tinc un caramel per a tu.” I sóc aquí.

—Segurament molta gent que us coneix pels musicals desconeix aquesta faceta del text. Però els que feu musicals veniu del teatre de text…
—És que això… No entenc com, avui dia, pensem d’una manera tan tancada. Qualsevol actor ho hauria de poder fer tot. Te’n vas a Londres, te’n vas a Broadway i tothom ho fa tot. No t’estranya veure un Hugh Jackman fent un drama en una pel·lícula i de cop i volta fent un musical. Som intèrprets. A la Mireia i a mi, ens passa molt això. Som intèrprets que tenim la capacitat de cantar i de ballar. Són disciplines, com ho és el text. Per tant, millor per a nosaltres, no?

—Però fa la sensació que més que tenir més oportunitats, us tanquen portes?
—Sí, perquè en aquest país hi ha una tendència a encasellar-nos. És brutal. A mi em sobta, perquè crec que durant la meva trajectòria, que ja és de més de vint anys, he ensenyat què soc capaç de fer. En canvi, sembla que sempre has d’anar recordant que tu també saps fer allò. I dius: “Ostres, no ho sé, a part de musicals, he estat al Polònia, he fet sèries…” D’acord que els últims anys he fet molt musicals, però també sé parlar [riu]. Sí que passa això que dius. De cop, tens molt èxit en un àmbit, i sembla que no puguis fer res més. Si funciona bé una cosa, sembla que t’exclou de la resta. I no, a mi precisament m’encanten els reptes. M’encanta anar variant de gènere. I s’agraeix moltíssim poder fer un musical, i després fer una gran obra de text.

—Passa exactament igual amb el drama i la comèdia?
—Sí, i passa una cosa curiosa: crec que moltes vegades els actors brillem especialment quan ens treuen d’aquest encasellament. És a dir, quan a un actor de comèdia li donés l’oportunitat de fer un drama brillarà com ningú. També és veritat que tinc una teoria: si domines la comèdia també domines el drama. Crec que no passa exactament igual al revés.

—Heu fet doblatge, musicals, imitacions… Falta el cinema?
—Sí [riu]. I tant, m’encantaria que arribés el cinema. Però no tinc pressa. Em considero un home de teatre… No sé com explicar-ho. Saps quan tens la certesa que has nascut per fer el que fas i et consideres un afortunat per poder fer-ho amb la gent amb qui treballo? Tenint en compte això, no tinc gens de pressa. Sé que és una feina de fons. Estic molt content amb la meva trajectòria. Però sí, m’encantaria. Si ha d’arribar, ja arribarà. I si no arriba, estaré superfeliç de continuar fent televisió, teatre, doblatge i el que sigui.

—Parlant de televisió, heu tornat al Polònia, a TV3. Com ha anat la tornada?
—El Polònia és una gran família. Quan ho vaig deixar, ja vaig dir que potser algun dia tornaria. Però feia vuit anys que hi era, a un ritme… Després de la pandèmia, em va passar com a molta gent, havia de parar. I vaig dir: “Fins aquí!” Necessitava un respir. No sabia si tornaria o no, però la porta sempre estava oberta. I, de cop hi volta, l’any passat, vaig començar a tenir una mica el cuc dins. Em va començar a passar pel cap de tornar. És una família molt maca, m’ho passo molt bé. De manera que em vaig decidir a tornar.

—És molt diferent, fer el Polònia? Té unes altres exigències?
—És una altra disciplina, un altre codi. Però passa igual si fas un musical o un drama. Cada cosa té el seu. No és igual si actues per al teatre, per a la televisió o si fas un doblatge. Cada cosa té la seva parcel·la. I les imitacions, igual.

—Jo us imaginava mirant el telenotícies i cercant com imitar aquest o aquell. Això no és així?
—Sí, sí! Això passa. Nosaltres de vegades pensem: “Ostres, aquest personatge em sembla interessant.” I ho diem a l’equip. Perquè al Polònia moltes vegades no fem tant una imitació com crear un personatge sobre aquella persona real. De fet, és una de les coses que més agraden del Polònia, construir un personatge que funcioni dins la ficció. Jo he fet molts personatges que no tenien res a veure amb l’original, però que han funcionat moltíssim.

—Ara us heu trobat que alguns personatges que havíeu fet durant anys els fan uns altres actors…
—Sí! La vida és així. Els personatges no són de ningú. Ens els estimem. Per exemple, amb l’Iceta m’ho passava molt bé. De fet, m’he ofert a recuperar algun dels personatges. Però crec que no és ètic, perquè ara els ha agafat algú altre i ja formen part d’un altre intèrpret. També està molt bé que arribi una altra persona i doni llum nova a aquell personatge.