Itziar González Virós: “La matèria de l’ordenació del territori és humana”

L’arquitecta social Itziar González Virós va participar en el seminari “Governar el paisatge per ordenar el territori”, organitzat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya i fet a la seu del Departament de Territori de la Generalitat fa poques setmanes. D’aquest seminari en podeu tenir una visió general (Quan els valors del paisatge marquen l’ordenació del territori) i també podeu llegir un article sobre la ponència del geògraf Rafael Mata, redactor i revisor del pla territorial insular de Menorca (Els desafiaments de la preservació del paisatge de Menorca). La de González Virós va ser una sessió radical, inspiradora i va mostrar un seguit de projectes en què ha aplicat l’arquitectura relacional i ha dissenyat processos participatius per reformar un territori, com ara la reforma de la plaça de Lesseps de Barcelona, l’estratègia de prevenció dels incendis forestals en una zona del Parc Natural del Montseny,el programa d’usos dels equipaments al barri vell de Girona, el programa de participació del POUM de Cadaqués i el procés cooperatiu i les estratègies d’actuació de la reforma de la Rambla de Barcelona, per a explicar que la base de la transformació del territori radica en la gent que hi viu, que és qui el coneix més bé i en té unes vivències i unes necessitats que s’han de tenir en compte i s’han de consensuar. I d’això se’n diu paisatge.

González Virós va invertir el títol del seminari i va titular la seva ponència: “Governar el territori a través del paisatge.” I va començar així: “Més que arquitecta o urbanista, el que jo faig és arquitectura social, i miraré d’explicar-vos en què consisteix. He invertit el títol del seminari perquè quan jo dic ‘governar el territori a través del paisatge’, el que us pretenc dir és que ens fixem que l’arrel etimològica de ‘paisatge’ vol dir relligar, unir, arrelar, accions que també fan les persones. Per tant, aquesta xerrada és una defensa de l’acció estructurada de l’ordenació del territori, que són els vincles que les persones, els ‘paisans’, estableixen entre ells. I de la mateixa manera que els paisans han fet feixes o han endreçat o han intervingut i han construït paisatge, la teoria del que avui us mostraré és que encara ho continuen fent, tot i que ara el marc legal no els deixa moure lliurement les peces territorials. Per tant, els deixa una mica sense el seu impuls natural de transformar la realitat d’una manera directa.”

“I si aquest paisatge ha d’ordenar el territori, aquest paisatge haurà d’anar a allò que és radical, a l’essència, a allò que nodreix els desitjos dels qui viuen en aquest territori. És obvi que l’ordenació del territori ha de fer un gest del planejament, que és a dalt, cap a l’arrelament, a allò que és subtil i invisible, que és a baix. Per tant, el camí que jo us proposo és invers al que s’ha defensat sovint en el Departament de Territori.”

I aquí la declaració d’intencions de la sessió de González Virós i deixem que parli:

“Us vinc a parlar de la importància de l’entorn relacional, que per mi és clau. És a dir, quan parlo d’arquitectura social (ho he pogut comprovar al llarg de vint anys), vull dir que el que sosté un territori, és a dir, la seva capacitat de reajustar-se, transformar-se, qüestionar-se, és i està clarament vinculat al grau d’amalgama i de vincle de la comunitat (o de les comunitats). El que sosté la vida és l’entorn relacional, no els edificis o les construccions. Això ho hem de tenir clar, perquè la matèria de l’ordenació del territori és humana.

Us vinc a parlar de la complexitat de gestionar aquest entorn relacional que vol incidir i vol transformar el seu territori físic i polític. Com ho fa, quan l’urbanisme malauradament s’associa només al marc legal de planejament? Com podem trencar aquesta simplificació metodològica que arrosseguem? Com podem demostrar a les comissions d’urbanisme territorials que ens necessiten? I com els podem demostrar que som capaços de fer-ho endreçadament, sense massa drames i d’una manera molt clara i eficaç? I com els podem demostrar que ens estalviem diners i, sobretot, aconseguim aquest paisatge, aquest territori viscut i que és sobretot producte de necessitats de la gent i no dels interessos econòmics d’uns quants o d’alguns lobbies.

Us parla algú que ha ajudat o ha compartit la creació de molts parlaments ciutadans, de moltes menes: de cultura, de salut mental, de l’aigua… i fins i tot d’assemblees infantils i que ha pogut portar un nen al centre d’una àgora i li ha dit que el que ell pensa és important i ha de ser escoltat. Tot això és una feina de reconstrucció de l’origen del desig col·lectiu d’ordenar el nostre territori.

Us parlo d’això, d’unes metodologies que són processuals, que són progressives, que no tanquen, no diuen ‘aquests parlen i aquests no’, sinó que són acumulatives, que van convidant més i més persones, que no diferencien un tècnic de l’administració d’un veí, d’un polític, d’un banquer, que no tenen una mirada paranoica ni frontista, sinó que entenen la complexitat del que és definir i transformar un territori col·lectivament.

Parlo d’anys d’èxits de persones que són capaces de posar-se d’acord, però també parlo del que passa després, que allò que acaben proposant entra en la via administrativa i allà es queda. Processos als quals els manca capacitat per a sobreviure en l’ecosistema administratiu i en el nostre marc legal actual.

El procés participatiu de la reforma de la plaça de Lesseps 2002

La primera experiència potent que vaig fer va ser la reforma de la plaça de Lesseps de l’any 2002. Davant l’estratègia municipal de resoldre una plaça i un escalèxtric dins el cor de Gràcia. En aquest procés vaig descobrir que les nostres administracions separen les visions del territori en departaments, les fragmenten, i és molt difícil ser eficaços per a trobar solucions si pensem per separat i no ens reunim, ni tan sols dins les mateixes administracions.

Una altra cosa que vaig descobrir és que quan vols analitzar un lloc, si preguntes a molta gent què n’opina, és clau saber des d’on parla. El coneixement situat és clau. Si volem superar aquesta incapacitat d’escoltar l’altre i aquest diàleg de sords, si volem arribar a una cultura de paisatge (de paisatge sonor, d’idees, de creences), hem de començar a desenvolupar aquesta mena de metodologies del coneixement situat.

Hi havia catorze maneres diferents de queixar-se de la plaça de Lesseps. I no era la mateixa queixa la d’aquell que vivia a la casa Ramos, el punt 1, que el que es trobava al punt 14. Què va permetre de situar-los? Si convides cinc-centes, set-centes, mil persones, a dibuixar el seu desig individual en el mateix llenç, en el mateix suport, això és el paisatge, és el resultat de les accions individuals sobre un mateix lloc. Si nosaltres desenvolupem metodologies tan senzilles com aquesta (a Lesseps vam preguntar per on volien travessar la plaça), si tots fan la seva, però estan d’acord en fer-ho sobre el mateix suport, això té una eficàcia brutal perquè et permet de traçar les línies que van acabar donant la forma de la plaça. Qui havia fet la plaça de Lesseps? Ningú i tothom. És important. Com a paisatge, no podries dir un nom ni un cognom, perquè és una construcció cooperativa en el temps, un sumatori de coses encertades i coses que no. Evidentment, això dóna després un seguit de documents estratègics, perquè té una base i una legitimitat col·lectiva. A la plaça de Lesseps són els ciutadans que diuen a l’administració que es pot fer millor, que una altra plaça de Lesseps és possible.

Ecologia política en la prevenció dels incendis al Montseny 2014-2016

I els bombers de Catalunya, què diuen? Nosaltres apaguem incendis i no d’una manera democràtica, no sabem si és millor apagar aquest foc aquí o allà i el bomber mateix demana un criteri objectiu i democràtic per a prioritzar o no els polígons que ells mateixos defineixen segons el comportament del foc. Vam fer un treball al Montseny amb l’ambientòleg Iago Otero i Marc Castellnou, cap del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat, a partir de cinc polígons o zones que es comporten de manera diferent davant el foc. Nosaltres vam construir, amb tot un seguit d’entitats (universitats, associacions, ajuntaments…), una fitxa per polígon, on apareixia des de la propietat privada fins a valors ambientals, naturals, etc. La ciutadania va opinar i valorar què volia, i d’una manera objectiva i després d’un procés es va decantar la priorització. Els bombers al Montseny ja saben per on han de començar i no depenen del fet que un batlle tingui o no tingui interessos concrets.

L’experiència de regidora de l’Ajuntament de Barcelona 2007-2010

Un altre element important: la lluita contra la corrupció. I aquí exposo la meva pròpia experiència a l’Ajuntament de Barcelona. He observat que la via que té l’administració per a influir sobre el territori, és a dir, el seu planejament, la seva via formal, dóna molt poques possibilitats a la ciutadania d’incidir-hi. Li dóna la possibilitat quan ja hi ha hagut la primera voluntat, quan ja s’ha decidit què s’ha de fer.

Però, perquè una cosa sigui legítima, perquè l’ordenació del territori sigui realment un sumatori de desitjos, ha de néixer d’unes necessitats, no d’unes accions polítiques des de dalt, estratègiques. Has de garantir que és una necessitat o un desig ciutadà. I, aquí ve el gran tema: l’administració diu que la seva vocació és la defensa de l’interès general. Però tots sabem que l’interès general és un terme jurídic indeterminat. Què és, l’interès general? Per uns és l’economia, oferir llocs de feina, per uns altres és una altra cosa, com ara la qüestió ambiental, les continuïtats dels corredors verds, etcètera. Per tant, hem provat que aquesta via formal és opaca i, sobretot, té els peus de fang, perquè n’hi ha prou que l’administració incoï un planejament perquè quatre polítics el vulguin. I això fa que gastem molts diners i quan vénen les al·legacions s’aturen coses. I hem perdut molt de temps. La proposta alternativa que jo faig és una cooperació administrativa ciutadana d’arrel. Només incoarem expedients de planejament si hi ha prou base ciutadana que ho desitgi. I posarem feina i temps a construir aquesta comunitat a debat abans d’activar tots els nostres mecanismes, que són costosos, que són molt elaborats. Si generem d’ençà del començament un espai ciutadà, la quantitat de governança i control en la presa de les decisions evitarà la corrupció, que no és poca cosa.

Debat ciutadà sobre els usos dels equipaments buits del barri vell de Girona 2021

Un altre exemple, al barri vell de Girona. Els veïns, en uns pressupostos participatius, van demanar de debatre sobre els programes dels seus equipaments buits. L’àrea de planejament havia afectat moltíssims convents i edificis amb unes determinades característiques que es van plantejar que tenien potencial per a ser un element qualificat d’equipament. Però passen els anys i es troben en desús i aleshores arriba el mercat privat amb ganes de convertir-los en un hotel o en unes altres usos privats. L’administració segueix una via formal, però tampoc compleix a l’hora de revisar els planejaments en el temps que toca. I és la ciutadania que ho diu. I és la ciutadania que munta un procés participatiu.

En aquest procés vam fer la llista de tots els equipaments buits del centre històric de Girona i vam aclarir en quina condició estaven. Vam crear quatre grups temàtics complementaris i vam fer conferències, rutes, debats… Vam estar sis mesos creant intensament. Cada procés participatiu és una universitat popular. És una capacitació d’uns i d’uns altres, un intercanvi. I si ho fas, si més no com ho faig jo, convides els interessos privats, els administratius, tothom, i no generes una acció estrictament veïnal contra una acció privada, sinó que mires d’entendre que la realitat és absolutament tothom. En aquests processos s’arriba realment (i és molt rellevant) a establir propostes i s’arriben a fer plànols. Vam inventar allò que en vam dir ‘vies equipades’, en els casos en què no era tan important l’equipament com el camí fins a l’equipament, per millorar l’accessibilitat, etc. La creativitat ciutadana és espectacular. I si un ajuntament ha de fer un encàrrec a un despatx d’urbanistes perquè plantegin això, us asseguro que no tindria la força d’implantació immediata que té amb aquest procediment. Per això dic que és paisatge. Fas el paisatge del desig de com volen que sigui la seva ciutat. I ho fas des del realisme màxim, amb el màxim pragmatisme.

I aquí us aporto la idea principal de la xerrada: abandonem la cultura del projecte per la cultura del prototip. La cultura del projecte és dir què farem pels altres en el futur. La cultura del prototip és dir què podem fer aquí nosaltres amb el que tenim. La cultura del prototip és imperfecta i inacabada, però treu el millor de tothom. I tothom, malgrat ser una cosa limitada amb recursos, conté abundància de possibilitats. La cultura del projecte és un viacrucis en què promets una cosa i a partir d’allà comences a ajornar, a incomplir, a dir que no hi ha diners, que no hi ha pressupost…, i això genera una frustració impressionant i desapareix el paisatge humà, que és el que realment pot fer que ens equivoquem menys. Per tant, vull que vegeu que jo he aconseguit de fer fulls de rutes impressionants, treballs, a partir d’un simple debat ciutadà. És molt impressionant.

El programa de participació ciutadana del POUM de Cadaqués 2022-2023

Infografia del procés participatiu del POUM de Cadaqués.

Un altre exemple és el programa de participació del POUM de Cadaqués, que fa l’ajuntament amb la col·laboració del Departament de Territori de la Generalitat. Això que veieu aquí [veure imatge] és la programació on hi ha rutes, conferències, tallers, sessions en línia, publicacions… Tots aquests actes de la primera fase s’han organitzat en uns pocs mesos. És a dir, és un veritable concert de moments, perquè si no, la participació ciutadana, si són tres dies seguits, la gent es cansa i es va cremant i cada vegada té menys ganes de dir res. Però si els ofereixes una continuïtat i un seguiment d’allò que decideix l’equip tècnic redactor, l’interès i la participació es manté.

Tot i aquesta ambició, no tenim la llei que faci d’això un element fonamental, no la tenim. Per tant, tot el que fem, en aquest cas la Generalitat amb l’experiment de Cadaqués, és innovar i reivindicar cooperació, no participació. I mireu [veure imatge] cada persona que és inscrita, la continuïtat i la freqüència de la seva presència. És a dir, tu digues-li a un batlle que no escolti el resultat d’aquesta complexitat, si surt un element consensuat. És fantàstic, perquè l’alcalde o l’alcaldessa té ja el desig consensuat. I, per tant, els partits polítics del ple tan sols poden afegir-se a aquesta visió, perquè la ciutadania és diversa i vota diferent. Per tant, és estratègic.

La reforma de la Rambla 2018

La Rambla és un procés en el qual l’Ajuntament de Barcelona planteja de manera inesperada, per una banda, estratègies d’actuació, per una altra banda, la urbanització. Jo vaig portar el procés de cooperació i les estratègies, que va significar, bàsicament, ser capaços d’entendre que crearíem grups cooperatius, que ens aniríem veient al llarg de sis mesos i que estaríem junts i que aniríem treballant amb aquestes metodologies explicades. I vam fer visible aquests processos complexos: vam llogar una planta baixa a la Rambla, vam posar un calendari, vam contractar una persona perquè portés la qüestió del mailing i les trucades, i vam construir una comunitat que no existia, perquè a la Rambla tan sols hi viuen vuitanta persones. Per tant, a vegades un procés de debat o definició de com transformar el territori és l’excusa perfecta per a crear comunitat. És a dir, quin sentit té l’urbanisme o el planejament? Per mi, refer el teixit relacional. Tornar a vincular-nos. Fer paisatge per, a través d’això, incidir en el canvi del territori.

Vaig crear un grup cooperatiu que parlés de cultura, perquè la Rambla és una via amb molts equipaments culturals. Un altre grup sobre moviment i mobilitat. Un altre d’economia i treball, i un quart grup d’espai públic i comunitat. Què va passar? Jo vaig posar uns noms inicials. Vaig triar uns experts, uns tècnics, veïns… Quan vaig reunir la primera corona de participació, la més assequible, la més motivada, vaig demanar qui faltava. D’aquesta manera va aparèixer la segona corona. I si a la segona corona li preguntes qui falta, apareix la tercera. Per tant, amb molt poc pots engegar una dinàmica que es contagiï. No calen grans mogudes. Cal que demanis a la gent: ‘Qui falta?’

El que més m’interessa és aquest parlament: tu crees quatre grups, que són quatre maneres diferents d’acostar-se a la Rambla. Això és fonamental per a garantir que hi trobis totes les visions, tots els fronts i les mirades. No hi ha un dissenyador del territori sinó la diversitat del territori. Es va creant sempre en obert. Pot entrar-hi qui vulgui i se’n pot anar sense que passi res. Sense que es desmunti aquest parlament. Són processos oberts i complexos, com la vida. I us he de dir que funcionen. Cinc-centes persones vam crear la comunitat Rambles. Ara l’ajuntament es veu obligat a convocar-nos, perquè es crea el paisatge que vetllarà perquè aquesta ordenació s’ajusti als desitjos de tothom.

I, per acabar, com que no em resisteixo al fet que els projectes de la Rambla estiguin limitats a les obres d’urbanització, que tot just han començat l’octubre passat, i no es facin gran part de les estratègies proposades, hem fet una exposició que es diu Utopia Rambles, que és oberta a l’Arts Santa Mònica fins el 21 de maig, on treballem el tema del prototip. És a dir, a la primera planta veureu l’arxiu de treball de l’equip UTE KmZero i a dalti a baix veureu el treball que he fet amb quaranta-quatre artistes que dissenyen prototips per a transformar la Rambla i reactiven la ‘comunitat rambles’ i avancen en la concreció de la transformació d’aquest carrer únic i universal.”