Itàlia, amb més risc que mai que l’extrema dreta arribi al poder

La política italiana viu en una crisi i una incertesa persistents, que han portat a formar tres governs en aquesta legislatura. Arran de l’esfondrament del govern del primer ministre Mario Draghi, avui comença la campanya de les eleccions del 25 de setembre, que tot apunta que obriran una nova etapa encapçalada per l’extrema dreta.

La darrera crisi va ser arran de la renúncia de Draghi, que havia assumit el poder el febrer del 2021 amb la formació d’un govern de “concentració nacional”, amb una combinació de polítics i tecnòcrates i que incloïa el suport de partits tan diversos com el Moviment 5 Estrelles (M5S, per les sigles en italià), el Partit Demòcrata, Força Itàlia i la Lega Nord.

La coalició de govern es va desfer amb el boicot del M5S al paquet de mesures per a fer front a l’impacte de la inflació, que trobaven insuficient. Força Itàlia i la Lega Nord també es van girar d’esquena al govern, i això feia que no hi hagués prou suport a les cambres ni per a fer les reformes fonamentals que s’han d’aprovar aquesta tardor i de les quals depenen els fons europeus.

En aquests dos anys, l’oposició més visible, i gairebé única, ha estat la de Fratelli d’Italia, el partit d’extrema dreta que tot apunta que ara assumirà la presidència del govern, amb la dirigent Giorgia Meloni com a cap visible. El fet de mantenir-se al marge de tots els executius li ha permès d’aglutinar com més va més vots, en gran part dels casos a costa de la Lega Nord.

Una gran majoria de la dreta

En un principi, Fratelli d’Italia era el soci minoritari de la coalició de dreta, amb Força Itàlia, de Silvio Berlusconi, i la Lega Nord, de Matteo Salvini, com a socis majoritaris. Tanmateix, el partit de Meloni ha tingut un augment meteòric. Si en les eleccions del març del 2018 va aconseguir un 4,4% dels vots, poc més d’un any més tard la seva intenció de vot ja es doblava i superava Força Itàlia als sondatges; i, d’ençà de fa un any, també supera la Lega Nord.

Ara com ara, Fratelli d’Italia tindria vora d’un 25% del vot, i el partit de Salvini un 15%. Això fa que encapçali clarament la coalició, un fet molt important, atès que tots tres partits van acordar en la seva aliança que, si guanyessin, el primer ministre el triaria la formació més votada.

Si bé és cert que hi ha un frec a frec entre Fratelli d’Italia i el Partit Democràtic per ser la força més votada de les eleccions, té una importància relativa de cara a la formació de govern, perquè la cosa més important és el suport que obtingui cada bloc. I ara per ara els sondatges revelen que la coalició de la dreta guanyaria les eleccions còmodament, amb vora d’un 50% dels vots, 20 punts per sobre la coalició de centre-esquerra, amb una projecció d’escons entre 245 i 250 d’un total de 400 a la Cambra de Diputats, i una estimació d’uns 125-130 de 200 al senat. El fet que un terç dels escons es triïn en districtes uninominals beneficia molt la coalició amb més suport.

En resum, el bloc de la dreta sembla tenir garantida la majoria absoluta a les eleccions i Fratelli d’Italia sembla tenir garantida la primera plaça dins la coalició. Per tant, tot apunta que el futur primer ministre serà d’aquest partit ultraconservador.

La principal alternativa en aquestes eleccions és el bloc de centre-esquerra, encapçalat pel Partit Democràtic. El cap de la formació, Enrico Letta, ha provat de crear il·lusió i formar una gran aliança, de l’esquerra al centre liberal, contra el bloc ultraconservador, però sembla que no n’hi haurà prou. De fet, Letta no ha aconseguit el seu objectiu i ha vist com el partit Acció, liberal, refusava de formar part del bloc arran dels acords del Partit Democràtic amb Esquerra Italiana i amb els Verds, perquè no veia amb bons ulls un tomb a l’esquerra i ambientalista. Finalment, Acció es presenta amb Itàlia Viva, la formació de l’ex-primer ministre del Partit Democràtic Matteo Renzi.

També es presenta en solitari el M5S, que és en hores baixes. Si en les eleccions del 2018, el partit antisistema va aconseguir 227 escons, ha acabat la legislatura amb tan sols 97. El M5S es va dividir arran de l’escissió encapçalada per Luigi Di Maio, per l’ambigüitat sobre la guerra d’Ucraïna. Di Maio, com a ministre d’Afers Estrangers, optava per l’enviament d’armes i donar suport a Ucraïna, i el partit dirigit per Giuseppe Conte defensava que el govern italià s’hauria de limitar a facilitar un acord diplomàtic entre tots dos bàndols. L’escissió, anomenada Compromís Cívic, forma part del bloc de centre-esquerra.

Un discurs neofeixista

El bloc encapçalat per Meloni té de proposta estrella fer una reforma econòmica fer una reforma econòmica que porti a l’aplicació de l’impost lineal sobre la renda, és a dir, un impost fix amb un tipus únic sobre la renda personal, que hauria d’implicar una baixada dràstica de la pressió fiscal i un benefici per a qui més té. Es calcula que això significaria una pèrdua de seixanta mil milions d’euros en els ingressos de l’estat italià.

Per la seva part, la gran promesa del centre-esquerra, amb un discurs en favor de serveis públics i mesures ambientals, és de fer un impost als patrimonis més alts que serveixi per a finançar l’entrega de deu mil euros a tots els joves que facin divuit anys. Una proposta polèmica que sembla que no serà prou per a fer canviar la tendència als sondatges.

A més, Fratelli d’Italia proposa un blocatge naval amb l’objectiu d’evitar l’arribada per la mar d’immigrants procedents de l’Àfrica. També, més enllà de la immigració, es fa un discurs dur contra tots els moviments d’esquerres o feministes. En un discurs de suport a Vox, van dir que la “ideologia de gènere” pretenia de fer desaparèixer la dona i posar fi a la maternitat i que s’havia de defensar la “universalitat de la creu” i la “família natural”.

De fet, l’objectiu del bloc és poder arribar als dos terços del parlament, catorze escons més que no li donen els sondatges, perquè li permetria d’impulsar una reforma de la constitució. Meloni, que ha defensat la figura del dictador Benito Mussolini, opta per una reforma que reforci el primer ministre i que posi fi a un sistema polític inestable i marcat pels canvis de govern.