09.09.2018 - 22:00
La realitat entesa com a síntesi de passat, present i futur, és molt fràgil. Són milions de pedaços cosits amb fils no necessàriament visibles. Resseguir alguna de les moltes teranyines imperceptibles que teixeixen el tapís sol ser una aventura fascinant, el descobriment de connexions insospitades, de noves sinapsis que il·luminen els nervis de la realitat des de vessants desconeguts, punts de vista que hi afegeixen complexitat o certesa, i recorreguts imaginaris que fan real el passat i eclipsen el present.
Hi ha un fil daurat que cus l’evolució de la natura, l’home i la cultura mediterrània, un fil d’or que ens indica l’evolució de la nostra civilització: la història dels llimoners i els cítrics. L’agricultura i la ciència, el paisatge i l’art, la riquesa i l’especulació, el poder i la màfia, el món dels sentits, l’estètica, l’arquitectura, la gastronomia, la medicina, les olors i els sabors, tot allò que bull en el racó més profund de la nostra civilització pot explicar-se a través de la història dels cítrics i la seva relació amb l’home i la cultura.
Llimones, taronges i mandarines sempre han estat entre nosaltres com testimonis muts que decoren camps i mercats, que ens alegren la vista i apaivaguen la set i la gana. Però si ens endinsem en el seu origen i evolució, en les anècdotes dels seus secrets, vides i miracles, desxifrarem molts enigmes i curiositats de la nostra història i cultura mediterrània.
El lleure estival i l’atzar s’han aliat per fer-me gaudir d’un llibre esplèndid: El país donde florece el limonero. La historia de Italia y sus cítricos, d’Helena Atlee (Acantilado, 2017). L’autora és una britànica especialista en els jardins italians i la història cultural dels jardins del món. Ha treballat trenta anys a Itàlia, on, a banda d’estudiar-ne els jardins i d’investigar-los, ha fet de guia turística per a especialistes en paisatgisme, gastronomia i botànica. Però un bon dia, a còpia de descobrir constantment noves revelacions sobre els cítrics i el seu conreu i conservació, va ampliar el focus d’observació i va descobrir la importància de les intricades relacions entre la història del país i l’evolució dels cítrics, que han aportat extraordinària riquesa a les regions més pobres, amb les tensions que això implica.
De fet, les primeres impressions que conserva dels seus primers viatges en tren d’Anglaterra a Itàlia són l’olor de les llimones i la bellesa dels horts de llimoners, de bon matí, en obrir les finestrelles del vagó-llit, quan s’aturaven a la frontera de l’estació de Ventimiglia. Sobre com d’importants van ser els cítrics italians, d’indicis en va tenir molts. A mi m’agrada una metàfora per a il·lustrar-ho. Va ser a Gènova un dia a l’hora de l’aperitiu. Ella va demanar al cambrer d’un bar del port un Campari amb taronja. ‘D’això, nosaltres en diem un Garibaldi!’, li digué l’home.
El color vermell de la beguda evocava als genovesos les camises vermelles que duien els soldats de l’exèrcit de voluntaris que el segle XIX formà Giuseppe Garibaldi per lluitar per unificar Itàlia. I així fou com, de mica en mica, Helena Atlee, durant deu anys, va anar reunint tots els materials que conformen el seu llibre. Un interessant collage d’experiències personals narrades amb delicadesa i sentit de l’humor, converses amb estudiosos, agricultors i terratinents, passatges d’estudis literaris, artístics i arquitectònics, i una voluntat d’esmicolar la història per a descobrir-hi els secrets més amagats, de Galileu, Goethe, D’Annunzio i D.H.Lawrence, a Il Gatopardo, les pintures de Monet, el papa, els Mèdicis i, sobretot, la màfia.
No és en va que Francis Ford Coppola, en la saga de ‘Il Padrino’, fa aparèixer taronges en les escenes cabdals, detall que sembla haver passat per alt a l’autora. Passa en la seqüència de la mort de Don Vito Corleone, quan juga amb un nét en un jardí de tarongers. O quan és víctima un intent d’assassinat crivellat a trets davant un venedor de taronges a Brooklyn. Els cítrics són al rerefons de la història fictícia i la real.
Les llimones sicilianes i l’origen de la màfia
Els àrabs van portar els cítrics a Sicília el segle IX. Els sistemes de conducció d’aigua dels romans havien estat destruïts i van haver de crear tot un sistema modern d’irrigació i d’emmagatzematge d’aigua. També van haver d’inventar i experimentar amb mètodes de conservació i protecció dels arbres. Un dels primers teòrics en va ser Ibnal-Awam, en el seu Llibre de l’Agricultura, redactat amb coneixements científics i el fruit de la seva experiència de pagès a prop de Sevilla.
Les seves tècniques van ser adaptades a l’agricultura siciliana. N’hi havia de bones, que han perdurat, i unes altres de ben peculiars. Calia, deia ell, protegir els horts de llimoners de les dones que menstruaven perquè la seva presència en matava fruits i fulles. També dels camells, vaques, ovelles i cabres. Per a tal fi, l’andalusí recomanava d’elaborar d’un líquid amb excrements de gos o amb greix de cadells bullits barrejats amb orina humana. La pudor era tan espectacular que si pels arbres hom distribuïa draps molls d’aquest líquid, cap animals no s’hi acostava.
Amb els anys i els segles, lògicament, les tècniques van anar perfeccionant-se a còpia d’experiments cada vegada més científics, de l’enginy de la saviesa popular i de l’intercanvi de notícies amb pagesos de les contrades. Tot i això, el virus de la tristesa dels cítrics, provinent de la Xina, i més plagues terribles van fer estralls en els horts sicilians, i en van liquidar milers d’arbres. Encara avui a l’illa perdura el rastre d’horts d’arbres morts ‘com regiments de fantasmes grisos rondant els camps’.
El remei contra l’escorbut
El gran esclat de les llimones arriba cap al 1780, quan la Marina Reial britànica descobreix, oficialitza i accepta el resultat dels experiments que havia fet el metge escocès James Lindt quaranta anys abans que demostraven que el suc de llimona era el remei ideal per a combatre l’escorbut. Al principi, les llimones es compraven a Espanya, però, quan l’almirall Horatio Nelson conquereix Malta el 1798, aquesta illa i Sicília esdevenen grans fàbriques de producció de suc de llimona per la Marina britànica arreu del món.
La Conca d’Oro siciliana es va transformar en un bell paradís d’horts de llimoners. El 1860 la producció de cítrics sicilians proporcionava més diners que qualsevol altra activitat agrícola a Europa. Sota els llimoners, els sicilians es van conjurar per conquerir aquell negoci arreu del món. Així va néixer la màfia, integrada per terratinents, agricultors, aristòcrates, comerciants, transportistes i naviliers. Sota els llimoners de la Conca d’Oro van ser efectuats els primers assassinats, extorsions i xantatges de la naixent Cosa Nostra. Sota els llimoners va néixer l’omertà, i la potència, a l’època, de la multinacional més gran del crim organitzat i, alhora, la que més poder ha tingut i té avui encara al món.
La màfia va apoderar-se del control total dels subministraments a l’Armada britànica i, després, de les exportacions de cítrics als EUA. Es van fer d’or alhora que provaven tota mena d’estratègies especulatives per apujar els preus de les collites i dominar el mercat. La violència en va blindar el monopoli. El perfum de tarongina s’impregnava de pudor de cadàver.
De la mandarina a l’heroïna, business is business
Quan el negoci de la llimona anava de baixa, la màfia va descobrir el de la mandarina, extremadament lucratiu també, perquè en fixava un preu exorbitant i el mantenia sota control tant com volia. Però vora el 1960 el negoci va començar a anar de baixa amb l’arribada a Itàlia de fruita barata d’Espanya, Sud-àfrica, Israel, Tunísia o Marroc. Tot i això, la màfia ja tenia una xarxa internacional, una estructura pròpia per a distribuir i controlar mundialment qualsevol mercaderia.
Així fou com el clan de Michele Greco (il Papa) va decidir de transformar els edificis i magatzems dels seus horts de cítrics sicilians en laboratoris clandestins per a elaborar heroïna. Les muralles dels horts es van fer més altes i va proliferar la vigilància armada per camins, viles i muntanyes. Amb l’increment exponencial dels guanys es van multiplicar els xantatges, les extorsions, els crims i la infiltració de mafiosos en les esferes més altes del poder.
D’entrada, l’heroïna dels anys seixanta que es venia als carrers dels EUA provenia de la Indoxina via Marsella, on la màfia corsa l’elaborava en laboratoris clandestins, com és possible de veure al film French Connection. Richard Nixon va arribar al poder el 1969, declarà la guerra a la droga i les refineries marselleses van haver de tancar, cosa que va ampliar, de retruc, els horitzons empresarials dels mafiosos sicilians, que es van enriquir i van ganyar poder com mai.
Després del macrojudici del 1986, la justícia va confiscar moltes propietats als mafiosos. Els horts ja no eren rendibles i la màfia havia començat a especular i a invertir en la construcció. No obstant això, Palerm va aprovar el ‘Projecte Vida’ per intentar conservar les petites produccions de cítrics que restaven, que va posar a les mans d’agricultors joves. Dels cítrics al totxo, la màfia havia estès seus els tentacles per tot el món. Quin serà el futur dels cítrics sicilians? Segurament tornaran a ser plantes ornamentals per als jardins, com temps ha, quan els agricultors àrabs les hi van portar per primera vegada, apunta l’autora.
Un sorbet de llimona per al virrei de Nàpols de la Corona d’Aragó
No seria rigorós si acabéssim amb la història de la màfia, perquè el llibre d’Helena Atlee és infinitament més divers, tant quant a la història com la cultura, el paisatge i la gastronomia.
Abans de l’esclat de les llimones com a remei per a l’escorbut, el cítric estrella era la taronja amarga. L’autora arriba a dir que el seu ús en tota mena de menjars i cuina era tan popular com avui el quètxup en el menjar ràpid. Les taronges amargues eren ideals per a dissimular la fortor de les carns de cacera, que sovint es cuinaven mig podrides, o per lligar tota mena de salses.
A més, la fortalesa de l’arbre de la taronja amarga és molt útil com a patró per a fer empelts i crear o reforçar algunes altres varietats de cítrics, una família de fruits tan extensa i mutant que, provinent de l’Orient, ha arribat a estendre’s per Itàlia i la Mediterrània en múltiples varietats i espècies autòctones, algunes de les quals, avui, es consideren modalitats protegides pel moviment ecogastronòmic. Hi ha llimones d’Amalfi, de Garda, de Bergamota, chinotti, diamant, taronges sanguines, de València, poncems, mandarines tardanes, etc.
De tant en tant, l’autora ens regala una anècdota ben sucosa, ens revela l’origen d’una dita popular qualsevol, s’endinsa en els costums i tradicions italianes lligades als cítrics i quan ho creu oportú inclou una recepta de cuina antiga o moderna: pastís de tortuga, espaguetis amb cítrics, alguns escrits dels cuiners del papa, consells sobre l’elaboració del limoncello i els secrets tradicionals amagats a les cuines familiars dels pobles per a fer sorbets, gelats, melmelades i pastisseria.
Un dels primers degustadors de sorbet de llimona va ser un virrei de Nàpols, home de la Corona d’Aragó. Va ser durant una Pasqua a Amalfi, prop de Sorrento, i li van preparar l’invent amb suc de llimona local i neu que conservaven en dipòsits dalt les muntanyes. El Regne de Sicília va ser part de la Corona d’Aragó i, després, durant dos-cents anys, de la monarquia espanyola, que segurament va treure profit dels cítrics oferint als sicilians ben poc a canvi. Sota aquest domini l’illa es va estancar i en va conservar el feudalisme, l’endarreriment i l’aïllament.
L’altro modo di bere scuro
És curiós de saber, també, que d’una varietat de cítric anomenada ‘chinotto’, perquè era un arbre nan i venia de la Xina, del fruit del qual hom feia sucs i fruites confitades, el 1932 l’empresa San Pelegrino va inventar una beguda refrescant, que òbviament va anomenar ‘Chinotto’. El govern feixista la va promocionar com a alternativa a la Coca-Cola nord-americana, que ja començava a ser prou popular. Els eslògans publicitaris eren ben clars i directes: L’altro modo di bere scuro. El 1986 San Pellegrino en va treure una variant al mercat: el ‘Chinò’, que va sortir dient: Bevi fuori del coro. Tot i això no hi ha dades per a saber si existia cap mena de relació entre l’empresa de begudes i les múltiples ramificacions de la Cosa Nostra.
Fent ús del seu saber enciclopèdic, de les descobertes que li provoca la curiositat i de les referències que troba en l’art i la cultura, l’autora ens parla de les llimones en tests dels jardins dels Mèdicis, dels primers museus botànics i de les primeres col·leccions de cítrics que incloïen espècies estranyes, fruit d’encreuaments insòlits, com ara llimones amb banyes, en forma de cor o en forma de mà estesa amb els dits oberts. També investiga i descriu els conreus de taronges sanguines a l’ombra del volcà Etna, les terrasses de llimoners d’Amalfi, els hivernacles de pedra construïts a la vora del llac Garda, i fa amistat amb algun membre perdut de les antigues famílies sicilianes, prínceps inclosos, que han sobreviscut en el temps.
Dels llimoners de Monet als tarongerars del Gattopardo
De les moltes referències culturals relacionades amb els cítrics que aporta el llibre, hi ha dues imatges precioses: les pintures de Claude Monet i la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, Il Gattopardo.
A final del segle XIX hi havia dues menes de persones que viatjaven a la Riviera italiana: els artistes fascinats per la claredat de la llum i els invàlids i tuberculosos que confiaven en les virtuts guaridores del clima. Monet, que va arribar a Bordighera el 1884, va tenir problemes per a pintar els tarongers i llimoners que creixien en els jardins escalats davant del mar, però, segons Attlee, bona coneixedora d’aquell paisatge, el quadre Sous les Citronniers capta perfectament la llum vibrant e la tarda sota els arbres carregats de fruits en un hortet.
Era tal la importància de la producció de cítrics a la regió que, després de la unificació d’Itàlia el 1860, els habitants de Menton i Niça, a la Riviera italiana, van decidir en referèndum d’unir-se a França, convençuts que les seves llimones hi trobarien un mercat molt més rendible.
L’aroma de la tarongina i els horts de llimoners impregna les pàgines de Il Gattopardo i la vida del príncep de Salina. És la Sicília de l’aristocràcia decadent de finals del XIX, que viu envoltada de capricis i jardins als seus meravellosos palaus. L’autora en cita un passatge molt especial, en què el príncep es disposa a viure una aventura galant clandestina i, per dissimular, com a coartada, fa pujar el capellà al seu carruatge.
La fragància de tarongina envaeix tota la seqüència: «Ara el carrer corria entre tarongerars en flor i l’aroma nupcial de la tarongina anul·lava tota la resta com anul·la un paisatge el pleniluni: l’olor dels cavalls suats, l’olor de cuir de la tapisseria, l’olor de príncep i l’olor de jesuïta, tot quedava esborrat per aquell perfum islàmic que evocava hurís i un més enllà curull de plaers carnals.»
