Ítaca

M’ha costat, però em sembla que finalment he començat a entendre per què aquest mes d’octubre va passar què va passar. I va passar que no tots anàvem a Ítaca: no, n’hi havia molts, diria que gairebé tots els qui en aquells moments tenien capacitat de decisió, que s’havien fixat un objectiu una mica més pròxim. Però no per això menys difícil. El seu objectiu era, i segur que ho era amb la millor de les intencions, fer seure l’estat espanyol a una taula de negociació. I es van trobar, tots recordem el 1r d’octubre, que l’estat espanyol responia a cops de porra. I com que l’objectiu cert era la negociació, els cops de porra el van deixar en no res. Interromput. Suspès. En un atzucac. Presó i exili. I frustració.

No és que els conegui gaire, jo, els espanyols, però veig que quan els toques Espanya es comporten amb una irracionalitat impròpia de persones civilitzades. I la irracionalitat està renyida amb les taules de negociació. La irracionalitat no permet ni escoltar ni dialogar. I passa que nosaltres, els qui quan ens pregunten qui som ens surt de dir que som catalans, els toquem Espanya pel sol fet de ser-hi. I de dir-ho. I per tant, davant nostre, es comporten irracionalment. Amb exabruptes. Amb insults. Amb bufetades. Amb cops de porra.

Que què vull dir, amb tot això? Que avui ja ningú no pot dubtar, si és que abans algú n’havia dubtat, que Espanya mai no s’avindrà a asseure’s per parlar de debò amb nosaltres. I qui diu Espanya diu tots i cadascun dels engranatges de l’estat, i el govern espanyol, i les corts que n’elegeixen el president i on es veu que resideix la seva sobirania popular, i l’opinió publicada pel seu sistema de mitjans de comunicació hipernacionalista i també, em temo, el conjunt dels ciutadans espanyols, que al capdavall són els qui permeten que a Espanya sigui tot allò que és.

No, Espanya mai no s’avindrà a negociar amb nosaltres si no és per a obtenir-ne una rendició sense condicions. La capitulació final. L’última vegada que en va tenir l’oportunitat, aleshores d’allò de l’estatut ara suposadament vigent, la seva actitud va ser la de passar-hi el ribot, en expressió eloqüent de pròcer Alfonso Guerra. Ni escoltar ni dialogar. Ribotar. I després, a cada petició, proposta o exigència de tornar a abordar la qüestió, ja del tot corrompuda per la iniciativa del Partit Popular i el Tribunal Constitucional, l’única reacció ha estat que no, que no i que no. I, finalment, cops de porra. Amenaces. Presó. Persecució.

No, no podem esperar, ni tan sols ara, ara que ja saben que si ens ho proposem podríem estar disposats a arribar fins al final, que Espanya accepti d’asseure’s a una taula amb nosaltres. Per això l’únic camí que tenim per davant és d’anar-hi, fins al final, a tocar d’Ítaca, sense més vacil·lacions. L’única sortida que Espanya ens dóna és tirar endavant. Tirar pel dret. I que en diguin unilateralitat, si en tenen els nassos. I desobediència. O sedició. O rebel·lió. Que en diguin com vulguin, que el nom no fa la cosa. És l’únic camí que podem triar de fer. Per dignitat, és clar. Però també per sentit pràctic. Hem arribat a un punt en què ja no tenim l’opció d’aturar-nos, de fer marrada, ni tan sols de frenar. O avancem o ens esclafaran. Ni que sigui amb aquest somriure postís del nen Pedro Sánchez. I si quan avancem encara fan, enduts per la irracionalitat, el gest brutal d’esclafar-nos, potser el seu mateix excés els donarà el toc de gràcia, a ells. I a nosaltres, la legitimitat final a ulls del món sencer.

A Espanya, del govern fins a l’últim ressort de l’estat, dels lobbies d’opinió fins, em temo, al ciutadà mitjà, tot i tothom reacciona al cas català amb supèrbia unilateral. Com aquests dies hem vist fer al jutge Pablo Llarena. Sense cap mena de pudor ni de por del ridícul més descarnat. Universal. Regalem-los la supèrbia i la irracionalitat, totes dues per a ells. I concentrem-nos a avançar. Demostrem que tenim la força de la voluntat. Que hem perdut la por de la llibertat. Guanyem-nos el poder. No se m’acut cap altra manera de reforçar la majoria que ja som i de sumar-hi reticents, dubitatius i atemorits. Després, quan ja ens hagin perdut del tot, després sí que hauran de seure a acordar els termes del divorci. I si ni llavors, pitjor per a ells.