Israel topa amb una guerra que no s’esperava i que posa en relleu totes les seues febleses

Ara fa cinquanta anys els soldats egipcis travessaven la frontera d’Israel i engegaven així la que seria coneguda com la guerra del Iom Kippur, davant la sorpresa de l’exèrcit i els serveis d’intel·ligència israelians, que no s’esperaven un atac d’aquesta escala. Cinquanta anys després, la història s’ha repetit d’alguna manera. Hamàs ha llançat de Gaza estant un atac sense comparació amb res d’allò que havien fet abans, que efectivament desencadena una nova guerra, i ha agafat completament per sorpresa l’exèrcit, els serveis d’intel·ligència i el govern d’Israel.

A diferència d’allò que passa amb Fatah, Israel no manté relacions directes amb Hamàs –tan sols hi parla indirectament a través d’Egipte. No és imaginable que Egipte haja enganyat Israel, però és evident que l’escala de l’atac organitzat a Gaza és superior a res d’allò que havíem vist fins ara.

Les xifres de les primeres hores parlen per si soles. 2.500 coets llançats tan sols al començament de l’operació. La penetració efectiva i constatable de militants palestins dins el territori israelià. La mort d’almenys 20 civils israelians. Més de 200 ferits. La captura i segrest de militars i famílies que són portats a Gaza com a escut humà. La captura de vehicles i material militar israelià. Tot plegat parla d’una operació meticulosament preparada d’ençà de fa mesos, en què han hagut de participar centenars de persones i que, tanmateix, no ha aixecat ni una sospita a Israel. Com és?

L’atac desencadenat per Hamàs d’alguna manera ja ha servit per a mostrar totes les febleses de l’estat d’Israel. Hi té molt a veure la crisi interna que fa mesos que dura i que ha perjudicat la defensa del país. Hi té a veure el creixement de l’extrema dreta, del moviment dels colons i de les agressions, sobretot a Cisjordània i Jerusalem, que han portat els palestins a una situació de desesperació que havia d’esclatar per un costat o per un altre. Hi té a veure l’error de càlcul de confiar que la normalització amb el món àrab posaria fi per si sola a la qüestió palestina.

En això, els israelians, i en particular la dreta, s’han cregut les seues mentides. Són molts anys de dir que els palestins en realitat no existeixen, que només són titelles dels estats àrabs i no tenen personalitat per si mateixos. Segurament per això han coordinat els acords d’Hebron i la normalització amb els estats veïns, com ara l’Aràbia Saudita, amb l’enduriment de la política repressiva contra els palestins, fins a portar Israel a un punt en què la definició de l’estat com un règim d’apartheid no solament és com més va més acceptada arreu del món sinó que també és reconeguda dins seu.

La nova guerra de Gaza, en aquest sentit, és el recordatori, en definitiva, de l’existència dels palestins com a poble i pot tenir, segons quina siga la reacció d’Israel, un efecte catalitzador que supere les enormes divisions internes i fins i tot la separació evident entre Gaza i Cisjordània.

Tot dependrà de la resposta d’Israel i fins a quin punt la reacció és vista com a legítima o travessa les ratlles d’allò que es pot esperar. Gaza és una presó a l’aire lliure, un dels espais amb més densitat de població del planeta, tancat i barrat per Israel. Allà dins no hi ha on amagar-se si Israel ataca i la mortaldat de civils pot ser enorme. Però, en vista d’això que ha passat aquestes hores, també cal demanar-se si Israel és en condicions d’entrar a peu a Gaza, carrer a carrer. Sabem que Hamàs s’ha anat armant amb paciència, que fins i tot té armament antitancs. I la decisió de segrestar soldats i civils israelians i entrar-los a Gaza és un canvi notable de política que tindrà conseqüències evidents. Israel, amb la seua història en aquest sentit, pot justificar davant la població que les seues bombes maten compatriotes segrestats?

Gaza és l’escenari d’aquesta guerra en les primeres hores, però caldrà parar una atenció especial a allò que passe a Cisjordània, i especialment a la reacció de les milícies de colons. L’agressivitat que els colons han mostrat aquests darrers mesos –ahir mateix, just hores abans de l’atac palestí– converteix Cisjordània en un altre polvorí i pot posar Israel en una situació internacional complicada.

Perquè una cosa és la reacció, legítima, a l’atac amb les forces armades i de seguretat. Aquesta és una situació que Israel pot mantenir. Però si els colons i l’extrema dreta decideixen de fer justícia pel seu compte i es posen a atacar poblacions palestines, esdevindrà un problema real per a Israel, que no ho podrà defensar davant la comunitat internacional.

Finalment, com reaccionarà la societat israeliana que ha protestat contra el desmantellament de Benjamin Netanyahu i els seus aliats és l’altra gran qüestió que serà decisiva aquestes hores vinents. Les protestes, majoritàriament, han deixat de banda la repressió contra els palestins. Però les crítiques a l’extremisme ultra i l’advertència que podria dur Israel a un carreró sense eixida s’han fet a ple dia, per israelians demòcrates, espantats per la deriva del seu propi estat.

Segur que Hamàs ha tingut en compte aquest factor. Segur que una part de l’atac s’explica per la pretensió que Israel viu una greu crisi civil que pot ser exacerbada per un atac de les dimensions del que hem vist avui. De moment, els israelians han reaccionat tal com hi estan acostumats: tancant files. Però ja veurem cap on evoluciona si Netanyahu intenta d’aprofitar els fets dramàtics que vivim per continuar enterrant la democràcia israeliana.