18.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.05.2023 - 09:33
Iusuf Diia al-Din Paixa al-Khalidi, governador otomà i batlle de Jerusalem, va escriure una carta el 1899 a Theodor Herzl, periodista vienès i pare del sionisme. Tot i que deplorava la persecució europea dels jueus i reconeixent el vincle amb la terra bíblica d’Israel, li deia: “En nom de Déu, deixeu en pau Palestina.” I l’advertia que la majoria àrab, aleshores més del 90%, no consentiria de ser suplantada. Dècades més tard, el seu besnet, Rashid Khalidi (1948, Manhattan, EUA), historiador especialitzat en el Llevant, va llegir la carta i va redescobrir la història de Palestina gràcies a la ploma del seu besavi.
Khalidi ha dedicat la vida a estudiar el conflicte palestino-israelià. És catedràtic Edward Said d’estudis àrabs moderns a la Universitat de Colúmbia. L’entrevistem arran de la visita a l’Institut Europeu de la Mediterrània de Barcelona per a presentar el seu darrer llibre, The Hundred Years War on Palestine: A History of Settler Colonialism and Resistance (traduït a l’espanyol per Capitán Swing amb el títol Palestina. Cien años de colonialismo y resistencia).
—Aquesta setmana han mort trenta persones, majoritàriament civils, en atacs israelians contra la gihad islàmica.
—Òbviament, aquest és només l’últim dels divuit o dinou atacs contra Gaza d’ençà del 2007, i no és el més mortífer: hi ha hagut atacs en què han mort més de mil persones, gairebé sempre la majoria civils. Crec que és un testimoniatge de la fallida de la política d’Israel, que en lloc d’estar disposat a negociar, només utilitza la força contra els palestins.
—L’actual govern israelià de Netanyahu amb l’extrema dreta és un dels més reaccionaris de la història d’Israel. Us preocupa?
—És el govern més extremista de la història d’Israel. Sens dubte. Inclou partits que no van ser mai acceptables per al corrent dominant israelià, com Ben Gvir i Smotrich. És supremacisme jueu. No hi ha hagut mai cap partit que admetés que el seu objectiu era la supressió absoluta dels palestins i la supremacia absoluta dels jueus. I això és nou. Les seves polítiques envers els jueus israelians són extremes, però també ho són envers palestins. En canvi, el govern anterior, que a Europa i als Estats Units tothom adorava, duia a terme gairebé el mateix. El govern anterior va ser responsable del nombre més gran de víctimes a Cisjordània d’ençà del 2005. Van ser més agressius que els governs anteriors, inclosos els dirigits per Netanyahu, de manera que és una qüestió de grau. Les coses van empitjorant i aquest govern és més extremista, però en algunes qüestions l’últim govern no era pas millor que aquest.
—Dieu que el conflicte palestino-israelià va començar el 1917 i no el 1948. Podríeu explicar-nos-ho?
—Això que veiem en la configuració actual de Palestina va començar el 1917. Aquell any marca la declaració Balfour i la institució del mandat britànic, que va crear una llar nacional jueva en un país de majoria àrab sense tenir en compte els drets polítics o nacionals de l’aclaparadora majoria àrab. Va ser l’arribada de l’imperialisme europeu mitjançant l’imperi britànic que va crear la configuració que tenim avui dia, en un intent d’establir la supremacia jueva en un país aclaparadorament àrab. Òbviament, hi va haver cataclismes: la majoria de la població palestina va ser expulsada de casa, no li van permetre de tornar i els van robar les propietats. Però això només va ser possible gràcies a la declaració Balfour. Abans d’això el sionisme òbviament existia. Herzl va organitzar el primer congrés sionista el 1897 i va escriure el llibre Der Judenstaat. Així mateix, va entendre que la consecució de l’objectiu d’un estat jueu requeria suport extern, però això va funcionar només amb el seu successor, Chaim Weizmann, que va aconseguir assegurar aquest suport de Gran Bretanya. És per això que dato el començament d’aquesta lluita com la coneixem el 1917.
—Com han mantingut viva els palestins la causa durant tants anys, de generació en generació, malgrat l’exili i l’ocupació?
—Ben Gurion va dir: “Els vells moriran i els joves oblidaran.” Tenia raó a mitges: les persones que realment van viure la Nakba, gairebé tots ja han mort, òbviament, però els joves no sols no han oblidat, sinó que són més arrelats en la seva identitat palestina que la generació dels seus avis. Són fins i tot més militants. És difícil d’explicar-ho, però és clar que un seguit d’esdeveniments traumàtics han contribuït a conformar la identitat palestina. L’expressió és que la Nakba continua i, en certa manera, allò que es va fer el 1948 va continuar a una escala diferent el 1967. El 1948 van ser expulsades 750.000 persones; el 1967, 200.000. Avui dia, Israel continua apropiant-se terres, establint assentaments colonials il·legalment i expulsant els palestins de les seves terres com pot. De manera que la Nakba continua i aquesta opressió continuada ha generat una resistència continuada.
—Vau estar en les negociacions de Madrid el 1991. No obstant això, dieu que avui no és possible de negociar. Per què?
—Desgraciadament, les negociacions no són possibles principalment per l’actitud intransigent d’Israel. És un govern que opera sobre la base del dret constitucional israelià, segons el qual només el poble jueu té el dret d’autodeterminació en la terra de Palestina. No hi ha res a negociar si només el poble jueu té dret d’autodeterminació. Per a Israel, els palestins no existeixen com a poble i no tenen drets. A més, el moviment nacional palestí està dividit. No té estratègia clara. Només un moviment nacional unificat, amb una estratègia ferma, pot convèncer el món de la justícia de la seva causa i, per desgràcia, aquest no és el cas. Tampoc no hi ha mediador adequat. Els Estats Units s’ha exclòs a si mateixos com a mediadors adequats a causa del seu biaix extrem cap a Israel. No hi ha marc per a la negociació ni mediador adequat, els palestins no estan units i el govern d’Israel es mou cada vegada més a la dreta i cada vegada més lluny de considerar si més no les negociacions.
—Aquesta solució de dos estats que Europa i els EUA han proposat alguna vegada us convenç?
—La gent a Europa i als Estats Units parla amb lleugeresa d’una solució de dos estats. Si volguessin una solució de dos estats, primer hi hauria d’haver un lloc per a un estat palestí. D’ençà del 1967 tots i cadascun dels governs israelians han ampliat la colonització de Cisjordània i el Jerusalem Est. Tot aquest procés s’ha fet amb el suport i l’aquiescència dels Estats Units i Europa. De fet, els diners nord-americans ho han finançat. Organitzacions benèfiques privades nord-americanes donen diners que es fan servir per a construir aquests assentaments colonials il·legals. Si els Estats Units i Europa volen la solució dels dos estats, llavors han de deixar de secundar això que fa Israel. I no veig que passi.
—Sou molt crític amb Hamàs i l’Autoritat Palestina. Hi ha un problema de lideratge en el moviment palestí?
—Hi ha un problema de democràcia, de falta d’unitat i de lideratge. Als territoris ocupats no hi ha hagut eleccions d’ençà del 2006, i això és culpa dels dirigents polítics. Hi ha una greu corrupció en aquestes dues autoritats. El lideratge egoista i interessat, tant a Ramal·lah com a Gaza, és en gran part responsable de la divisió palestina. És cert que Israel treballa nit i dia per dividir els palestins, però no és excusa. Tenim un problema d’unitat palestina, i un problema de dues autoritats autoritàries no democràtiques i no representatives. Són problemes que els palestins han de resoldre si volen progressar en la lluita.
—Avui molts països àrabs han normalitzat les relacions amb Israel. Ho veieu com una traïció?
—Molts països àrabs que encara no han obert relacions diplomàtiques amb Israel hi tenen relacions, com ara Tunísia, Catar o Oman. Hi tenen contactes encoberts. I hi ha països com el Marroc i els Emirats que hi han normalitzat relacions diplomàtiques. Aquest procés ara ha anat molt més lluny. Ha estat dut a terme, majorment, per règims no democràtics que no representen al seu poble, perquè no hi ha veu democràtica en aquests països, majoritàriament. Tanmateix, l’opinió pública és molt favorable als palestins en tots els països àrabs, inclòs el Marroc i l’Aràbia Saudita. El Centre Àrab de Catar fa enquestes cada any que demostren que l’opinió pública no ha canviat: Els àrabs fan costat als palestins tot i que els règims àrabs s’han acostat a Israel. Traïció o no? Els règims àrabs no han traït els palestins, han traït el seu poble, però aquest no és l’únic àmbit en què han traït el seu poble.
—Una crítica comuna a alguns moviments de solidaritat amb Palestina, com el BDS, són les acusacions d’antisemitisme. És gaire fina la línia entre antisionisme i antisemitisme?
—El boicot és una eina clàssica dels pobles oprimits. Va ser utilitzada per primera vegada pels irlandesos. El terme prové del capità Boycott, terratinent britànic de la dècada del 1880 a qui els pagesos irlandesos van boicotar, en la lluita per l’alliberament. El terme es va estendre a Sud-àfrica i després a l’Índia, i en tots els casos els oprimits van fer servir el boicot com a eina no violenta contra els seus opressors. No hi havia res antisemita en el boicot ni a Irlanda, ni a Sud-àfrica ni a l’Índia de Gandhi. El boicot és una eina legítima no violenta contra les opressions. Per què la gent es dilueix amb aquesta falsa acusació d’antisemitisme? No ho entenc. Israel és un estat-nació. És una entitat sobirana, viola el dret internacional, ha de ser sancionada. No és el poble jueu que mata civils. No és el poble jueu que ha instituït un règim d’apartheid. És l’estat-nació d’Israel. Si la gent decideix de boicotar Israel de diverses maneres o exigir-li sancions no hi ha absolutament res d’antisemita en això.
—I amb quin objectiu es fan servir aquestes acusacions?
—Les acusacions són una eina per a intimidar els partidaris dels drets dels palestins. És repugnant. Europa té una rica tradició històrica d’antisemitisme assassí, i per això la gent és comprensiblement sensible. No es diu “t’acusem de donar suport als drets dels palestins o t’acusem d’oposar-te als crims de guerra”. Diuen “t’acusem d’antisemitisme”. Òbviament, crea pànic entre molta gent, sí, perquè és una cosa terrible que t’acusin d’això. Ara, l’antisemitisme és un fenomen històricament europeu i continua existint principalment en la dreta, és clar, fins i tot entre entusiastes partidaris d’Israel. El mal ús de l’acusació d’antisemitisme soscava la lluita contra l’antisemitisme real.
—D’acord, però els pro-palestins també poden ser antisemites.
—Sí. Per desgràcia, l’antisemitisme pot existir a totes les forces: esquerra, dreta i centre. I s’ha de condemnar. Però cal deixar clar que la solidaritat amb Palestina no és antisemita, sinó que s’oposa a les violacions dels drets humans i civils de tot un poble per part d’un estat nació concret. És repugnant el mal ús de l’antisemitisme. És una banalització d’una cosa molt greu.
—Què us sembla que la batllessa de Barcelona hagi trencat relacions amb Tel-Aviv, i que hagi estat la primera autoritat d’Europa a fer-ho?
—Qualsevol acció pacífica no violenta que demostri als israelians que no poden continuar amb el rumb actual és benvinguda, perquè Israel actua amb total impunitat. Qualsevol cosa que desemmascari la realitat és positiva. Tard o d’hora Israel s’hauria d’enfrontar a les conseqüències de les pràctiques terribles que han aplicat sobre els palestins, amb la complaença dels països europeus i dels Estats Units.
—Per acabar, creieu que anys vinents veureu Palestina com una terra lliure?
—Sóc optimista. No en tinc ni idea. No sé quant temps viuré, inxal·là. No sé si ho veuré, però crec que ocorrerà. Palestina serà lliure. Crec que això que Israel ha fet i ha intentat fer va contra el curs de la història. Som en una era de descolonitzacions, d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Som en una era en què el colonialisme ja no s’accepta. El projecte colonial d’Israel hauria de ser una abominació per al món. Els israelians s’han d’adonar d’això i han de canviar. Crec que ho faran. El corrent de la història va contra allò que fan. Per aquesta raó sóc optimista.
