Israel i nosaltres

Ahir Hamàs va assassinar per sorpresa població civil israeliana enviant esquadrons i coets a territori israelià. La reacció militar d’Israel ja ha començat. Ahir, a casa nostra, van tornar a passar quatre fenòmens que sempre passen al voltant de la guerra entre Israel i Palestina. Ahir, a casa nostra, vam tornar a viure un capítol més del llibre La Guerra a Israel i els catalans.

De primer, va passar allò que explica com ningú Anna Pazos, autora del mai prou recomanat “Matar el nervi”, periodista que va viure a Israel. “Aquest és un conflicte que la gent fa servir als seus països per ubicar-se políticament, sociopolíticament, al seu país. Allò que jo pensi d’Israel i Palestina, m’ubica a Barcelona”. I efectivament, ahir Twitter anava ple de gent que se situava respecte uns altres catalans fent servir el conflicte d’excusa. Gent que jutjava, insultava o elogiava uns altres catalans amb l’excusa d’Israel i Palestina.

Segon, i com mai a la vida, ahir a tots ens va tornar a passar que ens és més fàcil de criticar el bàndol rival que no de defensar el propi. A mi, partidari de l’estat d’Israel, de la seva existència i pervivència, em resultaria molt més fàcil ara fer una llista dels errors i dels horrors de Hamàs, i de la seva aliança amb l’Iran, i de la situació de les dones, i dels gais en el seu món, i de l’existència de la màfia interna i de la relació dels morts d’ahir amb els acords entre Israel i el Marroc, Bahrain i els Emirats Àrabs, i amb el de l’Aràbia Saudita ja en camí. En canvi, posar-me jo ara a defensar Netanyahu, el seu govern d’ultradreta i les seves polítiques ja no em resulta tan fàcil, per no dir impossible. A la banda contrària que és honesta i sincera, passa exactament això mateix: els resulta molt més fàcil ressaltar i assenyalar l’ocupació israeliana, els abusos, les morts i la injustícia causats per l’exèrcit que no defensar Hamàs, l’Iran i les polítiques teocràtiques que els acompanyen. Per no dir impossible. Defensar la llibertat de Palestina i el dret d’Israel a existir és prou fàcil. El problema que tenim, totes dues bandes, és que la relació entre estat israelià i govern de Netanyahu, i la llibertat de Palestina i la teocràcia de l’Iran, avui van molt més lligades que no volem acceptar.

Tercer, el segon punt a mi no em serveix per a trobar una posició hipòcrita, falsa, de voler quedar bé amb tothom, tipus “no em situo en cap dels dos bàndols”. Ni govern d’ultradreta israelià, ni teocràcia iraniana. Doncs jo sí, que en tinc, de bàndol. Per raons personals, de família política, ideològiques, atzaroses, o vés a saber què, soc de la banda israeliana. I punt. I no cauré en la demagògia de no veure que a l’altra banda hi ha gent que, amb tot el dret, no defensa cap teocràcia, sinó la llibertat de Palestina. A mi, em passa igual: no defenso cap govern d’ultradreta, sinó l’estat d’Israel. I el reconeixement dels drets del bàndol rival es viu, sempre, en un silenci tapat pel soroll.

Quart: Fem, tots plegats, molta trampa quan ens tirem al cap l’acusació de matar població civil. Hamàs mata població civil. I ahir ho vam veure horroritzats. Cert. Passa que Israel també mata població civil. I fa anys que ho fa. No tan solament això. A les guerres de tot arreu del món, família, no moren soldats. Mor població civil. I les dades de les Nacions Unides de l’any 2022 fan al·lucinar: El 90% dels morts de les guerres són… població civil. És a dir, vivim en la fal·làcia que tenim exèrcits que ens fan la feina de morir per nosaltres. No, no. Els soldats no moren per nosaltres. Som nosaltres que morim.

Aquest article, evidentment, no pretén convèncer ningú. En aquest tema, més que no en cap altre, és absolutament impossible. Aquest article tan sols té una tesi: el conflicte de Llevant, a Catalunya, ens serveix bàsicament per a situar-nos entre nosaltres, per a autoenganyar-nos, justificar-nos i viure en la fal·làcia. I parlant-ne no fem res més, o poca cosa més, que mantenir esperances, traumes, por i desigs personals. Com no ens passa amb cap altre conflicte del món.