The Washington Post · Shira Rubin

Tel-Aviv, Israel. Ari Krauss, reservista de la brigada d’elit Golani de l’exèrcit israelià, explica que passava els dies a Gaza fent esclatar els túnels que serpentegen el subsol de l’enclavament. A les nits, recorda, solia trobar-se amb uns altres pares desplegats al front  sobre un petit turó, on provava d’aconseguir prou cobertura per a parlar per videotrucada amb la seva filla petita.

Ara la seva feina li sembla un record llunyà. Al començament de la guerra, diu, la brigada va enviar una carta a la seva companyia en què es disculpava per haver-lo reclutat, però en què no es comprometia a fixar cap data per al seu retorn. La seva missió principal, deia la missiva, era ser soldat i servir l’exèrcit israelià.

La situació de Krauss és molt semblant a la dels 80.000 reservistes israelians que han deixat la família, la feina o els estudis per servir al front de les cruentes guerres que Israel lliura tant al seu sud, a Gaza, com al seu nord, al Líban. Com més va més reservistes opten per no presentar-se a files, cosa que significa una llosa addicional per a un exèrcit sobrecarregat per una guerra regional que no fa sinó intensificar-se.

Nadav Shoshani, portaveu de les Forces de Defensa d’Israel, explicà en una sessió informativa la setmana passada que les xifres d’allistament de l’exèrcit s’havien reduït d’un 15% d’ençà del període posterior als atacs del 7 d’octubre de 2023, en què centenars de milers d’israelians de tots colors –molts dels quals sense ni tan sols haver estat convocats– van presentar-se a files.

Històricament, el país ha tingut un exèrcit permanent petit, tot confiant en els reservistes per a completar les files durant unes guerres que, en general, han estat curtes. Però, d’ençà del 7 d’octubre, Israel es troba immers en el conflicte més llarg de la seva història. Els primers mesos de la guerra, uns 350.000 israelians van ser cridats a files, una xifra significativa per a un país de menys de deu milions d’habitants.

Les pèrdues tampoc no han tingut precedents. Més de 800 soldats israelians han mort en combat d’ençà de l’octubre de 2023.

“Es miri per on es miri –la crisi econòmica, el peatge dels reservistes i les seves famílies i, per descomptat, els morts i els ferits–, la societat israeliana està definitivament al límit”, diu Gayil Talshir, analista polític de la Universitat Hebrea.

Chava Landau Zenilman –el marit de la qual, Ari, va morir al front de Gaza uns dos mesos després del 7 d’octubre– recorda la por visceral després de l’atac d’Hamàs al sud d’Israel.

“Ens imaginàvem els terroristes entrant a casa per matar els nens als llits”, recorda. La dona assegurava que pràcticament no menjava ni dormia. “Intentava no imaginar-me la trucada”, diu. Quan finalment va arribar, diu que se li trencà el cor, però que no per això s’ha penedit que el seu marit hagués anat al front. “Lluitava pels nostres fills”, assegura.

El servei militar del país, obligatori i universal, requereix que la majoria dels homes jueus serveixin uns tres anys, una xifra que es redueix a dos anys en el cas de les dones jueves. Els membres de la minoria àrab, incloent-hi els ciutadans beduïns i drusos, també són cridats a files. Però la comunitat ortodoxa, creixent i com més va més influent en la política israeliana, hi està exempta en bona part, un fet que ha aixecat molta polseguera entre la societat israeliana aquests darrers mesos.

El Tribunal Suprem israelià ha dictaminat enguany que els estudiants ultraortodoxos havien d’allistar-se a l’exèrcit, una sentència que amenaça la fràgil coalició política de dretes que encapçala el primer ministre, Benjamin Netanyahu. Quan, aquest mes, el ministre de Defensa israelià va donar el vist-i-plau a l’allistament de jueus ultraortodoxos, en resposta a la sentència del tribunal, Netanyahu l’acomiadà de manera fulminant.

L’exèrcit, que s’enfronta a una escassetat de tropes com més va més constrenyent, vol ampliar el servei obligatori i augmentar l’edat màxima dels reservistes. Però hi ha molts soldats que ja es troben al límit de les seves forces.

Un reservista de les forces especials, que parla amb la condició d’anonimat en compliment del protocol militar, explica que la seva unitat, que originalment comptava amb dotze efectius, ha quedat reduïda a tan sols cinc, perquè n’hi ha hagut set que s’han negat a presentar-s’hi.

“No hauríem imaginat mai una guerra tan llarga i complicada”, diu el soldat, que explica que, aquest darrer any, ha servit al front durant més de 300 dies. “Tampoc no ens hauríem imaginat que no hi hauria ningú per a substituir-nos”, afegeix.

Els soldats intercanvien històries de parelles que els amenacen amb un divorci. Moltes dones es veuen obligades a organitzar-se com poden com a mares solteres. En un moment en què la productivitat de l’economia israeliana ha caigut en picat i de manera generalitzada, moltes d’aquestes dones han de treballar menys hores per poder tenir cura dels fills.

La taxa de creixement econòmic d’Israel ha caigut d’un 2%, l’any passat, a una previsió d’un 1,5% enguany, segons que explica Benjamin Bental, president del Programa de Política Econòmica del Centre Taub de Polítiques Socials d’Israel.

Abans de la guerra, una mitjana de 3.200 treballadors faltaven a la feina cada mes per servir com a reservistes, generalment, durant una part de la setmana laboral. Entre l’octubre i el desembre de l’any passat, aquesta xifra s’enfilà fins els 130.000 el mes, la majoria dels quals s’absentaven durant tota la setmana laboral.

Les petites empreses tanquen, les empreses emergents perden capital i les empreses d’èxit consideren de traslladar-se a uns altres països.

“Hi ha un cert esgotament”, afirma Shmulik Moskovitz, reservista i consultor empresarial israelià. Aquest pare de quatre nens ha passat més de 250 dies al front, enguany, on ha arribat a coincidir amb el seu germà.

Moskovitz, que diu que va perdre clients després d’haver estat cridat a files, lamenta que els programes de compensació econòmica del govern israelià han estat inadequats. Així i tot, assegura, “participar és sempre millor que no pas quedar-se a casa”.

“Som el país. Si no responem a la crida de l’exèrcit, no hi ha país”, diu Moskovitz.

Per a molts israelians, els creixents costs socials, econòmics i humans de la guerra no han fet sinó augmentar-ne la urgència dels objectius: la derrota d’Hamàs a Gaza, l’alliberament dels més de cent ostatges que encara són retinguts a l’enclavament, i el retorn de 60.000 israelians obligats a abandonar les seves llars al nord del país.

Històries com la de Dor Zimel, comandant reservista, són emblemàtiques de la determinació del país. El 7 d’octubre, Zimel va presentar-se a cuita-corrents a la frontera entre Israel i el Líban per unir-se a la resta de la seva companyia. Unes setmanes més tard, va proposar matrimoni a la seva xicota amb un anell de diamants que li havia regalat un joier, el fill del qual havia estat assassinat el 7 d’octubre. A l’abril, Zimel va perdre la vida en un atac de l’Hesbol·là amb drons al nord d’Israel.

El pare de Zimel, Alon, assegura que vol que les FDI continuïn lluitant al Líban per protegir Israel d’atacs com el que va matar el seu fill.

“Si no, de què serveix tot això?”, es demana.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb