31.01.2021 - 21:50
|
Actualització: 31.01.2021 - 23:36
Israel va implementant un programa accelerat de vaccinació contra la covid-19, de tal manera que el 48% de la població (9 milions de persones) rebrà una primera dosi d’ací a cinc setmanes. L’objectiu de les autoritats sanitàries de país és haver vaccinat el 80% de la població a final de maig. Però també s’han presentat dubtes sobre la manera com s’ha fet el pla de vaccinacions. Què es pot aprendre, doncs, de l’experiència d’Israel?
El govern israelià va arribar a un acord amb Pfizer per a garantir una distribució exprés del seu vaccí a canvi de proporcionar l’edat, el sexe i les dades demogràfiques anònimes de les persones vaccinades. Això és possible perquè Israel té un sistema de salut universal i cada persona té un registre de salut digitalitzat. El país també compta amb la infrastructura sanitària i la logística necessàries per a posar els vaccins. Els territoris palestins ocupats, però, tenen un sistema de salut diferent.
Les proves preliminars sobre els resultats del vaccí ens dóna una idea sobre la seva efectivitat. Després de catorze dies, un grup de persones que havia rebut una dosi mostrava un 33% menys d’infeccions que un grup no vaccinat. És un nivell de protecció decebedorament baix, tot i que el Ministeri de Salut israelià diu que cal esperar per saber quin és l’impacte protector definitiu. En canvi, són molt més encoratjadors els informes recents que indiquen que dels 428.000 israelians que van rebre una segona dosi del vaccí, només el 0,014% va contraure el virus. És important assenyalar que aquestes dades són preliminars i no han estat revisades per altres científics. Ens caldrà alguna cosa més que xifres per a comprendre adequadament l’eficàcia d’aquest vaccí.
Problemes de privacitat
Alguna de les clàusules de l’acord amb Pfizer han presentat problemes de privacitat. En una emergència de salut pública, la recopilació de dades demogràfiques és essencial per a veure què funciona i què no. Però continua essent important saber si les dades individuals s’han de compartir, sense consentiment explícit, amb empreses amb ànim de lucre, especialment perquè la informació sobre 140.000 pacients amb la covid-19 ja s’ha compartit també amb el Shin Bet, l’agència de seguretat d’Israel, sense la deguda aprovació i autorització.
Cost del vaccí
Una altra qüestió de l’acord que cal considerar és el preu de l’operació. Els detalls complets no són disponibles, però els informes suggereixen que l’accés prioritari al vaccí ha tingut un cost més alt que el preu que paguen la Unió Europea i els Estats Units. El govern d’Israel defensa que el preu total pagat és equivalent al cost de dos dies de confinament i que, per tant, val la pena pagar-lo. El pagament de la prima pot canviar la prioritat de lliurament dins Israel, però, atesa la dimensió del país, no afectarà necessàriament el mercat global. No obstant això, si altres països també comencen a trencar files i a pagar més, el mercat mundial de vaccins es veurà greument afectat.
Atès que diversos països han fet prou comandes per a vaccinar els seus ciutadans unes quantes vegades, altres països, especialment els d’ingressos més baixos, poden trobar-se amb problemes a l’hora d’accedir a la quantitat mínima de dosis que necessiten.
En aquest context, si els vaccins han d’anar al millor postor, o s’han de distribuir d’acord amb criteris ètics per a protegir els més vulnerables, és un debat que no es pot esquivar.
Els territoris ocupats, relegats
Però què passa amb les persones que viuen a Cisjordània i a la Franja de Gaza? Aquesta és potser la qüestió més controvertida del programa de vaccinació. Mentre que els colons jueus que viuen en aquests territoris reben el vaccí, els palestins dels territoris ocupats, no.
Israel es defensa i assenyala que aquestes vaccinacions són responsabilitat de l’Autoritat Nacional Palestina. Però segons la Quarta Convenció de Ginebra, que cobreix el control d’epidèmies i malalties contagioses, es pot afirmar que aquest deure recau sobre Israel, com a país ocupant.
Per a l’Autoritat Nacional Palestina és un desafiament enorme adquirir i implementar els vaccins de Pfizer-BioNTech o Moderna, atès el seu cost i la tecnologia d’emmagatzematge en fred que requereixen. L’Autoritat Nacional Palestina ha fet comandes del vaccí rus Sputnik V, però actualment no hi ha prou subministrament per a fer-ne un desplegament complet entre la població.
En clau electoral
També hi ha una dimensió política interna en la política de vaccins. Israel ha tingut una de les taxes d’infecció més altes del món. Durant la segona onada de la pandèmia, després de les protestes contra la gestió de la pandèmia per part del govern, el maig del 2020 es va constituir un govern d’unitat nacional. Hi havia protestes contínues i el govern va acabar dimitint el 22 de desembre. S’han convocat eleccions generals al març d’enguany. L’acord amb Pfizer es va signar el passat 6 de gener.
Des d’una perspectiva d’economia política, la responsabilitat d’un govern és la de protegir vides i mitjans de subsistència, de manera que els esforços d’Israel per a accelerar la vaccinació són, certament, dignes d’elogi. Les dades proporcionades a Pfizer són un servei públic per a altres països, tenint en compte que proporcionaran informació sobre l’eficàcia del vaccí i ajudaran a fer avaluacions més realistes de les estratègies de vacunació. Però mentre esperem a saber-ne més, les lliçons extretes de l’ambiciós programa israelià han d’equilibrar-se amb la comprensió del seu context institucional, polític i econòmic.
Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.
