Israel es troba de cara amb el caos i la crisi que ha creat a Gaza

The Washington Post · Shira Rubin, Yasmeen Abutaleb

Durant tres mesos, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha celebrat públicament la derrota d’Hamàs al nord de Gaza, tot ignorant les advertències que li feien perquè l’escassetat d’aliments i el creixent buit de poder desembocarien en un estat d’anarquia.

Ara, després del recent desastre amb un comboi d’ajuda a Gaza i enmig d’informacions constants sobre morts per malnutrició, Netanyahu s’enfronta a la pressió internacional per a evitar la fam i restaurar l’ordre en l’enclavament devastat. I segons la majoria dels observadors, la magnitud de la crisi actual té molt a veure amb el fracàs d’Israel a l’hora de desenvolupar una estratègia postbèl·lica viable, o de planificar les conseqüències d’una ocupació militar sense fi.

Eran Etzion, ex-vice-cap del Consell de Seguretat Nacional d’Israel, diu que, de la situació al nord de Gaza, en destaca “el caos i la incapacitat de restablir qualsevol tipus de normalitat” després del final de les etapes més intenses del combat. “I evitar la fam és una responsabilitat legal d’Israel”, afegeix.

De fet, la pressió internacional sobre Israel en aquest sentit va créixer molt dijous, quan el cap de la majoria al senat dels Estats Units, Charles E. Schumer, va avisar que Israel podia convertir-se en un “pària” internacional si Netanyahu continuava en el poder. Aquest discurs sorprenent del dirigent jueu de més alt nivell polític als Estats Units és molt representatiu de l’exasperació de Washington i la majoria de països occidentals amb el dirigent israelià.

El pitjor de tot plegat és que aquest caos que es viu ara a Gaza amaga preguntes molt importants que el govern d’Israel –dividit entre sectors militars que demanen una estratègia de sortida i els membres més dretans que esperen llum verda per a ocupar l’enclavament– no està preparat per respondre. En una entrevista amb Politico diumenge passat, Netanyahu va rebutjar novament la idea de cedir el poder sobre Gaza a l’Autoritat Palestina, una opció que com més va més adeptes guanya, com a única alternativa viable a Hamàs. I quan li van preguntar sobre la crisi per la fam al nord de Gaza, Netanyahu va respondre: “Aquesta no és la informació que tenim nosaltres. I la controlem de prop. Més important encara: aquesta no és la nostra política. Les nostres polítiques són posar sobre el terreny tanta ajuda humanitària com puguem.”

Però la realitat és que Israel ha estat treballant per afeblir l’UNRWA, l’agència de les Nacions Unides per als refugiats palestins, que és qui té més experiència en la prestació d’ajut a Gaza. Diversos estats donants internacionals van retirar el finançament de l’agència al gener, quan Israel va acusar més d’una dotzena dels seus treballadors d’haver participat en els atacs del 7 d’octubre. L’UNRWA va expulsar els treballadors suposadament connectats amb els atacs del 7 d’octubre i ara investiga les acusacions.

Més de 150 instal·lacions de l’UNRWA han estat colpejades durant la guerra, i no pas menys de 165 treballadors han estat assassinats, segons dades de l’agència. Un atac israelià en un lloc de distribució d’aliments a Rafah, dimecres, va matar un treballador i en va ferir vint-i-dos més. Israel va dir que apuntava a un comandant d’Hamàs responsable de desviar ajuda al grup; Hamàs va identificar l’home mort com el subcomandant de la policia de la zona.

I ara amb l’UNRWA apartada del terreny que coneix i domina com ningú, el govern israelià es troba aturat, incapaç i buscant alternatives, mentre els grups d’ajuda i els aliats adverteixen que el temps s’esgota. Moltes de les 300.000 persones que queden al nord de Gaza se salten com a mínim un àpat al dia i recorren a menjar pinso i buscar plantes salvatges. No pas menys de 27 persones, la majoria nens, han mort de malnutrició o deshidratació aquestes darreres setmanes, segons el Ministeri de Salut de Gaza.

De manera que, mentre els Estats Units, Europa i les nacions àrabs corren per augmentar l’assistència amb llançaments aeris i un nou corredor marítim, el govern israelià “no treballa per traduir els èxits tàctics significatius de l’exèrcit en alguna cosa sostenible”, segons que diu Israel Ziv, ex-cap del Directori d’Operacions de les Forces de Defensa d’Israel.

L’abast de la crisi humanitària es va veure en tota la seva plenitud el 29 de febrer, quan milers de gazans famolencs van córrer cap a un comboi d’aliments en la foscor de la matinada. Les forces israelianes van obrir foc i més de 100 persones van ser assassinades, segons els funcionaris de salut palestins. A conseqüència d’això, els Estats Units van anunciar la construcció d’un moll a la costa de Gaza i l’establiment d’un corredor marítim per a l’ajuda, i Israel era el responsable de garantir-ne el repartiment.

Però el govern de Netanyahu no es va implicar en cap moment en el projecte del moll, segons que va confirmar un oficial israelià al Post, que parlava sota condició d’anonimat perquè no tenia autorització per a parlar amb la premsa. I els grups humanitaris recorden que els lliuraments per aire i mar no són cap substitut d’un accés terrestre sostenible i sense obstacles.

Per a acabar-ho de complicar tot, Israel encara no ha trobat un nou soci “sobre el terreny per a lliurar l’ajuda de manera eficaç”, reconeix l’oficial israelià. “Al final del camí, l’objectiu és que hi hagi algú que pugui mantenir la llei i l’ordre al voltant de la provisió d’ajuda i que, més endavant, porti Gaza a una altra trajectòria que la d’Hamàs.”

Però qui encapçalarà aquest esforç, i com el trobarà Israel, no se sap. I no hi ha encara cap calendari concret per a assolir els objectius principals de la guerra: destruir Hamàs i retornar els més de 100 ostatges encara retinguts a Gaza.

De moment, un programa pilot per a la distribució d’ajut ha cridat l’atenció sobre quin podria ser el pla de Netanyahu per a la Gaza postbèl·lica, centrat a col·laborar amb “entitats locals amb experiència en gestió”. Un vocabulari que tothom ha interpretat com una referència a algunes de les famílies o clans més poderosos de Gaza, que en el seu temps van tenir influència en diferents parts de l’enclavament i que s’han enfrontat a Hamàs en el passat.

Hamàs ha advertit de seguida que qualsevol palestí que treballi al costat d’Israel per proporcionar seguretat als combois d’ajuda serà objecte de sancions com a col·laborador. Però Hamàs no és l’únic obstacle per als plans d’Israel.

Israel ja ha mirat de col·laborar amb els clans locals unes quantes vegades –més recentment, a la dècada de 1980– com a alternatives als moviments nacionals com Fatah i l’Autoritat Palestina. Però segons Israel Ziv, antic cap del Directori d’Operacions de les Forces de Defensa d’Israel i general retirat, hi ha el perill que aquest pla “converteixi Gaza en Somàlia, amb cadascuna de les famílies lluitant entre si, armant-se i combatent-se”. Que seria una situació insostenible. I el problema d’això és que, sense una estratègia a llarg termini més factible, l’exèrcit israelià podria trobar-se forçat a ocupar Gaza indefinidament, cosa que la comunitat internacional  no acceptarà pas i que generarà grans tensions a Israel mateix.

“El gran problema és que Israel no treballa per trobar un soci amb qui treballar a Gaza, sinó que comença a fer tota mena de preparatius amb clans, amb empresaris palestins, esperant que hi hagi alguna mena de màgia i tot s’arregli”, afegeix Ziv. “Però pensar que un pla com aquest pugui funcionar és una pura il·lusió.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb