12.07.2023 - 21:40
Miriam Berger · The Washington Post
Jerusalem. Durant mesos, els jueus israelians han sortit al carrer per protestar contra el pla del primer ministre, Benjamin Netanyahu, de refer el poder judicial. Netanyahu diu que la legislació és un correctiu contra els jutges activistes. Els opositors diuen que les lleis permeten una dictadura.
El primer ministre va aturar el procés legislatiu a final de març, quan els manifestants gairebé van paralitzar el país, i les protestes disminuïren. Però l’agitació va tornar aquest dimarts, quan els manifestants van sortir al carrer per oposar-se a una votació preliminar de la coalició de dretes que governa el país per a reduir el poder de revisió judicial dels tribunals.
Experts i acadèmics solen anomenar “crisi constitucional” aquesta mena de conflicte, quan hi ha una trencadissa fonamental entre els poders de l’estat al voltant de la seva funció. Però Israel és un país que, per començar, no té constitució. I això ho fa tot molt difícil.
La crisi té l’origen en les mateixes preguntes sense resposta sobre els drets fonamentals i la governança que van impedir als fundadors d’Israel de formalitzar aquest document, d’escriure una constitució.
En moltes democràcies, una constitució codifica l’estructura del govern i els seus principis jurídics fonamentals. A la pràctica, les constitucions poden o bé assolir un estatus gairebé inalterable, com als Estats Units; reescriure’s amb freqüència, com passa en molts altres països de l’hemisferi occidental; emprar-se per a justificar formes autoritàries de govern; o arribar a ignorar-se del tot.
Israel, el Regne Unit i Nova Zelanda són casos atípics, perquè no tenen constitucions, tal com diu Hanna Lerner, autora de Making Constitutions in Deeply Divided Societies. El Regne Unit i Nova Zelanda es basen en el dret consuetudinari, conjunts de pensament jurídic i precedents desenvolupats al llarg de segles, que exerceixen al final una funció constitucional de fet. Israel, un país molt més jove, es fonamenta en lleis bàsiques que tenen un estatus quasi-constitucional, desenvolupades durant aquests darrers 75 anys.
Segons Brendan Szendro, catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat McGill de Canadà, els dirigents israelians van ajornar al principi la redacció d’una constitució perquè no es posaven d’acord sobre qüestions fonamentals per a un estat que s’autodenomina “dels jueus”. I aquests principis fonamentals –com ara, la definició de les relacions entre religió i estat, les estructures de govern i els drets dels ciutadans jueus, però també dels palestins o els mateixos límits territorials– encara són menys codificats a Israel que no ho serien en un document constitucional únic o original.
Israel es va comprometre a redactar una constitució quan va declarar la independència el 1948, i l’any següent va convocar eleccions en una assemblea constitucional per a redactar-la. Però “no hi va haver prou impuls polític”, segons Amichai Cohen, acadèmic de l’Institut Israelià per a la Democràcia, amb seu a Jerusalem, un grup que advoca per la redacció d’una constitució israeliana. Aquella assemblea constituent es va convertir en el primer Parlament d’Israel.
Però, en realitat, Israel no va ser mai un “estat de jueus” i prou, una etiqueta que excloïa els seus ciutadans àrabs i palestins no jueus, segons que explica Yousef Munayyer, investigador no resident de l’Arab Center a Washington. “Avui, l’estat encara considera estranys els ciutadans palestins d’Israel”, explica. Perquè segons ell, Israel “volia erigir-se en un estat que exclogués els palestins” per mantenir així una majoria demogràfica.
Del principi, a més, els partits religiosos es van oposar a redactar una constitució perquè temien que “consagrés drets que poguessin donar capacitat a l’estat per a intervenir en afers religiosos” explica Cohensaid. I fins i tot el pare fundador d’Israel, David Ben-Gurion, també es va oposar a la idea, preocupat que una constitució limités els seus esforços i els del govern per a protegir l’incipient estat a qualsevol preu i fent servir qualsevol eina.
“Ben aviat, el debat es va centrar en si Israel havia de redactar una constitució o no, i no tant en el contingut”, diur Lerner. I d’aquesta manera, no es va garantir mai per escrit la igualtat de tots els ciutadans, el principi fonamental de les democràcies.
El 1950, el parlament israelià, la Knesset, va arribar a un compromís: amb el temps, aniria aprovant lleis bàsiques com a projecte per a una futura constitució. Però aquest grup de lleis no ha especificat mai una sèrie completa de controls i equilibris entre els tres poders de l’estat. En el sistema parlamentari israelià, el partit més votat a les eleccions forma un govern de coalició i el cap del partit es converteix en primer ministre.
Per aquesta raó, hi va haver crides a formalitzar una constitució durant les dècades següents, diu Lerner, que també dirigeix l’Escola de Ciències Polítiques, Govern i Afers Internacionals de la Universitat de Tel-Aviv. Fins que a començament de la dècada de 1990, Israel va viure l’anomenada “revolució constitucional”. Va ser quan la Knesset va aprovar per primera vegada dues lleis bàsiques relacionades amb els drets humans que garantien la dignitat humana, la llibertat i la llibertat de treball. El Tribunal Suprem també va adoptar una doctrina de revisió judicial que, segons que va dir, li permetia d’anul·lar qualsevol legislació que infringís una llei bàsica.
D’ençà d’aleshores, els tribunals han interpretat la “dignitat humana” en un sentit ampli, per estendre-la als drets civils, però continua sense haver-hi un principi clar d’igualtat davant la llei. Pitjor encara. El 2018, el Tribunal Suprem va anar en la direcció oposada i va votar a favor de mantenir una llei bàsica coneguda com la llei de l’estat nació, que declara que el “dret d’autodeterminació nacional” a Israel “és exclusiu del poble jueu”, cosa que deixa els ciutadans palestins i àrabs en un segon pla evident.
Posteriorment, per mantenir-se en el poder, Netanyahu ha incorporat al corrent dominant extremistes i activistes provinent dels diversos grups de colons a Cisjordània. I aquests grups que consideren que el Tribunal Suprem d’Israel és massa liberal, laic, elitista i tendenciós contra ells (i contra Netanyahu, que s’enfronta a càrrecs de corrupció) volen refer les regles, ara que tenen la majoria. “Hem vist convergir la dreta religiosa i la dreta nacionalista en l’afany per oposar-se al constitucionalisme a Israel”, diu Szendro.
Milers de persones van ocupar dimarts l’aeroport Ben Gurion. (Fotografia d’Atef Safadi.)
Per això, entre alguns manifestants contraris a Netanyahu, que temen de perdre el dret de portar una vida laica, homosexual o no tradicional del punt de vista religiós, han crescut les peticions de redactar una constitució que refermi les llibertats fonamentals. “És la manera que respectaran els nostres valors”, deia el cap de l’oposició, Yair Lapid, en una manifestació al març. “Som davant una presa de poder hostil per part de nacionalistes messiànic, i no pararem fins que Israel tingui una constitució.”
Però la cosa és que, “per començar, qualsevol constitució seriosa s’ha de preguntar quines són les fronteres de l’estat d’Israel”, tal com afirma Joshua Leifer, editor col·laborador de la revista d’esquerres Jewish Current, a The New York Review of Books. “I definir els seus límits territorials requeriria annexionar-se formalment Cisjordània o reconèixer oficialment que els assentaments de colons són aliens a la sobirania d’Israel.”
Sigui com sigui, com diu Munayyer, a les protestes i al debat sobre la constitució continua absent el fet de “parlar dels drets dels palestins i de l’ocupació de Cisjordània i Gaza”. És veritat, diu, que “de cop, el principi d’igualtat s’ha tornat molt més important per a molta gent [jueva] a Israel, per a les dones, la gent LGBT i per als laics que veuen com una amenaça el poder religiós”. Però no es posa el punt d’atenció sobre el fet que el debat continua situat on va començar, fa dècades: la qüestió és si es pot “mantenir un sistema on hi ha dos nivells de privilegis”, diu.
