Isona Passola: “Casassas diu que l’Ateneu no estava tan malament. No és veritat”

La productora de cinema Isona Passola vol continuar quatre anys més com a presidenta de l’Ateneu Barcelonès. Va arribar al càrrec a començament del 2021, sense rival, a proposta del president d’aleshores, l’historiador Jordi Casassas, però durant el mandat ha anat creixent la mala maror. Passola diu que va heretar una institució al caire de l’abisme i reivindica que el seu equip ha aconseguit de revertir la situació i ha obert la casa. Les eleccions seran aquest dijous, 20 de març.

Passola manté a la llista bona part dels qui ja formen part de la junta, entre els quals, l’escriptora i crítica Lluïsa Julià; l’antropòleg Ricard Faura; la conservadora Elisabeth Cirici; el censor jurat de comptes Daniel Faura; l’ex-directora de la Fundació Miró Rosa Maria Malet i el graduat en filosofia Jordi Jiménez. També incorporarà fitxatges com el periodista Marc Giró; la rectora de la Universitat Oberta de Catalunya, Àngels Fitó; la sinòloga Dolors Folch; i Pol Villaverde, un dels joves impulsors de la tertúlia “Cafè continental”.

—Com explicaríeu la importància de l’Ateneu Barcelonès per a la ciutat, més enllà dels socis?
—És clau. El Barça és dels socis, però si l’equip no guanya la Lliga i la Champions, tothom es queda amb un pam de nas. L’Ateneu és dels socis, però, com a entitat històrica, amb una tradició de debat intel·lectual riquíssim, ha de tenir una projecció ciutadana. No ha de ser l’Ateneu tancat que voldrien alguns socis, en decadència i on se sent el rajolinet de l’aigua. L’Ateneu és molt més que un club privat. Ha de ser un far, un lloc de referència.

—Què vol dir que hi ha socis que voldrien un Ateneu tancat?
—Són molt pocs. És ell. Diuen que hem comercialitzat l’Ateneu. És una barrabassada. Tots els ateneus federats del país tenen un bar i un restaurant. Si no, econòmicament no són sostenibles. D’això en diuen comercialitzar? Cada migdia, aquí, hi ha vida! Un ateneu ha de ser un lloc viu on et vingui de gust anar. A més, ara el restaurant de baix queda lliure i això servirà per a treure pressió del jardí. Venim d’on venim.

—D’on veniu?
—Quan la junta anterior ens va fer el traspàs, el vice-president aleshores, Carles Llorens, ens va dir que el segon pressupost més difícil del segle XXI havia estat el del 2020, però que el més difícil seria el del 2021, i va exposar que eren conscients que es deixava una situació molt complicada a la nova junta. Ara el senyor Casassas diu que l’Ateneu no estava tan malament. No és veritat: em va venir a buscar ell i em va dir: “L’Ateneu podria estar en fallida, es troba en un moment dificilíssim.”

—La seva candidatura ho atribueix a la covid, i critica que vós, això, no ho dieu mai.
—No és veritat. La covid va fer molt de mal, evidentment, i ens va fer perdre socis que ara anem recuperant, però això venia de molt més lluny. Vam heretar un dèficit acumulat de 668.515 euros. Després, quan l’electricitat va pujar tant per la guerra d’Ucraïna, encara es va disparar. Deien: “No, això t’ho arreglarà la Caixa.” El tresorer i jo vam anar a veure el senyor Fainé, i ens va dir: “S’ha acabat de donar diners a l’Ateneu si continua perdent. Si em demostres que no perdeu en l’exercici corrent, pagaré un terç del dèficit.” I vam haver de demostrar que no perdíem diners. Què va comportar, això? Baixar compres, neteja… Ens vam haver d’estrènyer molt el cinturó, i per sort ja ens hem recuperat.

—Això no ve d’un acord entre el senyor Fainé i l’ex-president Francesc Cabana, en què es va acordar que la Caixa contribuiria a eixugar el deute perquè l’Ateneu n’era soci fundador?
—Sí, però això ja s’havia acabat. El senyor Cabana va negociar que la Caixa pagaria 150.000 euros cada any durant deu anys. Quan vam entrar-hi nosaltres, només quedava un any. La junta anterior comptava aquests 150.000 euros anuals com a beneficis. Nosaltres, no, perquè faríem un servei ben galdós a allò que ens va demanar el senyor Fainé: que l’Ateneu fos sostenible. L’esforç dels treballadors i d’aquesta junta ha estat brutal. És una victòria d’aquesta junta. Dir que això és comercialitzar l’Ateneu és mala fe.

—Més enllà d’aquestes diferències respecte de la gestió, quina és la discrepància profunda amb l’altra candidatura?
—És que no els entenem. De què discrepen? Hi ha hagut tres assemblees de socis, que han votat en un 99% favorables a la nostra gestió. Això feia molt de temps que no passava. No entenc per què es torna a presentar, després d’haver estat president set anys. Va tenir temps de sobra. Ara hi ha una junta amb professionals potents, que ha fet una política culturalment oberta, amb perspectiva internacional i des d’una òptica catalana i per als Països Catalans. S’ha obert l’Ateneu. Hem parlat moltíssim amb els treballadors, amb les seccions i amb les tertúlies. No s’havia fet. La síndica del soci ha recollit mil idees, bones i dolentes. S’ha pogut vehicular tot un malestar. Hi ha quatre-cents socis joves que no són socis passius! Hem tingut una gran disposició a parlar amb tothom. No entenc com és que s’han esperat a final de mandat per fer retrets.

—Per què hi ha hagut moments que ha estat tan complicada la relació amb els treballadors?
—No és veritat, però tant se val: quan un equip entra en una institució té dret de fer el seu equip. I és normal. Passa que la gent que ve de les facultats o de la Generalitat creuen que tota la vida tenen el lloc assegurat. No hi ha hagut mala relació amb els treballadors. Quan vam entrar, hi havia més d’un 10% de baixes laborals. Ara no n’hi ha gairebé cap. En lloc de despatxos aïllats i petits, els hem pujat al pis de dalt, horitzontal com una redacció de diari. Hi ha un bon ambient. Ara, hi ha mobilitat, és clar. Només hem tret un gerent, que van col·locar ells dos mesos abans de plegar.

—Però n’hi ha hagut quatre, en total, en aquest mandat.
—Dos se n’han anat perquè allò que proposàvem no els interessava, però han trobat feina de seguida. Nosaltres tenim un projecte i hem triat un gerent que el pogués fer possible. Això, per mi, que vinc de l’empresa privada, és la cosa més normal. Quan faig una pel·lícula, trio el millor equip perquè vagi a Hollywood, i va a Hollywood! El problema és quan no vols anar a Hollywood. Ho hem fet tot amb amplis consensos. Si entres en un lloc i veus que hi ha coses que no funcionen, hi fas canvis.

—Hi ha hagut socis que han expressat un cert disgust amb els acomiadaments d’Àlex Cosials i Diana Cot.
—És clar. Sempre que fas coses, passa. Si no vols tenir crítiques, no facis res. L’Àlex Cosials és una persona excel·lent, però el seu càrrec l’ha agafat un altre treballador que ja era a la biblioteca. Vam fer una enquesta i ara hi ha el 87% de satisfacció amb la biblioteca. Es va fer l’equip idoni per a aconseguir la resurrecció de l’Ateneu. Són coses normals a les empreses. Una de les gerents de l’època Casassas també se’n va anar a l’Institut d’Estudis Catalans.

—Quines propostes noves hi ha al vostre programa?
—Tothom diu que és el més catalanista. A mi, això, em sembla una bestiesa. La patent de catalanisme no me la dóna ningú. He fet cinema en català que ha anat a Hollywood, he ajudat a aixecar l’Acadèmia del Cinema Català, que estava subjugat a l’espanyol. No he parat de fer coses a favor de la llengua i de la cultura. A mi les patents de catalanitat em fan molta angúnia. Nosaltres no parlem de catalanisme, el fem. Per això tenim de gerent l’Oriol Bota, que abans ho era de Sant Joan de Déu i que té molta experiència en treball social. Quins són els dos reptes principals que té la nostra cultura? La llengua i la immigració. El nostre projecte estrella és dedicar els pròxims anys a fer vincles amb els nous catalans.

—I què pot fer l’Ateneu respecte d’aquesta immigració?
—Catalunya té la societat civil més important d’Europa. Hi ha dos milions de persones afiliades a institucions. La responsabilitat d’aquesta societat civil que ha creat un estat a part de l’estat és crear vincles amb la immigració. Quan hi ha castellers o equips de futbol, la gent es barreja. Volem barrejar per mitjà de la cultura. En diem “El club del català”. Només d’obrir la inscripció, ja hi ha cent cinquanta persones: sense-sostres de Santa Anna, expats, refugiats ucraïnesos… Fem parelles lingüístiques amb els socis, estem creant un programa de mentories per a vincular-los amb les seccions i les tertúlies. Baixarem l’Ateneu a la plaça. Hem fet un programa amb l’ajuntament per a fer un festival de primavera amb les cultures que hi ha a la plaça, sempre amb una òptica catalana.

—Com casa el fet que hagi de funcionar com una empresa amb l’obertura al públic? Hi ha d’haver canvis tarifaris, per exemple?
—La junta anterior demanava una derrama als socis per a eixugar el deute, i enguany nosaltres congelem les quotes per als joves o per als qui són al club del català. Es tracta de facilitar la integració d’una manera oberta i recíproca. Els ateneus sempre han contribuït a l’ascensor social mitjançant la cultura, i l’associació d’ateneus està pendent de com el fem per reproduir-lo a tot arreu. Si no guanyem les eleccions, no es farà. També hem refet i reforçat tota la planta noble i continuarem reorganitzant l’edifici. El PEN Club i l’Associació d’Escriptors se’n van al Palau de les Bones Lletres i ens deixen un pis lliure. El recuperarem per als socis, que ara necessiten més espais petits i sales per a fer videoconferències.

—L’altra candidatura diu que aquestes obres ja eren previstes.
—Sí. Però qui ha trobat els diners? Una cosa és dir “faré això”, però qui ha trobat els diners i qui ho ha executat a temps?

—No és veritat que la junta anterior us va dir quines eren les següents obres necessàries?
—Em fa molta gràcia: em van dir tot el que havia de fer. No només això. Tot. Van tenir set anys per fer-ho! I tant, sí. M’agafaven per l’esquena i em deien: “Has de fer això i allò, i has de tenir aquesta junta.” Jo vaig dir: “No. Això ho farem amb una junta professional, competent i a la nostra manera.”

—Com és que vau reduir la despesa en biblioteca?
—Ho vam reduir tot per eixugar el dèficit, però no és veritat que ha baixat la inversió en la biblioteca. Vaig trucar jo mateixa a les editorials demanant que, mentre no superéssim el deute, ens enviessin els llibres de franc. Vam deixar de comprar llibres, però no de tenir-ne. A més, ara, gràcies a un programa de la Comissió Europea, estem posant al dia tots els arxius.