Els ‘-ismes’ i els ‘-istes’ cap a determinades llengües

Les paraules que acaben amb el sufix -isme ens evoquen doctrines o corrents ideològics; i aquelles que acaben en –ista, les persones seguidores d’aquesta doctrina o corrent. Paraules que poden ser noms o adjectius, que s’atribueixen molt a aquella persona. No som conscients que aquestes atribucions, inclús la identificació rígida amb una doctrina, poden fer molt de mal; i són divisòries, que categoritzen. Caldria defugir de tots els -ismes si no hi ha tolerància o inclusió.

En relació amb la llengua catalana, i la seva terra, que és Catalunya, hi ha molts -ismes i -istes; evoquem-ne uns quants: catalanisme, catalanista, espanyolisme, espanyolista, feixisme, feixista, supremacisme… El català ha patit, i pateix, lingüisme. Lingüisme? Un altre -isme, amb persones -istes. La lingüista Tove Skutnabb-Kangas va crear i definir aquest concepte (a la dècada dels 80) com a “ideologia i estructures que s’utilitzen per legitimar, efectuar i reproduir una divisió desigual de poder i recursos entre grups que es defineixen sobre la base del llenguatge”; és a dir, una discriminació basada en el llenguatge. En altres paraules, el racisme lingüístic o discriminació lingüística.

L’imperialisme espanyol o castellà va fer que s’ignorés la llengua catalana durant el feixisme o franquisme; i avui en dia, aquesta actitud lingüística encara existeix en alguns sectors de la península, que estigmatitzen el català com a llengua. Ha estat, i potser encara ho és, un lingüisme sistèmic que ha impedit o ha obstaculitzat l’aprenentatge o un bon ús de la llengua catalana en l’àmbit educatiu, amb la seva prohibició com a llengua d’ús. Hi ha moltes maneres de practicar el lingüisme o de ser lingüicida; a consciència o de manera inconscient, amb una actitud lingüística concreta cap a una llengua determinada. El català, com a llengua, està més estigmatitzat que l’anglès; en ments més pròpies dels espanyolistes, per posar-ne un exemple.

Per l’altra banda, a Catalunya s’ha parlat darrerament de privació lingüística de la llengua catalana a l’àmbit educatiu, argumentant que hi ha aspectes per millorar i mesures per aplicar per a la revitalització i recuperació de l’ús del català a l’educació –que en els darrers anys ha sofert una davallada important pel que fa a ús i salut–; i des de la Secretaria de Transformació Educativa del Departament d’Educació s’estan impulsant noves accions per a la promoció i la consolidació de l’ús de la llengua catalana, com a pal del paller d’un entorn o projecte plurilingüe; de manera que totes les llengües hi tinguin cabuda. Els assessors LIC ho estan promovent als centres educatius, sobretot a l’etapa 3-6 anys, amb metodologies per millorar els processos d’aprenentatge i ús del català. I a la Vall d’Aran, també es promouen “actuacions per consolidar la llengua catalana i l’occità, com a llengües de referència de l’ensenyament i de comunicació en els centres educatius i com a eix vertebrador del projecte educatiu plurilingüe”; ho podem llegir a la pàgina de la Subdirecció General de Llengües del Departament d’Educació.

Dins el mosaic de Catalunya, trobem una infinitat de parlants de diferents llengües per procedència, llengua inicial o llengües d’aprenentatge; també coexisteixen entorns monolingües, bilingües i plurilingües. Tots sabem els beneficis i els avantatges del plurilingüisme; sobretot que la llengua materna i natural sigui l’eix vertebrador. El cervell d’un infant plurilingüe és més obert, milloren les seves capacitats cognitives –l’atenció sostinguda és més alta– i els processos d’aprenentatge; sempre que se li proporcionin entorns qualitatius d’interacció amb aquestes llengües. Pot ser normal que quan són ben petits facin barreges o bé parlin una llengua més tard. L’ús de les llengües estarà en funció dels contextos en els quals interactua i practica, amb models correctes de la llengua en qüestió.

Una de les llengües que és patrimoni lingüístic i cultural immaterial de Catalunya, com el català i l’occità, és la llengua de signes catalana (LSC); aquesta llengua ha patit i pateix molta persecució lingüicida des de sempre. I té molts -ismes, i -istes, també.

Oralisme, oralista, monolingüisme, audiofonocentrisme, reduccionisme… són algunes d’aquestes paraules que també comporten una actitud lingüística discriminatòria o excloent cap a la llengua de signes; en el cas de Catalunya, la llengua de signes catalana (LSC). També podem parlar de privació lingüística i de lingüicisme que afecta la LSC, que pot comportar riscos per al desenvolupament lingüístic i cognitiu, amb la no exposició o bé exclusió d’aquest codi visomanual a l’entorn de l’infant amb sordesa com una de les llengües que tindria capacitat i habilitat per adquirir, a més de les altres llengües d’aprenentatge a l’entorn familiar, educatiu i social.

L’oralisme és la doctrina basada en la concepció audiològica-audioprotètica de l’alumnat amb sordesa, que ha d’aprendre l’oral com a únic codi i mitjà de comunicació i accés als aprenentatges; i no considera la llengua de signes com una llengua que pugui ser beneficiosa per a la criatura sorda. Els lingüistes descriuen pràctiques lingüicides entre els oralistes, que són aquells professionals, famílies i inclús persones amb sordesa que s’aferren a aquesta determinació; amb la idea que la llengua de signes podria interferir l’aprenentatge de la llengua oral o que no és compatible, amb l’ús de les pròtesis auditives que milloren l’audició o que tenen un bon guany auditiu. Aquest audiofonocentrisme o monolingüisme oral és una visió reduccionista concreta, d’una modalitat o codi auditiu-oral que volen promoure entre la població sorda. És cert que poden ser plurilingües en diverses llengües orals, però excloent qualsevol llengua de signes. Pel fet de ser codi visomanual, hi ha la creença que no és una llengua tan vàlida com qualsevol altra.

També està molt estès l’error de considerar a persones sordes que parlen el català, castellà, anglès, urdú, mandarí, soninké, quítxua… com a persones sordes oralistes. No, aquesta persona sorda fa ús de tal llengua, que també ha après, com qualsevol ciutadà del planeta. Com ho pot fer una persona que no és sorda. Les persones sordes també tenen la capacitat de parlar llengües pròpies del nostre entorn; si en reben una exposició i processos d’aprenentatge adequats. Ocorre el mateix quan una persona sorda signa una llengua de signes: se’ls considera signants o signistes, com si no poguessin fer ús de cap llengua més. Dins el col·lectiu de persones sordes encara es fan atribucions errònies a persones en funció de si parlen o signen, com si no poguessin fer ús d’ambdues modalitats pel fet de ser sordes. Són persones amb la capacitat de fer-ho i poden ser plurilingües, amb qualsevol llengua oral i signada que tinguin a l’abast en el seu entorn.

En l’educació del sord encara es fan distincions entre nens oralistes i nens signants; els nens en si no són conscients que se’ls ha penjat la llufa. Són els professionals, organismes i/o determinades persones, qui fa aquestes categoritzacions, que són molt divisòries i perpetuen la dicotomia pel que fa a l’ús del codi. Inclús es parla de l’educació en modalitat oral o en modalitat signada / bilingüe (sense ser-ho en realitat) per fer aquesta distinció i com a opcions com si no hi pogués haver una educació plurilingüe intermodal (fent ús d’ambdós codis i diferents llengües). Aquests infants, quan es fan grans, molts intenten treure’s de sobre la llufa i volen ser considerats com a persones i ciutadans que tenen diverses llengües.

Aquests infants tenen la capacitat, habilitat i necessitat de poder créixer en entorns multimodals i plurilingües. Hi ha moltes evidències i estudis científics en què s’argumenta que els nens amb sordesa amb ús tant de la llengua de signes pròpia del país com de les llengües del seu entorn tenen millors processos lingüístics i psiconeurocognitius; a més de millor salut mental i psicosocial, creixent en entorns sostenibles i plenament accessibles. L’adquisició de la llengua de signes i l’aprenentatge de les llengües orals sempre són beneficiosos i necessaris sota l’òptica de la competència lingüística de les llengües de l’entorn, tenint en compte la llarga vida de l’individu sord amb una motxilla per omplir de recursos.

Des de sempre hi ha hagut i hi ha casos de nens i persones sordes amb privació lingüística, inclús amb seqüeles i riscos psicosocials; a causa de la manca d’exposició lingüística accessible durant els primers anys de desenvolupament, de l’etapa 0-5 anys, en la qual s’assenten les bases del llenguatge i cognició. Aquests no han tingut accés òptim a una llengua per al seu desenvolupament lingüístic i cognitiu; o bé que s’han pogut desenvolupar però no de manera total, amb el risc de tenir algun retard i/o trastorn. Si encara es fa distinció per modalitat o per -isme, encara tindrem casos de privació lingüística; inclús de monolingüisme oral o signat, que tampoc és beneficiós. Aquests infants, per evitar qualsevol tipus de privació (que no només és lingüística, sinó també pot ser social, informativa i/o comunicativa) necessiten interactuar en contextos plenament accessibles tant a casa com a l’escola de manera que la informació i el llenguatge siguin rebuts amb inputs continuats i fluids tant en llengua de signes com la llengua o llengües del seu entorn, per una participació proactiva i plena al seu entorn, i accés als aprenentatges de manera inclusiva. Són individus que han de poder disposar de totes les eines i recursos per poder accedir a qualsevol informació en equitat o igualtat de condicions.

La sordesa és una condició que no només ha d’estar contemplada des de la mirada de pèrdua auditiva o audiològica-audioprotètica, vinculada a la llengua oral; sinó també des de la mirada centrada en l’entorn, que ha de ser plenament accessible des del primer moment, en el qual la criatura ha de poder créixer en entorns multimodals amb el potenciament i ús de les dues entrades al llenguatge: per via visual i per via auditiva (amb l’aprofitament de les pròtesis auditives). D’aquesta manera els beneficis són creixents i superiors si se li proporciona una comunicació de manera híbrida, amb estratègies plurilingües intermodals; tant a casa com al context educatiu, amb el confort i la xarxa de seguretat de poder participar o rebre la informació de manera continuada, segura i amb benestar. Cal reduir l’estrès i els riscos biopsicosocials si no hi ha un òptim desenvolupament cognitiu, lingüístic i emocional; amb el vincle comunicatiu assegurat.

Aquest mes de gener de 2023 es va publicar a la European Society of Medicine un article de recerca sota el títol “Sign Language and Multimodality as Indicators of Health for Deaf Newborns and Young Children: Guidance for Families and Medical Professionals”, amb la conclusió de la importància dels entorns comunicatius multimodals, i de l’accessibilitat durant l’adquisició primerenca del llenguatge amb impacte directe en el desenvolupament cognitiu si es fa ús dels inputs lingüístics en ambdós codis (auditiu-oral i visomanual); així s’eviten possibles endarreriments en l’assoliment de les fites lingüístiques i d’altres àrees del desenvolupament. Recomana assegurar entorns multimodals i plurilingües al més aviat possible, incloent-hi l’ús de les pròtesis auditives; basant-se en estudis en l’àmbit neurocognitiu i lingüístic.

Des d’Educació s’està intentant avançar amb l’acostament de visions, que hi hagi una transformació de mirada centrada en l’entorn, necessitats, capacitats, habilitats i accessibilitat des del minut zero; però tenim encara agents que no són facilitadors, amb una idea de la inclusió mal entesa o mal interpretada. Hi ha qui inclús té una mirada capacitista i audista vers els professionals amb sordesa; persisteixen barreres mentals amb aquests -ismes i -istes. Com el masclista que té recel de treballar o bé col·laborar amb dones; o el racista que considera les altres races com a diferents i/o menys capaces.

Evitem els -ismes i els -istes; i procurem sumar, crear entorns plurilingües per a tots i per a tothom. Hem de sumar, i mai restar.

Marta Vinardell-Maristany és psicopedagoga i logopeda i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Publicacions anteriors:

• Juny del 2021: “El futur de la llengua de signes també depèn de tu”
• Setembre del 2021: “Una setmana i un dia internacional d’una minoria i una llengua minoritzada”
• Novembre del 2021: “El dia internacional de les persones amb discapacitat o el dia de la societat encara no inclusiva?”
• Juny del 2022: “Quina actitud lingüística és la teva?”