La llibretera Isabel Sucunza és optimista sobre la literatura catalana

La navarresa Isabel Sucunza (1972) ja ha viscut mitja vida a Barcelona, i en aquest temps s’ha convertit en una de les persones que coneix millor l’estat de la literatura catalana. Va ser part de l’equip de dos programes culturals de llarga trajectòria (Saló de lectura i L’hora del lector), després va treballar a l’editorial Navona, i fa una dècada que és la mestressa de la Llibreria Calders, al barri de Sant Antoni de Barcelona. Dividim l’entrevista entre una trobada a l’exterior del local i una conversa per zoom, però sempre acompanyats del gos Tortilla, un dels cànids més cèlebres del nostre món literari.

Li començo preguntant pels pares. Tots dos són de Pamplona i del 1945. Pamplona és un poble, i es van conèixer perquè el pare era amic dels germans d’ella. La mare feia de secretària fins que vam néixer els germans i jo, i el pare és un d’aquells casos que abans es donaven i que ara crec que són absolutament impossibles. Va estudiar per a enginyer agrònom i va entrar a treballar a Purina. Va començar anant amb el cotxe amb mostres de pinsos per les granges, primer de Navarra, després d’Espanya, van començar a enviar-lo fora, i va acabar de cap de màrqueting de l’empresa. El pare va ser qui va donar el vist-i-plau a la campanya “Ell mai no ho faria”.

Fins a dotze anys Sucunza va viure a Peralta, un poble de la Ribera, perquè era prop de la fàbrica. Llavors el pare va començar a viatjar molt, ens vam traslladar a Pamplona. I d’una escola pública va passar a un institut dels claretians. Eren molt hippies, influïts per la teoria de l’alliberament. L’escola era al costat de l’avinguda de Pius XII, que travessa la ciutat, i recordo que a l’hora del pati sortíem a tallar-la pels insubmisos. Li pregunto com era la societat d’aquells anys. No recordo gaires diferències socials, hi havia immigració de pobles de Navarra, però no de fora. El que sí que hi havia era una gran diferència de política, bàndols claríssimament definits: els abertzales i els fatxes. I llavors una altra branca, que se’n parla poc, que és la nacionalista navarresa.

La família se’n va anar a Barcelona seguint el pare, però ella es va quedar a Pamplona per estudiar. Vaig fer periodisme, però perquè no sabia què fer. M’agradava llegir, però no sabia que podia servir per a guanyar-me la vida. En el meu ambient no hi havia traductors ni filòlegs ni editors. Llavors la carrera s’impartia a la Universitat de Navarra, de l’Opus Dei. Hi havia un mínim de matrícules que donaven a gent de Pamplona, i érem un grup més humil, no com els que venien amb xofer. Era divertidíssim. Agafàvem una numerària de banda i li preguntàvem si era veritat que al col·legi major resaven el rosari cada tarda, o que si quan els servien un plàtan el tallaven en rodanxes. Això sí, els tres primers anys teníem teologia com a assignatura obligatòria. Teologia impartida per l’Opus! Ara, els recursos eren una cosa estratosfèrica. Teníem estudis de ràdio, platós de televisió, venia Luis del Olmo a fer-nos classe…

Vaig acabar la carrera i buscar feina a Pamplona de periodisme era força impossible. Els meus pares vivien a Barcelona, jo no volia venir, però vaig dir “ho provo i si no, torno”. Vaig trobar feina de seguida enviant currículums, i vaig entrar a la Guía del Ocio. Feia un mes que vivia a la ciutat i havia de recomanar coses que s’hi podien fer. Vés al Teatre Romea, que hi ha una roda de premsa. Havia de buscar on era el Teatre Romea, i a quina estació de metro havia de baixar per anar-hi. O sigui, no sabia res. Vaig fer una immersió molt ràpida tant cultural com de català. Però venia d’intentar aprendre èuscar, o sigui que el català va ser molt fàcil. Li pregunto què en va treure, d’aquells anys a la revista. Primer, a escriure a corre-cuita amb un nombre de caràcters donant tota la informació que s’havia de donar. I a ser molt exacta amb les dades, perquè si no tenies no sé quantes trucades l’endemà.

Després de quatre anys no aguantava més en aquella redacció. I la casualitat va voler que al mateix replà del seu pis d’estudiants n’hi hagués un altre on vivia la filòloga i escriptora Marina Espasa, que treballava a Saló de lectura, el programa de BTV dirigit per Emili Manzano. I li va proposar d’entrar-hi. Era una feina molt compartida, perquè els convidats els decidíem entre tots. I comentàvem les coses que havíem llegit, els premis que s’havien donat, els escriptors que feien promoció. Allà hi vaig aprendre literatura catalana, perquè no n’havia llegida i ara treballava amb aquesta gent que ho tenia tot per la mà. Ells deixaven caure noms i jo anava apuntant com boja, i quan venien de convidats em posava a llegir-los. Al final era Manzano qui es tancava a llegir-s’ho tot durant una setmana, perquè no hi havia guió, anava només amb quatre coses apuntades.

La meva feina era més aviat de producció, aconseguir que vingués la persona que havíem dit i també els col·laboradors, que Manzano tingués els llibres, i fer una mica de pont entre la televisió i la productora externa. I hores i hores de lectura. Va ser un luxe de feina increïble. Després de cinc anys, el programa va canviar de cadena. Ens van fer fora de BTV perquè consideraven que la fórmula s’havia exhaurit i ja no funcionava, dos mesos després ens van trucar de TV3 i hi vam estar cinc anys més fent el mateix. Tant Saló de lectura com L’hora del lector van entrar en l’imaginari col·lectiu i fins i tot tenien una imitació al Polònia –molts enyorem el to pausat i l’erudició de Manzano, i aquells sofàs. A TV3 ens volien fer canviar el plató cada any, perquè tenien un pressupost d’ambientació que l’havíem de justificar. I nosaltres no volíem canviar els sofàs. Els dèiem que amb aquells diners podríem portar escriptors de fora, com Martin Amis. I no hi havia manera, perquè eren partides separades.

Acabada aquesta etapa, Sucunza va entrar a fer feines de comunicació a l’editorial Nabona, abans que la comprés l’editor Ernest Folch. El catàleg eren obres que havien estat censurades durant el franquisme, o obres menors d’autors coneguts. I l’últim any ho va compaginar amb l’inici de la llibreria. La Calders era un projecte de l’Abel Cutillas, que havia treballat uns quants anys a la Central. Un dia em va dir que ell tenia els coneixements tècnics però necessitava algú amb els contactes, perquè tenia molt clar que una llibreria també havia de fer activitats. I jo coneixia tothom després dels anys de la tele.

Aviat van trobar el local al barri de Sant Antoni, una antiga fàbrica de botons que era part del bar Calders. Fa pocs dies em va venir un home d’uns cinquanta anys que em va dir que hi havia crescut. El seu avi hi tenia un magatzem de llibres que duia al mercat, i hi passava molta gent perquè portava llibres censurats de França. Fa un temps Sucunza estava força preocupada pels canvis a l’entorn. Reformaven el mercat i allò feia pinta que seria una segona Boqueria. I no ha passat. Hi ha una resistència molt forta entre els veïns del barri, i n’hi ha que n’han hagut de marxar, però hi ha un nucli dur que aguanta. Això sí, els arriben propostes de tota mena, des d’algú que volia llogar la llibreria per a fer cursos de ioga fins a una altra que hi volia guardar les maletes dels turistes.

Cada setmana arriben moltes propostes d’activitats, però hi ha saturació de presentacions de llibres. Ara sembla que cada llibre que surt al mercat s’ha de presentar i és com una cursa. Nosaltres intentem que siguin de llibres que tenim de fons, o susceptibles de tenir-los de fons, i que sigui coherent amb les activitats que fem. I després no fem presentacions de llibres que ja s’han presentat, per no cremar-ho. Les presentacions no són rendibles, no donen. Si ve algú a presentar, paguem, i si ve de fora, sempre oferim el taxi, o el bitllet de tren, i després hi ha la copeta de vi, o la cervesa, o el que sigui. Però a nosaltres de cada llibre ens en donen el 30%. Si val 15 euros, n’hi guanyem 5. Si per una presentació et plantes en 250 euros, hauríem de vendre 50 llibres. I no es venen. A la vegada també ens interessa fer coses encara que hi perdem, que ja ho recuperarem per Sant Jordi o Nadal, i també demanem una subvenció d’activitats. Ens agrada fer coses que surtin una mica d’allò típic. Com ajuntar dos autors que no t’esperes que parlin, i que resulta que encaixen perfectament.

Un dels problemes de tenir una llibreria és que és un negoci de temporada. Els moments en què estàs en positiu són Sant Jordi i Nadal. El maig i el gener. Jo em desesperava, però tothom em deia que havia de mirar l’any. Li pregunto com veu el fenomen de les fires literàries en què els editors venen directament al públic. Estic molt a favor que hi siguin per Sant Jordi, fan festa, i no ens prenen vendes. En el cas de fora de Barcelona és important que respectin allò que hi ha a la vora, perquè hi ha queixes de llibreries de comarques que diuen que cada quinze dies els munten una fira a mitja hora. Ara, el model que s’hauria de repassar és la Setmana del Llibre en Català. Moltes editorials s’han llançat a fer novetats, i això implica que les hem de tenir a l’agost. I n’hi ha que no ens arriben perquè tots els exemplars estan col·locats a la Setmana, i quan es fa la promoció, la gent només troba els llibres allà. Nosaltres normalment venem un 60% en català i un 40% en castellà, però quan hi ha la Setmana venem un 30% en català i un 70% en castellà. No perquè guanyem lectors en castellà, sinó perquè els perdem en català.

Li pregunto si és veritat que ara, amb els mòbils, llegim menys. És veritat que hi ha una davallada molt bèstia de l’hàbit lector als tretze o catorze anys, però molts hi tornen després de l’adolescència. I aquí em parla del fenomen de l’any. Fa dos mesos que venem Blackwaters a gent de quinze anys que no llegeix. Ha estat una operació editorial molt intel·ligent, amb el compromís de publicar un volum cada dues setmanes, de mantenir el preu a 9,90 euros, de respectar el disseny de la col·lecció i de fer una gran campanya. I Blacky Books és una editorial independent i ho han aconseguit. Ens venien a comprar-los el dia que sortien, i han triomfat tant en català com en castellà.

Com tenim els clàssics catalans? La literatura catalana ve d’on ve, però fa uns deu anys que es van recuperant molts llibres. La gent jove no té por del clàssic, perquè se li presenta com a novetat. Per exemple, la recuperació de La mort i la primavera és increïble, va funcionar com a novetat absoluta. I es nota la influència en els autors joves actuals. També molts vam llegir Josep Pla, Mercè Rodoreda, amb aquelles edicions antigues, i ara ens agrada comprar-los amb uns llibres ben enquadernats, d’estètica més moderna, amb edicions corregides i aparat crític.

I m’assegura que hi ha relleu. Fa anys anava als recitals de l’Horiginal, quan els joves d’aquella època eren Martí Sales, Joan Todó, Max Besora… Després quan vaig obrir la llibreria els vaig perdre de vista, i ara quan ho han fet unes setmanes aquí he flipat. Hi ha Raquel Santanera, Maria Sevilla, que tenen trenta anys pelats, i molts del públic en tenen vint, i ara comencen. I igual que hi ha una nova generació de poetes, també hi ha una generació de traductors que ha crescut els últims anys. Tenim Miquel Cabal que tradueix del rus, i per això s’ha recuperat Dovlàtov, i tenim la traducció de Crim i càstig. Tot això és mèrit de les editorials independents, en gran part. Bé, en gran part, no. En el cas del català, del tot.

La llibreria Calders enguany ha fet deu anys. Al principi molta gent venia i ens demanava el Premi Planeta, i com que no el teníem segurament no han tornat. Se n’han anat directament a la Casa del Llibre, o sigui, aquest públic ja ha deixat de venir. Ara tenim un públic fidel, que encara que no vingui cada setmana o cada mes, sap què tenim i què fem. El client que torna és perquè li agrada el que tu tens i perquè li has fet un parell de recomanacions i les has encertades. I també hi ha gent que té un gust una mica educat, i els dius “aquest és increïble!”, i llavors potser no els interessa el contingut, però et diuen: “Quin llibre!”

No tenim la immensa majoria de llibres que es fan en aquest país, però això tampoc no és cap mèrit. Si els volguéssim dedicar espai intentaríem competir amb Amazon i amb la Casa del Llibre. I no. No podem. Ens destrossen. Ja està.