Isabel Segura: ‘La revolució industrial a Catalunya va ser cosa de dones’

Isabel Segura acaba de publicar el llibre Barcelona feminista 1975-1988, que retrata i documenta l’explosió de llibertat que van protagonitzar les dones després de la mort del dictador Francisco Franco i que va prendre forma a les ‘Jornades Catalanes de la dona’. El llibre, amb una part gràfica molt potent, és una invitació a crear un fil que lliga totes les lluites de les dones del país com si fos un fil conductor invisible però ben real.

—Com a historiadora que sou, es pot dir que la història comença a tenir en compte les dones?
—Em considero historiadora, especialment de la ciutat, i una de les que més m’interessa és Barcelona, on visc. En la història urbana, sempre m’ha interessat de conèixer com vivien i què feien les dones, des de les primeres passejades amb el meu pare, que després vaig complementar amb lectures i investigacions i noves passejades. La pregunta que m’assaltava era: i on eren les dones?, què feien les dones? En la història familiar, l’activitat femenina, tant la domèstica com la remunerada, ha estat continuada. La meva iaia, emigrant del camp a la ciutat, treballava de cuinera i planxadora en una casa particular, la meva mare en una indústria tèxtil. En la història que vaig escoltar a la facultat, les dones no hi eren. Aquell masculí genèric les invisibilitzava.

—Això ha canviat?
—El feminisme ha contribuït a mirar la història des d’una altra perspectiva. Prou de guerres, de batalles, de soroll, de guerrers i de cavallers. Prou, prou. Parlem de creació de manteniment de vida. Prou de violència. La subsistència quotidiana, saber com hem pogut subsistir a cada època determinada, quines estratègies s’han elaborat, canvia la perspectiva històrica.

—Al llibre parleu de Francesca Bonnemaison, que l’any 1909 va crear la primera biblioteca per a dones d’Europa. Com era la Barcelona feminista de principi del segle XX?
—El feminisme té una llarga tradició en la nostra ciutat, un feminisme actiu i divers. En cada època ha posat en relleu temes que afectaven la vida de les dones. El dret de formació i de professionalització, com també el reconeixement de drets civils, es manifesten el darrer terç del segle XIX, per mitjà d’associacions, de publicacions, de congressos a voltes no permesos. La revista la Il·lustració Catalana mostrava una imatge de les treballadores del tèxtil en vaga, a la dècada dels vuitanta del segle XIX.

—Precisament un dels fets més desconeguts són les vagues de dones al tèxtil.
—El tèxtil a Catalunya va ser el sector hegemònic de producció, des de la industrialització del segle XIX fins als anys seixanta del segle passat i, al tèxtil, la mà d’obra assalariada ha estat i és majoritàriament femenina, al voltant del 80%. Extrapolant, podríem dir que a Catalunya la revolució industrial va ser cosa de dones. Pel fet de ser un sector feminitzat, els jornals han estat, són més baixos. Torno a recordar la fotografia de les treballadores en vaga del segle XIX. Als anys setanta, amb la deslocalització industrial, el sector tèxtil –majoritàriament femení– surt al carrer.

—El vostre llibre comença amb les Jornades Catalanes de la Dona. Què van significar?
—A partir de les Jornades Catalanes de la Dona de l’any 1976 hi ha com una mena d’eclosió, de la qual emergeixen molts projectes, que van des de bars fins a editorials, de llibreries a centres d’estudi. Una de les raons per a donar a conèixer en aquest llibre, per mitjà d’imatges i de documents, és la validesa, encara, de tot allò que es va generar en aquell moment.

—És vigent?
—A mi mateixa m’ha sorprès la vigència de molts documents que surten al llibre i que es van fer en aquesta època.

—Què considereu més destacat d’aquell moment?
—El moviment feminista d’aquells anys va aconseguir una capacitat d’anàlisi de la realitat que es vivia. I això es veu, per exemple, quan analitzen la violència com un eix estructural de la societat en què vivim. També és important de remarcar que aquestes dones l’any 1976 se senten hereves de tot allò que van fer dones de generacions anteriors. Per això he inclòs en el llibre l’article de l’avortament lliure, el decret de la Generalitat de l’any 1936. És crear un fil amb allò que hi havia abans. D’alguna manera, tots aquests documents i accions es converteixen en una mena d’herència que no cal seguir, però que hi és, i com a mínim és important donar-la a conèixer.

—Parleu del decret de l’avortament. La Catalunya republicana va ser molt avançada.
—El decret d’avortament de la Generalitat del 1936 recull molts dels desigs de les dones. Reconeix la capacitat que té la dona sobre procrear, en definitiva que és ella la que ha de prendre la decisió. Aquest decret dóna autoritat a la dona perquè decideixi el seu futur. Si vol ser mare o no ser-ho.

—Tot aquest progrés desapareix amb la dictadura.
—És clar, tot això després de la guerra s’elimina radicalment. O pitjor, no tan sols s’elimina radicalment, sinó que es penalitza tant de les dones que avortaven com de les persones que ajudaven a avortar amb anys i anys de presó. Gran part de les dones que eren a la presó de la Trinitat, hi eren per aquests temes.

—Dediqueu un capítol a la maternitat, amb el títol: ‘Omple el carrer! Maternitat lliure i desitjada’.
—Durant les jornades un dels temes bàsics que es posa en discussió és el de la família patriarcal. Et diria que això passa perquè era vitalment necessari. I encara alguns dels plantejaments que es van fer en aquell moment continuen essent vitalment necessaris. En aquella època reconèixer la maternitat com un desig lliure i no una obligació procreadora envers l’estat va ser un canvi radical.

—Un dels altres temes d’aquell moment és que el fet personal també és polític.
—És una de les grans línies de pensament. I és que realment el fet personal és polític. Si abans hi havia violència sexista i en principi s’havia d’amagar, en aquests moments l’atac contra una dona no és un fet exclusivament personal, sinó que afecta la societat, és a dir, com una societat permet que es pugui exercir violència contra les dones.

—Un dels atractius del llibre és la quantitat d’imatges que documenten l’època: fotografies, dissenys…
—Més que explicar-ho jo he volgut incloure-hi imatges, algunes que no es coneixien gaire, algunes altres que han circulat una mica més, i documents perquè ajudin a comprendre aquell període.

—D’aquestes imatges inèdites, quines destacaríeu?
—La Pilar Aymerich d’alguna manera s’ha convertit en la memòria visual d’aquells anys i en concret de les Jornades Catalanes de la Dona. Les seves imatges són conegudes, però pel llibre vaig treballar amb un fons fotogràfic que no es coneixia en absolut, que era un col·lectiu de fotògrafs que es deia SEGRAT, que no havia vist mai. Especialment perquè fa referència a dones treballadores, com per exemple la foto que hi ha de les dones encadenades davant l’empresa Negre Industrial. Jo no l’havia vist mai, aquella foto, enlloc. I llavors el fet de tenir present també que dones de diversos sectors s’impliquen en el que seria l’espai col·lectiu, eh?

—Les imatges són molt bones. Hi ha des d’una foto sobre l’acomiadament de dones embarassades al Corte Inglés a imatges fetes per Núria Pompeia.
—Núria Pompeia era més coneguda perquè va fer el cartell de les Jornades Catalanes de la Dona i perquè va fer part de la gràfica del moviment feminista durant molts anys, però no coneixia aquest llibre de Maternasis que va explicant, estrictament amb dibuixos, moltes de les sensacions que tenen les dones embarassades. Vaig trobar que era una obra extraordinària, que és una altra manera de representar la maternitat oposada al discurs oficial. Mostra la maternitat no des d’aquella bellesa idíl·lica, sinó relacionada també amb tot un seguit de conflictes.

—El llibre també recorda els atacs a la llibreria de les dones…
—En el moment que emergeix, diguem-ne, aquesta voluntat de posar en el centre també els desigs i polítiques de dones, hi ha una resposta violenta, com ara també hi és. Crec que el moviment feminista ha posat sobre la taula aquest tema de la violència estructural, que no únicament és l’atac físic. És també denunciar les violències que hi ha arreu, fins i tot en l’àmbit historiogràfic, que és el meu camp. Tu vas a un museu i perceps que el que situen al centre és la guerra, la violència. I llavors el discurs que la història és configurada per mitjà de la violència és molt pervers, perquè justifica la violència. Les feministes dels anys setanta qüestionen la violència com a eix estructural-social.

—I reben violència com a resposta?
—Sí. Però també vull dir que s’ho van passar molt bé. En el moment que es fan les jornades són com espais de llibertat, on es troben diverses dones, de procedències diverses, de, diguem-ne, línies vitals també molt, molt diferents. Són uns espais que fan visible allò que el que és personal és polític. Llavors conviure i viure això amb unes altres dones que es troben en aquesta situació va fer també, diguem-ne, que fos molt divertit.