El “retrobament amb Catalunya”, víctima del canvi de govern de Sánchez

Un dels missatges que ha volgut llançar Pedro Sánchez amb la reforma del govern espanyol és que el seu projecte territorial va més enllà de Catalunya. El relleu de Miquel Iceta per Isabel Rodríguez al Ministeri de Política Territorial i Funció Pública vol dir això, si fa no fa. Aquesta vegada, Iceta ha estat penalitzat pel fet de ser català: “Em sap molt de greu deixar el Ministeri de Política Territorial. Hi hem posat molta il·lusió i hores”, admetia ahir. Ara capitanejarà Cultura i perdrà pes polític dins el govern. Amb ell, per la porta del ministeri se n’ha anat l’esperança d’alguns que un perfil polític coneixedor de la realitat catalana pogués contribuir a estovar les relacions entre el govern espanyol i la Generalitat.

Rodríguez va agafar ahir la cartera tot reivindicant el vell discurs del cafè per a tothom i sense fer cap referència explícita a Catalunya ni a res que s’assemblés a un model federal. La nova ministra va declarar que ella era qui era perquè s’havia planificat un estat que, “solidàriament”, compensava els territoris i cohesionava la societat. Una fórmula de la transició que es consagrà en la constitució espanyola i que, segons la ministra, continua essent necessària. Rodríguez va ser batllessa de Puertollano (Ciudad Real) i el seu origen castellano-manxec es pot interpretar com una presa de poder de l’anomenada “Espanya buidada” en el debat autonòmic de l’estat espanyol, sempre polèmic. La tria de Sánchez va en detriment de les perifèries i els contrapesos polítics català, basc i gallec, però també del País Valencià i les Illes Balears. Rodríguez es presenta com la defensora de la “igualtat” i la “cohesió territorial”. Paraules que, passades pel traductor polític, signifiquen uniformitat i harmonització. Això no té pas gran cosa a veure amb el camí que traçava Iceta quan, fa unes quantes setmanes, en una entrevista a Catalunya Ràdio, proposava una solució per a Catalunya que es recollís en una nova disposició addicional de la constitució espanyola. És una tercera via que el primer secretari del PSC ja defensava abans de l’1-O amb l’objectiu que es reconegués la posició “singular” de Catalunya. Però Iceta ara és a Cultura.

I la primera víctima del canvi pot ser la comissió bilateral, que s’ha de reunir aquest mes. Ho van acordar Sánchez i Pere Aragonès a la Moncloa, però ara el govern català tem que es retardi, sobretot perquè el canvi d’interlocutors farà més difícil de reactivar-la si els que arriben no hereten la feina començada i les converses han de començar de bell nou. Segons fonts de la Generalitat, els dos governs ja havien començat a treballar, amb Miquel Iceta i la consellera Laura Vilagrà amb interlocució directa al capdavant, tot i que encara no havien tancat l’ordre del dia de la reunió. D’aquesta primera reunió, amb Vilagrà encapçalant la part catalana i Rodríguez l’espanyola, n’ha de sortir si més no un calendari per a les tres subcomissions de la bilateral, que en desplegaran les qüestions sectorials: la comissió mixta de transferències, la d’infrastructures i la d’afers econòmics i fiscals.

La bilateral ha tingut la mateixa sort que l’estatut: no ha complert mai les funcions d’interlocució habitual entre governs que li atorgava la carta catalana i només s’ha reunit quan ho ha fet possible una mínima sintonia amb Madrid, tot i que ho hauria de fer dues vegades l’any i sempre que una de les parts ho demanés. Amb un estatut retallat, aparcat i majoritàriament pendent de desplegar, la bilateral no ha servit per a desfer grans nusos polítics, deixant de banda els primers acords post-estatutaris del segon tripartit, i ha acumulat incompliments i alguns traspassos considerats insuficients. L’última vegada que es va reunir va ser l’agost de fa gairebé tres anys, amb el conseller Ernest Maragall a una banda, la ministra Meritxell Batet a una altra, els presoners polítics tancats, els exiliats, i la reivindicació del referèndum sempre present.

A diferència de llavors, ara Aragonès ha volgut separar la bilateral de les converses sobre el conflicte polític: una cosa és el desplegament de l’estatut i la gestió de l’autogovern i, una altra, la reivindicació del referèndum i l’amnistia, que es concretarà a la taula de diàleg que s’ha de reunir al setembre. A la bilateral, l’executiu català preveu de reivindicar recursos per a l’ingrés mínim vital i l’aplicació de la llei de dependència, a més de reobrir la carpeta de les inversions en infrastructures. També caldrà veure si la Moncloa opta per guanyar temps abans de presentar un recurs al Tribunal Constitucional contra el fons de riscs per als represaliats pel Tribunal de Comptes, i encarrila una negociació en la subcomissió de seguiment normatiu, prevenció i solució de conflictes, entre més qüestions.

Abans de la bilateral de Maragall i Batet, feia set anys que la comissió no es reunia. No hi hagué cap reunió mentre Mariano Rajoy fou president. I la que s’havia fet abans de la del 2018 havia estat el 2011, amb Josep Antoni Duran i Lleida i Manuel Chaves, i una pila d’acords sense materialitzar. En total, d’ençà del 2007, s’ha reunit nou vegades. Ara ha topat amb els canvis del govern de Sánchez i plana la incògnita si el nomenament de Rodríguez dificultarà l’entesa amb Madrid. La reforma de l’executiu pot ser un punt i a part en la legislatura espanyola: amb vista al cicle electoral del 2023, Sánchez pretén entomar el desgast polític que li hagin pogut originar els indults i la voluntat d’entesa amb la Generalitat. Hi ha el perill que l’agenda del “retrobament” amb Catalunya acabi en una simple promesa. Si fos així, la declarada voluntat de diàleg hauria evitat el xoc institucional durant dos anys, però els resultats serien els de sempre.