03.04.2018 - 22:00
Isabel Pires (Bloco Esquerda) és un dels diputats portuguesos que han signat el manifest per la llibertat dels presos polítics de Catalunya. Per primera vegada, diputats del Partit Socialista –al govern– i de patits de dretes, com ara el PSD, s’han mobilitzat. El document, contundent, diu: ‘No silenciem la nostra indignació davant la fúria repressiva disfressada de legalitat i unim la nostra veu a tots aquells qui, a Europa i al món, demanen l’alliberament immediat de Carles Puigdemont i de tots els presos polítics catalans.’ El manifest (ací sencer, en portuguès) es presentarà divendres a l’auditori de l’Assemblea de la República, el parlament nacional. La setmana passada el parlament, precisament, va votar una resolució que instava a resoldre el problema català per la via política. Però la contundència contra els presos està en aquest manifest i, segons que explica Pires, tot i que el govern encara no s’hi ha definit, com més va més veus portugueses reclamen l’alliberament dels presos.
—Per què heu signat el manifest?
—Perquè volem defensar la llibertat d’aquells que considerem que són presos polítics.
—L’acte es fa a l’auditori de l’Assemblea de la República, el parlament nacional.
—Vam voler-ho fer a l’Assemblea de la República perquè vam creure que simbòlicament tenia força. No solament perquè entre els signants hi ha diputats de partits diferents, sinó perquè també envia el missatge que el govern hauria de prendre una posició més clara. Ha estat molt important haver pogut fer sevir l’auditori de l’Assemblea de la República. Al final també és una presa de posició política.
—Hi ha cinc partits que signen el manifest. Quina importància té això? Hi són tots?
—Tots menys un, el partit més de dretes, que no ha signat. Mai no havíem aconseguit un diputat del PSD, i ara ha signat. I és important el diputat del PS, que, essent com és el partit governamental, té divisió interna sobre aquest afer. Esperem que més gent lligada a aquest espai acabi de definir-se.
—Quin és el diputat que us ha sobtat més que hi sigui?
—És molt important el PSD, partit de dretes. No era gens obvi que acabés signant, perquè és un partit que té molta relació amb el PP espanyol. I des d’aquest punt de vista és extraordinari.
—I el president de la República, quina posició té?
—No s’hi ha pronunciat mai.
—I el president del govern?
—El president del govern es manté en la posició que tot això és un afer intern espanyol i que, per tant, no escau un pronunciament. La setmana passada el secretari d’estat del govern sostenia aquesta posició. Fins ara continua havent-hi aquest no-pronunciament.
—Vam parlar fa dos mesos. Quins canvis hi ha hagut des d’aleshores a Portugal sobre l’afer català?
—Tot i que no hi ha cap allau de pronunciaments sobre la matèria, sí que crec que hi ha una diferència molt substancial respecte de fa dos mesos. En aquests moments, a diferència d’allò que va passar després del referèndum, cada vegada hi ha més gent, sobretot gent que escriu articles d’opinió, acadèmics, professors, que es comprometen públicament. Ara es percep cada vegada més la qüestió dels presos polítics. I això, des del punt de vista de la política portuguesa, és molt fort. Portugal va viure una llarga dictadura i sap què són els presoners polítics. Per a la societat portuguesa, aquesta idea és molt forta. A Portugal no s’accepta que les persones siguin empresonades per motius polítics. I això es condemna.
—Quina pressió pot exercir Portugal damunt Espanya?
—Portugal, com més estats de la UE, ha de recriminar això que passa a Espanya i les decisions que s’han pres. I dir que s’utilitza el poder judicial per fer un atac polític. Per tant, crec que els estats europeus han d’unir-se i fer declaracions públiques de repulsa per l’existència de presos polítics a Catalunya. Aquesta qüestió, els estats l’haurien d’entomar. No és fàcil, però no deixarem de pressionar fins que no s’arribi a aquesta posició.
—El nord d’Europa torna a decidir sobre el sud d’Europa.
—La UE té aquestes coses: cíclicament Alemanya i França, països que manen, continuen tenint la seva predominança. I en el cas d’Alemanya és especialment important perquè pot aturar, de certa forma, aquest procés.
—Alemanya, Portugal i Espanya. Tres països que van viure el pas de dictadura a democràcia de manera molt diferent. Quin pes doneu a la transició espanyola per entendre això que passa avui?
—Es pot fer el paral·lelisme amb la Revolució portuguesa. A Portugal vàrem aconseguir treure’ns de sobre les estructures de poder de la dictadura. I a Espanya, en canvi, la transició va ser pactada i no va passar igual. A Espanya encara avui hi ha escletxes d’aquest poder franquista. I aquesta és la gran diferència entre tots dos països, i els camins democràtics que tots dos països van seguir són diferents. Per exemple, ara Espanya fa servir aquestes lleis [sedició i rebel·lió] que nosaltres no tenim.
