“Els símptomes d’una malaltia són els símptomes dels homes”

Anar a la consulta mèdica i sentir-se poc escoltada i, fins i tot, tractada amb paternalisme. Rebre un diagnòstic o un tractament inadequats. Tenir uns efectes secundaris o patir unes conseqüències que no es tindrien si la recerca científica fos diferent. Són alguns exemples de tot allò que pot passar a una dona en l’àmbit mèdic en un sistema que encara és terriblement androcèntric; és a dir, que entén que l’home és el subjecte universal i central a partir del qual s’analitza tot. No és que els homes no puguin viure cap d’aquestes situacions, però el biaix de gènere en medicina fa que siguin més comuns en dones i també origina situacions específiques per a elles. Que quan pensem en els símptomes d’un infart ens imaginem únicament els dels infarts masculins n’és un exemple, però n’hi ha mil de similars.

La revolta de les exagerades

A Ets una exagerada: Biaix de gènere i sexe en salut (Raig Verd), la periodista Isabel Muntané i la metgessa Blanca Coll-Vinent han fet un recull de tretze casos reals que evidencien i denuncien aquest problema, a més d’una anàlisi de les causes i solucions signada també per altres professionals especialitzats. “No es té en compte la paraula de les dones, se’n menystenen els símptomes, i la paraula ‘exagerada’ ho reflecteix molt bé”, explica Muntané sobre el títol del llibre. “No som unes exagerades, ens passen coses, però no es tenen en compte.” “Els metges a vegades escoltem poc. Hem estudiat les coses d’una manera i a vegades no tenim en compte que una determinada població no respon a aquests patrons”, reconeix Coll-Vinent. “Estem acostumats al patró universal, de predomini masculí, i si alguna cosa s’aparta d’aquesta norma potser no l’escoltem prou. Però no és només una qüestió de l’atenció mèdica, també va de recerca i formació científica.”

De fet, tant el sexe –les diferències biològiques entre homes i dones– com el gènere –la construcció social que es fa a partir d’aquestes diferències– influeixen en la naturalesa i tractament de les malalties. Per exemple, tal com van assenyalar els experts, que la covid causés més mortalitat entre els homes no tenia a veure únicament amb característiques biològiques, sinó també amb conductes socioculturals, com ara, tenir més hàbits insans. “La manifestació clínica de les malalties, la resposta als tractaments o els pronòstics són diferents en homes i dones, no poden analitzar-se conjuntament. A les dones no les hem tingudes en compte, però segur que, a l’hora de fer aquesta anàlisi conjunta, també hem perdut especificitats que afecten els homes. Cal personalitzar la medicina.”

L’infart va obrir la capsa de Pandora

“Els símptomes d’una malaltia són els símptomes dels homes”, recorda Muntané. Això passa amb totes les malalties, però l’àmbit amb què es va obrir la capsa de Pandora va ser el de les malalties cardiovasculars; concretament, l’infart. Els problemes derivats d’aquest biaix són tan greus que fins i tot tenen un nom, la síndrome de Yentl, que fa referència a la invisibilitat de què són objecte les dones en els estudis sobre malalties cardiovasculars, que en la major part dels casos prenen com a mostra els homes per analitzar els símptomes i els efectes dels tractaments. Les dones tenen símptomes i reaccions diferents dels tractaments i el fet de no ser tingudes en compte en aquests estudis té conseqüències.

Fa anys que s’estudien les diferències entre els infarts d’homes i dones i que es denuncia que l’infart de les dones és invisibilitzat. “Les característiques del dolor no són exactament les que sempre hem estudiat amb els homes”, assenyala Coll-Vinent. “En els homes és el típic el dolor opressiu davant el cor, que va cap al coll o cap al braç esquerre o a tots dos braços. En les dones hi ha dolor toràcic, però a vegades és diferent o  l’expliquen de manera diferent. És una molèstia, a vegades fins i tot a l’hora de respirar, tocar-se, una incomoditat… I moltes vegades hi ha símptomes que acompanyen això als quals les dones potser donen més importància. Per exemple, un infart evolucionat pot donar ofec, i moltes vegades preocupa més l’ofec que el dolor. Llavors vénen perquè s’ofeguen, no perquè tinguin dolor. O perquè estan molt cansades, perquè se’ls descompensa la diabetis… Això fa que a la consulta se centrin en aquests altres símptomes i no diguin d’entrada que han tingut dolor. Si de cop estàs cansada, tens ofec o dolor al pit, sempre has de consultar-ho amb el metge.”

Al llibre es recull el cas d’Elena Martínez, una dona a qui tractaven per ansietat però que en realitat tenia una isquèmia coronària. “En aquest cas, va afectar molt aquest imaginari que les dones sempre tenim ansietat perquè som unes exagerades”, apunta Muntané. “Per la socialització de gènere, assumim aquesta mena de coses i també suportem més dolor.” “És difícil de saber si ella notava uns símptomes diferents perquè era dona i la fisiologia del dolor és diferent; si és perquè ho aguantava d’una manera diferent; perquè ho manifestava diferent; si no li feien cas perquè era una dona jove de qui no s’esperava que tingués un infart… Es barregen moltes coses que van des de la biologia fins a conductes de gènere”, afegeix la metgessa.

La migranya, una malaltia “de dones”?

“A la facultat aprenem que la migranya és una malaltia ‘de dones’ i de poca gravetat”, reflexiona Víctor Obach, neuròleg de l’Hospital Clínic, al llibre. Aquesta mirada a vegades pot ser molt problemàtica. Ets una exagerada recull el cas d’Ana Maqueda, que va rebre un diagnòstic tardà de trombosi. Una de les causes és que, quan les dones arriben a urgències per mal de cap, sovint són diagnosticades de migranya i cefalea sense considerar uns altres diagnòstics.

“En el cas que recollim al llibre s’encreuen molts eixos”, diu Muntané. “És una persona immigrant que sosté tota sola la família i no té una xarxa per a defensar-se davant una negativa. Ella va anar al CAP moltes vegades, tot i que no tenia temps d’anar-hi.” “Clarament, hi va haver un problema de comunicació, i el seu origen hi devia influir”, afegeix Coll-Vinent. “És més freqüent considerar exagerada una persona que s’expressa amb una altra llengua, però sobretot va ser un problema de gènere.”

Un diagnòstic d’autisme que és tardà en les noies

El llibre també recull el cas de la Laia Huerta, una noia de vint-i-quatre anys a qui van diagnosticar autisme quan en tenia catorze. Aquest diagnòstic sovint arriba de manera tardana en les dones. “L’imaginari que tenim de l’autisme és el d’un nen a qui li molesta el soroll, que no parla, que no socialitza, que no juga; però no era el cas de la Laia”, explica Muntané. “A causa de la socialització de gènere, les dones no compleixen amb aquest imaginari. A més, moltes vegades va lligat al fet que tenen altes capacitats, i la combinació de tot fa difícil detectar-ho. A ella li ho van arribar a diagnosticar perquè va tenir un trastorn de la conducta alimentària.”

Les dones, generalment més socialitzades en la complaença i el mandat de no sortir de certs patrons, acostumen a fingir millor en algunes situacions socials, cosa que els significa un sobreesforç. “S’espera que una dona es comporti de certa manera. Si no, serà l’estranya o l’asocial. Per no ser-ho, dissimulen, i com que generalment són molt intel·ligents, saben fer-ho”, afegeix Coll-Vinent.

Personalitzar el tractament del càncer

La periodista i la metgessa també tracten la qüestió del càncer, tant el de mama com d’altres tipus. Parlen, per exemple, de la noció social que es té sobre la reconstrucció del pit, com si totes les dones se l’haguessin de fer o com si no s’acceptés que el cos d’una dona és igual de vàlid sense. El llibre recull el cas de Cristina Massa, que reflexiona fins a quin punt les dones estan condicionades per  fer-se la reconstrucció. “Hi ha tot un moviment que reivindica les dones sense pit, el fet de no tenir-ne no ens fa menys dones”, diu Muntané. “Cada vegada s’intenta més poder-ho fer tot en una mateixa operació, però l’ideal seria que fossin plenament acceptables totes dues coses: reconstruir-se’l o no”, afegeix Coll-Vinent.

Quant al càncer en general, la metgessa subratlla la importància de conèixer les diferències entre homes i dones i tractar-les: “El seguiment terapèutic i la malaltia en si són diferents: es presenta d’una manera diferent, la resposta al tractament és diferent, i també el pronòstic o l’evolució. Si fem el mateix per a tothom no anem enlloc. Amb el càncer s’intenta personalitzar cada vegada més en moltes coses: el receptor que tinguis, l’edat, el tipus de tumor, i també el sexe.”

La violència obstètrica, normalitzada durant anys

“Durant el part em vaig sentir violada.” Un dels capítols més impactants del llibre és el que recull el cas de Saioa Baleztena, que s’ha convertit en una activista contra la violència obstètrica –la patida durant l’embaràs, el part o el puerperi– i que ha aconseguit de canviar protocols hospitalaris. En el seu cas, entre més, es va sentir molt poc escoltada, li van fer una maniobra de Hamilton que no havia consentit i la van separar bruscament de la seva criatura. “La seva lluita posterior va servir per a canviar els protocols de l’Hospital de Sant Pau. El sistema, les facultats i la recerca empenyen a treballar de manera determinada, i costa de reeducar, però molts metges i metgesses estan a favor d’aquests canvis”, assenyala Muntané. “Hi ha uns protocols que no es qüestionen perquè s’han explicat a la facultat, a les recerques, als articles… Que algú et digui que allò no necessàriament està bé no és fàcil.”

“De violència obstètrica n’hi ha hagut molta, però ara es va reduint. És molt important que hi hagi un diàleg amb la dona, explicar-li els pros i els contres de cada cosa”, afegeix la metgessa. “La maniobra de Hamilton és agressiva i has de demanar permís i explicar el motiu pel qual la fas, i no fer-la si no és estrictament necessària. Cada vegada es fa més així. En altres temes, com les cesàries, hi entren més coses, a part del paternalisme o la perspectiva de gènere: ‘Tu has de parir a aquesta hora perquè em va millor, i anirem més de pressa si fem una cesària’. Això ha passat, però ara a la pública ja no es fa i a la privada cada vegada menys. I també hi ha el tema del paternalisme en què el metge decideix i la dona calla. Encara hi ha un pòsit d’això.”

L’impacte de la violència masclista en la salut

Ambdues autores també destaquen l’impacte que té la violència masclista en la salut de les dones que la pateixen. “Al llibre recollim un cas que reflecteix un fenomen habitual: les víctimes de violència masclista tenen més probabilitats de tenir, sobretot, problemes d’asma. No tan sols elles, també els fills, com passa en el cas que tractem”, explica Muntané. “A vegades és el cos que expressa el dolor. La dona que entrevistem té tot un seguit de malalties encadenades.” “La violència masclista genera una situació d’estrès continuada, i això empitjora malalties. Més que crear asma, l’empitjora, igual que la resposta a l’asma. La violència masclista mata per assassinat, per suïcidi, perquè agreuja malalties…”, denuncia Coll-Vinent. “És molt important que es detecti, però costa, perquè elles no ho manifesten. El sistema no està preparat, falta formació i temps i el ritme que han de seguir els metges de família no hi ajuda.”

Millorar en la recerca

Amb tot, la metgessa recorda que qualsevol malaltia es pot manifestar de manera diferenciada, o pot respondre de manera diferenciada al tractament, o pot tenir unes seqüeles diferents sobre homes i dones, unes diferències que cal tractar. “Recollim el cas d’una dona que es va intoxicar amb unes dosis protocol·litzades d’uns fàrmacs perquè s’han estudiat en una població majoritàriament masculina. S’han d’estudiar separadament en homes i dones. En els assaigs clínics s’ha d’especificar més cada grup de població, també en l’edat.”

Amb tot, les autores esperen que el llibre serveixi per a remoure consciències, prevenir i, fins i tot, acompanyar moltes persones, que s’hi veuran reflectides. “Aquestes dones han volgut explicar el seu cas, encara que els faci mal, per ajudar-ne d’altres“, diu Muntané. Una presa de consciència que es fa, però encara massa lentament, i que ha d’anar des de la recerca científica fins a la consulta mèdica més propera.