Isabel Díaz Tabarnia

Londres, Jerusalem i Barcelona. Isabel Díaz Ayuso (PP) ha fet aquest mes de febrer viatges fora del seu país, i aquesta vegada la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid ha visitat la capital catalana, i ha estat rebuda en un Círculo Ecuestre on no cabia ni una agulla, en paraules del presentador de l’acte, el senyor Enrique Lacalle. Davant Javier de Godó, Josep Sánchez Llibre i Joaquim Gay, el senyor Lacalle ha arribat a definir amb “certa enveja” la presidenta madrilenya: “Llicenciada en periodisme, màster en protocol, és molt propera, molt valenta, i no es rendeix mai. Sap escollir molt bé el seu cercle proper, com a exemple, Miguel Ángel Rodríguez, aquí a la taula. Tenim certa enveja. Madrid va a tota velocitat i nosaltres una mica menys. Però no hi ha res impossible. Necessitaríem una Isabel Díaz Ayuso a Barcelona”, ha dit Lacalle durant l’acte, que es pot veure en vídeo ací:

Les xifres podrien donar la raó a Lacalle (el PP d’Ayuso va obtenir el 44% dels vots a les darreres eleccions a Madrid, mentre que el PP català va rebre’n el 3,8%). Però, en canvi, el discurs d’Ayuso, i de la dreta madrilenya en general, té un to i uns continguts que vists de Catalunya estant sonen realment histriònics, molt escorats cap a la dreta, i a un nacionalisme espanyol proper a l’ala més extremista i poc centrada dels espanyolistes. Fins i tot, ens atreviríem a dir que molts espanyolistes catalans en queden lluny. I no és casualitat que Ayuso, que ara pacta amb la ultradreta de Vox i ara no, sigui l’ambaixadora a Madrid de l’entitat ultranacionalista espanyola Tabarnia, presidida per un Albert Boadella de vuitanta anys present a la sala. Boadella ha presentat Isabel Díaz Ayuso amb un discurs que es pot resumir amb les dues paraules finals: “Viva España!”, que han aixecat aplaudiments a la sala i un cert eco de resposta: “Viva!”

En la seva vuitena visita a Catalunya, Díaz Ayuso ha citat Javier Pulido i l’ha felicitat “pel dret de la seva filla de rebre el 25% de l’educació en la llengua de tots”. A Escuela de Todos, la plataforma S’ha acabat i a Societat Civil Catalana, els ha dit: “No esteu sols. L’Espanya real, fidel, que ni vocifera ni agredeix ni trepitja els drets, és al vostre costat.” El discurs de la poderosa dona que presideix el PP madrileny, molt obsessionada amb la llengua espanyola (però molt), també ha inclòs afirmacions com aquestes: “El separatisme és una fletxa enverinada que ha fet diana en la nostra convivència nacional”, com diu Sabater, que afegeix: “El separatisme és la tasca diabòlica, antihumana per excel·lència, de separar els qui conviuen junts i obligar-los a detestar-se els uns als altres.”

A “diabòlic” i “antihumà”, Díaz Ayuso hi ha afegit “colpistes”, tot recordant la jurista Teresa Freixes, que aquesta setmana explicava la teoria de Kelsen sobre el cop d’estat en el sentit de “substituir un règim constitucional per un altre sense seguir els procediments establerts”. Díaz Ayuso ha dit que “això és el que els separatistes fa dècades que perpetren a Catalunya, i el que la coalició que fa costat a Sánchez intenta de fa anys a tot Espanya”.

Si convences els teus votants que el teu rival és colpista, diabòlic i antihumà, tota repressió serà poca.

Una vegada presentada com la salvadora d’Espanya a Catalunya, i després d’atacar Pedro Sánchez directament i Colau indirectament (“no hauria d’haver trencat mai relacions amb Tel-Aviv”), Díaz Ayuso ha presentat un Madrid obert, rebel i amant de les llibertats que potser xoca amb les xifres (hi ha més fugues d’empreses a Madrid que a Catalunya, la ultradreta de Vox hi té més vots i influència, i ella ara hi pacta ara no) per acabar reblant amb un clàssic del nacionalisme espanyol i el cataclisme que ens ve a sobre: “A les eleccions vinents hi ha en joc Espanya tal com la coneixem fins ara.”

I quan tot semblava esllanguir-se, i les preguntes del públic semblaven escrites pel seu departament de premsa (“El vostre èxit és pensar més en els ciutadans que en les sigles? Més presència institucional d’Espanya a Catalunya serviria perquè hi hagués més sentiments d’espanyolitat? Heu pensat a traslladar el domicili a Catalunya?”) va i arriben dues preguntes que han causat una certa sorpresa en la senyora presidenta: Per què tan pocs catalans voten el PP? Amb tanta llibertat que dieu que hi ha a Madrid, com és que no es pot parlar en català al parlament espanyol?”

I si a la primera pregunta ha citat l’autocrítica, a la segona ha respost amb el silenci. Un silenci ni antic, ni llarg, ni de gent que va alçant-se des del fons dels segles. Ha estat un silenci breu, i amb presses, de gent que agafava un avió de tornada a la capital dels espanyols, després d’un mes de febrer de viatges a l’estranger.