Isabel-Clara Simó: ‘He estimat bojament els Països Catalans i avui me’n sent corresposta’

Òmnium ha anunciat que l’escriptora d’Alcoi Isabel-Clara Simó havia estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. És el premi més prestigiós de la literatura catalana, que s’atorga des de l’any 1969 a una persona que, ‘per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans’.

‘Sempre he sentit que estimava bojament els Països Catalans i no era corresposta: ara tinc el reconeixement que l’amor és mutu’, ha dit Simó després d’agrair el premi al començament del seu discurs. Preguntada per aquesta qüestió, ha lamentat que la seva escriptura hagi estat objecte de burles i tòpics: ‘He donat la imatge, pel fet de ser dona i més, que escric històries d’amor per a tietes, que escric per a dones, des d’interiors, i m’he sentit rebutjada moltes vegades.’

‘De tota manera, no he abandonat: a cada bufetada una mica més d’impuls. No m’he sentit estimada sovint’, ha dit la guardonada, que ha qualificat el guardó com el ‘Nobel català’ i un acte d’amor complet que l’ha deixat desarmada i absorta.

Simó ha manifestat la seva inseguretat a l’hora d’escriure, i ha dit que el premi li donarà un impuls d’autoconfiança i ambició per continuar narrant històries: ‘Rellegir-me és un exercici dolorós. Em renyo moltíssim a mi mateixa. Tinc molta inseguretat’.

‘En cada llibre que publico, cosa he après de l’anterior, no em conformo amb la mediocritat’, ha ressaltat. Ha subratllat que si deixés d’escriure se sentiria morta i ha reafirmat la seva voluntat de no jubilar-se. ‘Ara que sóc viuda i vella, el fet que aquest premi hagi estat capaç d’acostar-se a les dones crec que és de justícia perquè hi ha grans dones escriptores’, ha dit. Ara va enllestint un poemari amb altes dosis d’erotisme i una novel·la juvenil. I també té al cap una novel·la més ambiciosa, però no n’ha volgut avançar contingut per evitar mala sort.

Isabel-Clara Simó és una de les escriptores més conegudes i apreciades de la literatura catalana. Doctora en filologia i llicenciada en filosofia i periodisme, va ser responsable durant molts anys –amb el seu marit Xavier Dalfó, mort fa poc– de la revista setmanal Canigó. Des de l’any passat és la degana de la Institució de les Lletres Catalanes.

Des que l’any 1978 guanya el Premi Víctor Català amb el seu primer llibre, És quan miro que hi veig clar, ha publicat una cinquantena de títols en gairebé tots els gèneres: novel·la, narrativa breu, narrativa juvenil, teatre, poesia, guions radiofònics i televisius, reculls d’articles, assaig, memorialística. Isabel-Clara Simó ha estat guardonada, entre més premis, amb el Sant Jordi, el Premi de la Crítica Serra d’Or, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, amb el Premi Andròmina de narrativa, el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, la Medalla d’Or d’Alcoi i el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, entre molts més. La seua obra ha estat traduïda a diverses llengües: alemany, anglès, basc, gallec, francès, hongarès, italià, neerlandès, suec i turc.

Una dona compromesa
Al costat de la seva trajectòria literària Isabel-Clara Simó ha destacat sempre pel compromís amb el país i amb el feminisme i les posicions d’esquerra. Durant el franquisme i la transició va ser un referent per al moviment independentista, aleshores minoritari, i ha estat una veu transversal que ha participat en infinitat d’actes defensant el dret d’autodeterminació i la unitat dels Països Catalans.

Més informació:
—Entrevista: Isabel-Clara Simó: ‘La nostra llengua està en perill de mort’ (7-2-2016).