13.01.2020 - 21:50
|
Actualització: 13.01.2020 - 21:54
No sé si ningú de nosaltres, fora dels qui hi van nàixer, és clar, seria capaç d’imaginar-se avui què devia ser viure, nàixer, a Alcoi l’any 1943. Qui diu Alcoi, diu Sabadell, tant se val; Llucmajor o Vall-de-roures. Però avui, perquè ens va faltar ahir, parle sobretot d’Isabel-Clara Simó i per tant posaré d’exemple Alcoi, el centre del seu món, la brúixola de la seua vida. Tanmateix, estic segur que la imatge valdria per a totes les poblacions del país sotmeses a l’estat espanyol i sotmeses, concretament, aquell dia que la Isabel va nàixer al carrer de Sant Jordi, al cim del poder dictatorial de Franco.
Per això mateix no sé, i ho dic gairebé de manera retòrica perquè la resposta és òbvia, si ningú de nosaltres és capaç avui, des de la nostra comoditat, d’entendre i valorar com cal el camí costerut, el camí intens i llarguíssim, que una dona com la Isabel va haver de recórrer per ser allò que en definitiva ha estat. Per regalar-nos aquesta autèntica celebració de la llibertat que ha estat la seua vida.
Certament, Alcoi no és qualsevol lloc. És una ciutat única, orgullosa d’una gran tradició obrera i lluitadora. I és evident que el seu passat l’ha marcat fins i tot en els moments més difícils –que no és senzill, caram, que aparega del no-res, com si fos per art de màgia, un trio d’amics de la vàlua, el compromís humà i social i la creativitat desbordada d’Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó i Antoni Miró.
Però fins i tot reconeixent que Alcoi és molt Alcoi la realitat és que parlem, parle, d’una dona que va haver de plantar cara com a xiqueta i des de xiqueta al franquisme més dur i salvatge, al poder més anorreador i genocida que el nostre poble haja vist mai. I se’n va sortir. La Isabel va haver d’aprendre a ser dona, que no era gens senzill, a ser d’esquerres i a ser valenciana de nació catalana. I va saber fer d’aquella xiqueta nascuda en el franquisme fosc una persona lliure i d’una lluminositat esclatant. Res no era fàcil ni en aquell Alcoi ni en aquella València. Però tot era possible encara si hi havia voluntat. I ella la tenia tota.
A voltes la gent del Principat no acaba d’entendre fins a quin punt els valencians ens hem esforçat dels anys seixanta ençà a redescobrir-nos i a retrobar-nos en aquesta nació comuna que Isabel i Xavier Dalfó van concretar amb tanta valentia a Canigó, aquella revista que maldava per donar la veu, per primera vegada com a iguals, al conjunt dels Països Catalans. A ella la va convèncer ni més ni menys que Joan Fuster, quan era molt joveneta i acabava d’entrar a la Facultat de Lletres de València. I ella ha seguit la feina del seu mestre, l’ha eixamplada de manera incansable i ha convençut amb els seus llibres, amb els seus articles, amb la seua militància política, amb el seu exemple vital, tanta gent com ha pogut en aquests setanta-sis fructífers anys de vida.
Nosaltres no som un país institucionalment potent, capaç de dedicar grans recursos públics a res. Ni ens podem permetre de balafiar esforços. Però sabem que tenim raons i tenim passió, sabem que la voluntat no ens ha fallat mai i sabem que la capacitat personal, aquesta cosa que la Isabel regalava a mans plenes, pot arribar a suplir fins i tot amb èxit l’escassetat d’infrastructures potents. No tan sols això: obligats per Espanya a viure en una repressió gairebé eterna, siga als anys quaranta del segle passat quan la Isabel va nàixer o als vint de l’actual quan la Isabel ha mort, hem après a la força –com ahir es va veure perfectament a Estrasburg, com es veu cada dia per tants llocs de la nostra geografia– que la vida, en definitiva, és lluitar i que tenir por és un luxe que potser uns altres pobles es poden permetre, no ho sé, però que nosaltres no podem ni tan sols imaginar.
Potser per això, d’una manera ben encertada, la Isabel ens va recordar en el seu discurs de recepció del 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, al costat de Jordi Cuixart, que el gat d’Alícia en terra de meravelles, quan li demanen la manera d’eixir del laberint, respon que per a eixir-ne has de saber primer on vas. I ella, coherent sempre amb allò que ha estat la seua vida, no va dubtar a marcar la fita, a reconèixer com a destinació la llibertat. Sense cap més adjectiu. La llibertat completa. I la llibertat per a tots.
