Isaac Rosa: ‘Hi ha una altra Espanya que no se l’escolta tant, però que empatitza molt més’

Isaac Rosa (Sevilla, 1975) és un escriptor resident a Madrid i impulsor de la carta col·lectiva per l’alliberament dels presoners polítics catalans que es va fer pública ahir. El text és una mostra d’empatia i solidaritat que inclou una seixantena de signants del món de la cultura espanyols, com Elvira Lindo, Alberto San Juan o Nacho Vegas. Rosa, autor de set llibres (l’últim, La habitación oscura) i opinador habitual a El Diario, atén VilaWeb per telèfon. I explica els motius personals del seu gest.

—Per què la necessitat d’escriure aquesta carta?
—D’entrada, no n’hem dit manifest, sinó carta col·lectiva, tancada en el nombre de signatures. Alguns col·legues de Catalunya em demanaven per què no hi havia més signants de la cultura a Catalunya. Doncs perquè a l’hora de convidar gent, en cercàvem que encara no s’hagués manifestat. I a Catalunya, gran part de la gent de la cultura ja ho havia fet. En canvi, fora de Catalunya, de moment s’han sentit molt poques veus alertant, preocupant-se o denunciant una situació que a mi personalment i als cinquanta i escaig signants ens preocupa, ens inquieta i ens indigna: que nou persones faci entre quatre i nous mesos que són en presó preventiva. Volíem que se sentís la veu dels qui fins ara, per diverses raons, no ens havíem pronunciat.

—Parleu de ‘dany a la democràcia’.
—Sí, ho situem en un retrocés de drets i llibertats a Espanya i bona part d’Europa. Els darrers temps, ja s’han fet convocatòries que no solament incloïen els catalans sinó també rapers, sindicalistes, usuaris de Twitter. Som en un moment que s’ha de defensar la democràcia. I en aquest cas en concret, la presó preventiva fa molt de mal a la democràcia, sí. Avui són nou persones, però la mateixa lògica es pot aplicar el dia de demà en altres casos similars.

—Per exemple?
—Avui són els nous presoners col·lectius que anys enrere era impensable que fossin a la presó, o ni tan sols denunciats. I tot i això, passa. Aquest retrocés en drets i llibertats ens afecta a tots. No cal que siguis un dirigent independentista, ni un raper contra els borbons. Tots estem amenaçats per aquest retrocés.

—Destineu la carta ‘als qui tenen a les mans de fer acabar aquesta situació’. Qui teniu el cap?
—Cap dels qui vam signar la carta som ingenus. Entenem que no és una cosa tan fàcil com això. Assumim que hi ha uns procediments, però crec que amb el canvi que hi ha hagut els darrers mesos a Espanya hi ha uns mecanismes que es poden fer servir per a accelerar la posada en llibertat d’aquestes persones. Començant per la fiscalia mateixa, l’advocacia de l’estat, i també ens dirigim al jutge. És en mans del jutge, del ministeri fiscal i del mateix govern, que tenen capacitat per a posar fi a l’abús de la presó preventiva. Però no ens dirigim a ells i prou. També ens dirigim a la resta de ciutadans, de la societat, perquè a la vegada mostrin la seva opinió i pressionin.

—Esperàveu més reaccions de la ciutadania?
—Avui al matí, en la poca estona que fa que la carta és publicada, veig que hi ha gent que ens retreu que hàgim tardat tant, nou mesos, però alhora em trobo gent que em diu ‘per fi, ja era hora’. Crec que sí: aquest mesos s’ha trobat a faltar més pronunciaments, també sé i entenc qui té dubtes i pors, en un tema molt sensible a Catalunya i fora de Catalunya. No sé si hem arribat tard, si som molts o pocs, o si hauríem de ser més contundents, però sí que hem fet la nostra part. Jo personalment he fet altres coses i he escrit articles. I altres signants sé que també han començat iniciatives que potser no han acabat sortint. Convidem la ciutadania que signi i faci altres cartes. I altres actes. No ens podem quedar sols amb un grapat de creadores i escriptores i artistes. Qualsevol ciutadà hauria de poder-ho fer en el seu entorn i àmbit, i mostrar el seu rebuig a la situació dels presos, que és indignant.

—Sou l’Espanya que no veiem a les televisions.
—Crec que òbviament hi ha una Madrid i una Espanya que fa més soroll, rep més atenció i monopolitza les tertúlies i les pàgines d’opinió. Hi ha una altra Madrid i una altra Espanya, que no se’ls escolta tant, però que tenen molta més empatia. Accepto que hi ha molt prejudici, recel i desinformació. Però em trobo amb gent que quan els exposes el tema i el baixes a terra, i no parles en majúscules de Catalunya o de model territorial, sinó de nou persones en presó provisional, aleshores la cosa canvia. Nosaltres hem donat un enfocament humanitari al text, i costa molt de trobar que algú el rebutgi. Presentat així, costa trobar gent que et digui que han de ser a la presó en aquestes condicions. És molt més fàcil de tenir-hi empatia.

—De signants de dretes, n’hi ha?
—Ui. Definir la gent de dretes o esquerres, ho veig complicat. La intenció era que no signéssim els de sempre, els sospitosos habituals, sinó obrir a una altra mena de persones. Sí que crec que la llista és molt oberta i representa sectors molt diferents. I molts dels qui hi som no coincidiríem en moltes altres qüestions. Començant per la territorial. Però en presó preventiva, sí que estem d’acord a denunciar-la. Hi ha gent que ens ha demanat per què no parlàvem de referèndum i presos polítics. Doncs, segurament, perquè no seríem aquests seixanta signants. Seríem uns altres. Potser no coincidim en tantes altres coses. Però en aquesta de la presó preventiva, sí.

—Teniu pensat visitar els presos polítics?
—No forma part de la iniciativa, ni ho hem previst. Però, personalment, sí que crec que és interessant. Valoro molts els qui hi ha anat, tant del món de la política com del món cultural. És un gest molt decisiu. Em sembla un gest valent.

—Coneixíeu personalment alguns dels presos?
—No en coneixia cap personalment. Ara he conegut alguns familiars. I he tingut l’ocasió d’intercanviar un parell de cartes amb Jordi Cuixart.