Isaac Izquierdo: ‘Si Catalunya aconsegueix la independència, caurà el règim del 78. Mira si hi sortim guanyant’

Fa un mes a Barcelona es va organitzar una manifestació a favor dels presos polítics i l’autodeterminació i aquell dia molta gent va descobrir un dels oradors, Isaac Pucela. En realitat es diu Isaac Izquierdo. VilaWeb ha volgut conèixer aquest home nascut a Castella que actualment viu a Catalunya, soci d’Òmnium, de tradició obrera i militant d’esquerres.

 —Qui és Isaac Izquierdo?
—Vaig néixer a Valladolid fa uns quaranta anys i ara en fa dos anys que visc a Barcelona amb la meva parella per motius de feina. Ella és d’Alacant, Països Catalans, d’ascendència andalusa, i amb molt d’orgull. Jo treballo de coordinador de zona en una empresa d’establiments hotelers. Mallorca, Catalunya, Dénia i Andalusia. Avui no milito a cap organització, però sí que sóc simpatitzant d’Esquerra Castellana on tinc vincles molt importants, perquè havia militat a les joventuts. Són els meus pares i mares polítics. Visc a Bellvitge, ara. I amb contradiccions, perquè és una zona molt unionista, però alhora obrera, i jo m’hi sento molt vinculat. Sóc les coses que he mamat. També sóc soci d’Òmnium, perquè tan bon punt van detenir els Jordis la meva parella i jo ho vam decidir. Crec que aquesta és la mobilització pels drets civils i polítics més important després de la mal anomenada transició. Nosaltres ho hem experimentat de manera molt intensa.

—No parleu el català. Però el llegiu de fa vint anys. A Valladolid el llegíeu, doncs?
—I escoltava Obrint Pas. Un amic sempre m’ho diu: ‘Deus ser la primera persona que escoltava Obrint Pas a Valladolid.’ Sempre m’han agradat molt grups com Brams, i tinc admiració per Titot. A l’organització juvenil érem internacionalistes i coneixíem el tema català i el del País Basc. Però abans no existien les xarxes socials, era tot per carta, i per carta jo em comunicava amb les JERC i els Maulets. Per això, quan parlo amb independentistes que em diuen que aquesta és la primera diada amb presos catalans, els dic que no. I que haurien de conèixer la seva història. No és pas la primera diada amb presos catalans.

—La vostra família pensa com vós?
—La meva família, sobretot els pares, són de tradició d’esquerres, però sense ser militants. Jo tinc família obrera, i n’estic orgullós. Però a mi l’educació política m’entra per la Unitat Popular Castellana, Esquerra Castellana i gent com Doris Benegas, la Lleona de Castella. Que aquests dos anys també ha caminat al nostre costat. Doris Benegas és la persona que ens va injectar el virus de la solidaritat internacionalista.

—Hi ha qui creu que l’independentisme català pot ser negatiu per a les aspiracions dels espanyols. Alguns altres, com vós, troben que l’independentisme català és una oportunitat per a molts espanyols. Per què ho penseu?
—És una oportunitat evident i una contradicció que hem de gestionar amb gent del rotllo. N’hi ha que et venen i diuen: ‘I per què dónes suport al tema de Catalunya? Si és la burgesia!’ Crec que fent això compren el relat del règim. Gràcies a Catalunya hi ha hagut una oportunitat per a tots els pobles de l’estat. En els drets nacionals, civils, i polítics, és evident. Però també en les lluites socials. En fi, jo no ho veig com un tema d’una bandera i una frontera i prou. Atenció. També ho és. El dret d’autodeterminació és un dret. L’és. Però com diuen els companys de la CUP, el volem per a canviar-ho tot. En aquesta dinàmica, és evident que això és una oportunitat per a tots i totes. Als familiars meus de Valladolid que no ho veuen, sempre els poso el mateix exemple: En la seva lluita pels drets polítics, als catalans els passa com als obrers de la Fasa Renault de Valladolid. Primer el règim t’estigmatitza la lluita, t’arracona, et manipula i t’assenyala. ‘Els catalans insolidaris.’ ‘Els obrers insolidaris.’ ‘Ui, els obrers, viuen molt bé amb els salaris que tenen.’

—Catalunya aconsegueix la independència. La gent d’Espanya, en què hi surt guanyant?
—Si Catalunya aconsegueix la independència, caurà el règim del 78. Mira si hi sortim guanyant. Per això el règim actual no permetrà cap referèndum. Ni el PSOE. Acabo de llegir unes declaracions de Joan Tardà, a qui respecto. Diria que li tinc afecte i tot. Diu que el referèndum no serà d’independència sí o independència no. Hi ha línies que penso que no es poden travessar. El règim no es pot emblanquir. Crec, amb tots els respectes, que és un error de fer-ho. Per mi aquest moviment és important en la mesura que pot implicar una ruptura amb el règim. Tot allò que sigui emblanquir-lo trenca l’acord de mínims. Crec que és important d’atiar-lo per aconseguir que cada poble continuï avançant vers el seu procés constituent.

—A Madrid sou quatre gats, diuen.
—Que som pocs? En les lluites socials no tenim res a envejar: el Rodea el Congreso, el 15-M, i allò que calgui. En la lluita política, home, el castellanisme no és un moviment tan ampli. No hi ha un subjecte polític tan potent com a Catalunya o el País Basc. Però la història pot avançar molt poc en temps, i moltíssim en poc temps. Però no ens sentim ni frustrats ni acomplexats.

—La manifestació del 16-M no és solament dels catalans. També hi haurà madrilenys.
—La idea és aquesta. Que hi hagi molts madrilenys. I considero que l’ANC ha tingut una idea estratègica encomiable, perquè crec que ha estat ella la que s’ha posat en contacte amb les organitzacions de Madrid, com Esquerra Castellana, Rodea el Congreso i la resta de les vint entitats que la convoquen. Tot un encert. L’ANC l’organitza i estic segur que el servei d’ordre serà compost de molta gent de Madrid. I el tema de les banderes republicanes que alguns han criticat? Tothom que surti a Madrid a donar suport al poble català –porti un Penó de Castella o una bandera republicana– trenca l’estratègia del règim. Surt a solidaritzar-se amb els presos catalans, amb el dret de decidir, i això ja és súper important. I jo sóc més del Penó de Castella, no de la bandera republicana. Però cada poble té el seu ritme. I si al final hi traiem 10.000 persones, benvingudes seran. I si van amb tricolor, que hi vagin.

—Quines previsions teniu de la manifestació?
—Jo em sento bastant emocionat. Em sembla molt important que, quan la massa d’independentistes catalans vagin a Madrid, es trobin cara a cara amb castellans. Jo cada vegada que surto amb el Penó de Castella aquí hi ha gent que se m’ha posat a plorar. Gent de Salamanca, Burgos, Valladolid. Que es pugui viure això però en més gran, doncs és com una medicina. Ja només per això és important. Els pobles s’han de trobar i hem de trencar l’estratègia de l’estat de dividir i enfrontar els pobles. Serà molt important. Crec que hem d’arribar a 45.000, 50.000 a Madrid. He llegit a la premsa que ja s’han llogat tres-cents busos. A Brussel·les van ser dos-cents.

—En contra, què hi ha?
—Que les organitzacions de l’esquerra clàssica se’n desentenen. No hi veig Esquerra Unida. I no hi veig Podem enlloc. I aquesta gent mou. Jo amb Podem sóc crític, però constructivament. Si jo cregués que fos una eina de canvi, endavant. Però no ho són. Ho han demostrat. Van dir que volien assaltar el cel. I quan els catalans assaltaven el cel van fer com qui sent ploure. I atenció, que les bases de Podem són plenes de bona gent, en tenen de molt vàlids, demòcrates, progressistes, republicans, però al final Podem no ha mogut ni un dit per la manifestació del 16-M, per exemple. Ni un dit. I això em genera molta tristesa. Jo encara espero que Pablo Iglesias faci un piulet parlant de judici. On és aquesta persona? On són els assaltadors del cel? Si aquesta gent hagués fet una altra didàctica a Castella i als altres pobles de l’estat, el règim no hauria vist que té controlats els carrers. Quan el 3-O el règim veu que no tenia controlat ni els carrers ni les institucions surt el preparao a donar carta blanca al feixisme. I on era aquesta gent? Treien llençols blancs! Però per Déu! Que tots som gent de pau. Però no siguem infantils. I si només vas a la lluita institucional i fas càlcul electoralista, malament. El càlcul ha de ser polític.

—Quina crítica feu a l’independentisme?
—En conjunt penso que ha comès uns quants errors de càlcul. Primer, considerar que hi hauria una intervenció internacional. La gent ha reaccionat de pressa: a les manifestacions ja no s’hi veuen banderes d’Europa. Mira si n’han après. Després, creure que l’estat negociaria. Els presos polítics i els represaliats em mereixen un respecte etern perquè al final hi són per un sol motiu: van fer allò que van prometre. Que no era avalat per unes estructures d’estat? Que no era avalat per un full de ruta real? Perfecte. No recriminaré res a ningú, sincerament. Però hi havia un error de càlcul: l’estat espanyol no negociarà res. La rendició o les molles. I com dieu aquí: ‘Ja no ens alimenten molles. Volem el pa sencer.’ I aquesta és la línia. Ha generat frustració? Sí. I la gent de Junts pel Sí, ERC no estaven preparats per aquesta repressió. Cert. Però endavant, tu, endavant.

—Res a afegir?
—Voldria animar la gent de Catalunya que, per por o per dir que a Madrid no s’hi ha d’anar, els pot fer mandra d’anar-hi. Jo els animo a anar-hi. Per què a Brussel·les sí i a Madrid no? Brussel·les també ens va girar l’esquena. Anem a Madrid, on hi ha les institucions del règim. No parlo de la gent. Parlo de les institucions. Els qui t’han empresonat i posat a la presó, són allà. A Brussel·les no hi van sortir deu mil belgues. A Madrid, hi sortiran deu mil madrilenys. Anem-hi, a veure’ns les cares. Construïm plegats. Tombem el règim plegats. Que sigui un moment de veure’ns les cares. No caminareu sols. Quan els batlles van anar a la plaça Sant Jaume amb les vares, que jo hi era, va ser ben emocionant, i els vam dir ‘no caminareu sols’. No era una consigna. Era un compromís. Entre pobles, igual.