Isa Serra: ‘La sentència del meu cas és un precedent terrible per al dret de manifestació’

Isa Serra (Madrid, 1989) és la portaveu d’Unides Podem a l’Assemblea de Madrid. La setmana passada el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) la va condemnar a 19 mesos de presó, una multa de 2.400 euros i inhabilitació arran de la seva participació en una concentració contra un desnonament al barri madrileny de Lavapiés el 2014. Ha estat condemnada pels delictes d’atemptat a l’autoritat, lesions lleus i danys, sense cap més prova que la declaració dels agents que l’acusaven d’haver-los insultat i haver-los llançat objectes i malgrat els nombrosos vídeos en què es veia amb una actitud pacífica.

Ella ha defensat que la condemna era desproporcionada i injusta, amb un interès polític al darrere, i també ha dit que no pensa dimitir i que si pogués tornar enrere tornaria a protestar contra aquell desnonament. Hi parlem sobre els detalls d’una sentència que, assegura, és un precedent terrible per al dret de manifestació, perquè inclou una doctrina jurídica que fins ara es feia servir en casos de violència al carrer, com les baralles entre bandes: la massa d’assetjament.

—Com van anar els fets el dia del desnonament?
—Era el gener del 2014, quan el PP més aplicava les polítiques d’austeritat, després de la crisi. L’emergència d’habitatge era un dels principals problemes i aquell dia hi havia el desnonament d’una persona amb discapacitat absoluta i una malaltia crònica. A més de desnonar-la, la van detenir, com també persones de Stop Desahucios. Llavors la tensió va augmentar, fins que van començar les càrregues de la policia municipal i alguns manifestants van llançar objectes.

—Hi éreu, però negueu haver insultat els agents i haver llençat objectes, com ha dit la policia.
—Sí. La policia sempre ha dit que jo era allà des de les set del matí organitzant la manifestació. Jo no he format mai part de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i, per tant, no l’organitzava. Hauria pogut formar-ne part i, de fet, crec que tenen un paper fonamental. No m’agrada haver d’excusar-me sobre si he participat en un moviment social o no, perquè al final sembla que sigui delicte formar part de la PAH… És un dels arguments que han utilitzat per implicar-me. Vaig arribar-hi a dos quarts de dotze, quan ja hi havia hagut les detencions i la tensió creixia. He estat en moltíssims desnonaments, però la realitat és que aquell dia m’hi vaig estar només trenta o quaranta minuts. Aquell era al costat de casa. Tornava de la facultat, hi vaig passar i no em vaig situar en l’espai on hi va haver la situació de tensió.

—Aquell dia no vau ser detinguda ni identificada?
—No. No van detenir ningú més, a banda els qui hi havia dins l’habitatge. No m’hauria pensat mai que pogués passar-me res perquè no m’havien detingut i perquè no vaig fer res, només vaig estar-hi pacíficament. Un mes després, em vaig assabentar que la policia em cercava, fins al punt que van anar a la meva facultat i a casa meva. Finalment no em van detenir, però em va arribar una denúncia. Al judici s’ha demostrat la irregularitat, per a dir-ho suaument, de l’actuació policíaca, que el tribunal no ha volgut esmentar a la sentència. Un tribunal que fos mitjanament democràtic ho hauria pogut tenir en compte a l’hora de mostrar què va passar.

—A què us referiu?
—La denúncia no arrenca dels policies municipals, que són els que reben les agressions, que jo no he negat mai. Ells no comencen cap denúncia, sinó que, vint dies després, la Brigada Provincial d’Informació obre un atestat i no perquè ho demanin els agents municipals. En concret, l’atestat el comença el grup 21, que és el que té l’objectiu de seguir els grups d’esquerres. No ho dic jo, ho reconeixen ells i és públic… I el fet curiós és que aquell dia a les nou ja hi ha un atestat que diu que han identificat sense cap mena de dubte els qui han participat en els fets, però no és fins una hora i mitja més tard que arriben els policies municipals a les dependències de la Brigada Provincial i fins gairebé dues hores més tard no es fa la roda de reconeixement amb fotografies i s’emeten les denúncies.

—També heu denunciat la qüestió de les fotografies.
—Amb quina foto han identificat aquestes persones? Jo no tenia antecedents policíacs i se suposa que no havien de tenir fotografies meves. Perquè no eren fotografies del desnonament… I com han identificat ningú abans d’ensenyar la fotografia als municipals? La resposta de la Brigada Provincial d’Informació al judici va ser que els havien identificat amb vídeos del desnonament que havien fet fotoperiodistes i que s’havien penjat a internet. Nosaltres hem aportat 115 vídeos i centenars de fotografies i en cap moment no surto fent res d’allò que diuen que vaig fer. Per tant, si tenen un vídeo que demostra que sí que ho vaig fer, per què no l’han aportat? S’hauria acabat el judici en cinc minuts… No ho han fet, cosa que indica que les identificacions no es van fer amb això, sinó perquè érem persones dels moviments socials. Ens tenien registrades simplement pel fet de ser activistes i ens van voler culpar d’allò que havia passat.

—Durant el judici hi va haver alguna irregularitat?
—No… Jo vaig sortir molt contenta perquè es van demostrar les irregularitats de la policia, que no tenien cap mena de prova. La majoria d’acusacions eren realment vagues. Només se sostenien per la declaració de la policia. I una declaració policíaca per si mateixa no és vàlida com a càrrega de prova sense fets objectius que la sostinguin. Tot allò que es va veure al judici anava en la línia contrària, els fets objectius i les proves documentals. Aquestes han de comptar molt, i més en comparació amb una declaració de fa molts anys i tractant-se d’un succés on és difícil d’aclarir qui ha actuat. No hi havia quatre persones, sinó dues-centes… Una qüestió que em va cridar l’atenció és que alguns policies que m’havien denunciat no van declarar, amb arguments com ara que no portaven el DNI. Pot significar que hi ha persones que un dia van posar la denúncia no se sap ben bé per què i que ara no veien tan clar de declarar en contra meu.

—El tribunal justifica la condemna amb la doctrina de ‘massa d’assetjament’. Primer cita jurisprudència sobre casos en què s’ha aplicat, baralles en què fins i tot s’han comès apunyalaments. Després conclou que, encara que no haguéssiu tingut una ‘actuació especialment significativa’ en els fets, això tampoc no seria determinant perquè n’hi hauria prou amb la vostra integració en el grup per ‘assumir la responsabilitat de les accions delictives’. Què en penseu?
—Ells componen la sentència a partir de la declaració de tres policies que diuen que em van veure llançant objectes sense especificar quins ni a qui van fer mal, que és important per als delictes de danys i lesions. En tot cas, simplement creient la versió de la policia, es podria assumir el delicte d’atemptat, però per als altres cal individualitzar. Per a condemnar-me, utilitzen el concepte de massa d’assetjament, que fins ara només s’havia aplicat a baralles de carrer i que pot tenir sentit en casos en què hi ha set persones colpejant algú que és a terra i en què la puntada de peu de no se sap qui li ha causat una lesió a l’ull. És evident que actuen en grup i que tots són corresponsables d’aquestes lesions. Això s’aplica aquí contra el dret de manifestació. Jo no actuava en grup amb aquestes persones, simplement vaig anar a una convocatòria i em condemnen pel que fa un altre en un altre punt d’aquesta manifestació. És com si en una manifestació de cinc-centes mil persones et poguessin imputar pel que ha fet un grup a l’altra punta del carrer. És al·lucinant… La sentència és un precedent terrible per al dret de manifestació. Algunes persones m’han dit que la sentència del procés ja era un precedent. És cert, però el concepte és diferent jurídicament. I precedents, per desgràcia, n’hi ha constantment. A mi no em condemnen per haver convocat la manifestació, sinó per haver-hi acudit. No jutjo què és pitjor, però és diferent, i és una manera més d’utilitzar malament el dret.

—Parleu de punts en comú entre aquesta sentència i la del judici contra el procés. També s’han condemnat activistes que reivindiquen el dret d’habitatge o unes altres qüestions. Creieu que hi ha un clima de repressió a l’estat espanyol?
—Sí, i tant que hi veig unió en aquest sentit. També va ser una sentència terrible que criminalitzava la protesta. Malgrat les diferències jurídiques, totes dues serveixen perquè a partir del moment en què s’apliquen es puguin utilitzar més per a criminalitzar la protesta. Hi ha un context de repressió com el que hi ha hagut de fa molt temps… La meva sentència m’ha sorprès perquè, havent-hi un focus públic, esperava que hi hagués més garanties que en uns altres casos, però sabia perfectament que moltes altres persones havien estat condemnades injustament per haver defensat drets socials o humans.