08.01.2020 - 21:50
Faig servir ‘lleugeresa’, en aquest text i avui, com a sinònim de ‘frivolitat’ però també, i ja sé que és estirar molt la semàntica, com a substitut de ‘poca consistència’. I ho faig servir per a expressar la irritació que sent amb els dos partits independentistes que avui comparteixen el govern, en vista dels jocs partidistes que han començat a jugar aquestes darreres hores, en relació amb la situació del vice-president Oriol Junqueras i de la maniobra per a inhabilitar el president Quim Torra.
Aquestes darreres hores, uns i altres han pres o han anunciat decisions delicades sense consultar l’altre soci ni respectar-ne la voluntat. I això, encara que haja estat una pràctica habitual d’ençà del 2015, i més encara d’ençà del 2018, simplement no és correcte. Especialment en un moment tan transcendental com aquest. Ni el president del parlament no hauria de prendre decisions que afecten la defensa del president Torra sense comunicar-ho ni la consellera de la Presidència hauria d’anunciar coses que afecten els drets i la defensa del vice-president Junqueras sense parlar-ne amb ell o els seus advocats. Simplement no és seriós.
Que la unitat independentista és fictícia i forçada ho sabem tots. I la prova més decebedora és que els dos partits ni tan sols han estat capaços de posar-se d’acord en les línies de defensa dels presos. Els presos polítics catalans –i em referesc tan sols als del judici del Suprem– han pogut ser durant aquests dos anys companys de cel·la, han pogut compartir situacions difícils i humanament terribles, però no han compartit cap estratègia i massa sovint s’han dividit voluntàriament seguint la línia partidista. Una imatge trista i difícil d’assumir per aquells que volem la llibertat dels presoners, porten l’etiqueta que porten i hagen traçat l’estratègia que hagen traçat.
En la defensa dels presos i els exiliats hi ha dues línies bàsiques que s’han enfrontat i que corresponen a dos projectes polítics de futur diferenciats, és cert. No és ben bé que els dos partits siguen homogenis, com ja no ho eren l’octubre del 2017, però, per entendre’s i simplificant molt la cosa, la manera d’encarar el conflicte de Carles Puigdemont i la d’Oriol Junqueras són evidentment diferents. A partir del primer minut. Perquè anar-se’n a cercar la justícia europea o acceptar la justícia espanyola té implicacions. Implicacions a l’hora de la defensa personal de cada cas, però també implicacions a l’hora d’orientar un projecte polític coherent amb la situació creada.
Jo no em considere neutral, en aquest debat: sempre he estat convençut, i ara més que mai, que l’estratègia de continuar acorralant l’estat espanyol a l’espai lliure europeu, a Bèlgica, Escòcia, Suïssa, Alemanya i finalment a les institucions de la Unió, és l’estratègia més coherent amb els objectius republicans i la que dóna i pot donar els millors fruits. Però aquesta consideració no em durà mai a menystenir o a entrebancar, en definitiva no em farà mai combatre com si fos un enemic, els esforços d’aquells altres independentistes que creuen que la millor opció possible, ara mateix, és trobar alguna fórmula de relació amb l’estat que supere les conseqüències de la situació creada el 2017 per la proclamació d’independència.
I és per això que no puc entendre de cap manera que entre ells, precisament entre ells, es dediquen a fer-se travetes com uns irresponsables, mentre dilluns hi ha una sessió clau del Parlament Europeu i mentre la presidència de la Generalitat es troba sotmesa a un assetjament polític com no s’havia vist mai.
Hem arribat a un punt, després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en què es pot revertir el dolor d’aquests dos anys llargs amb victòries molt importants i decisives. I per això ara més que mai la gent no es mereix tanta lleugeresa dels partits. No se la mereix aquesta gent que no ha fallat mai, no la gent que ha sostingut el procés d’independència al carrer i a les urnes, no la gent que va viatjar a Brussel·les, a Madrid i a Estrasburg, no la gent que va votar i els va fer guanyar el 21-D el 28-A, el 26-M i el 10-N, no la gent que va anar a peu a l’aeroport, no els xics d’Urquinaona, no els de totes les manifestacions i diades, no la gent de l’ANC, d’Òmnium, els CDR i tots els altres grups i associacions, no els que tallen cada dia la Meridiana i els de la Cruïlla Gironina, no tots els qui a qualsevol racó dels Països Catalans continuen passejant-se, continuem passejant-nos, cada dia amb un llaç groc a la solapa.
