27.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 29.06.2023 - 11:44
The Washington Post · Niha Masih
Quan Meredith Tabbone va llegir un article sobre un poble italià que venia cases pel preu d’un tros de pizza, s’hi va llançar sense pensar-s’ho dues vegades. El besavi de Tabbone –originària de Chicago– era de Sambuca, un poble pintoresc del sud de Sicília que el 2019 havia començat a subhastar cases abandonades a partir d’un euro. Sense pensar-s’ho gaire, Tabbone va presentar una oferta de 5.555 euros per una casa dilapidada de la qual tan sols tenia una imatge granulada, en blanc i negre.
“No vaig fer cap mena d’investigació sobre el tema”, explica aquesta analista financera de quaranta-quatre anys. “Vaig suposar que molta gent presentaria ofertes, atès que la subhasta havia aparegut als principals mitjans de comunicació. Quan vaig veure que havia guanyat, vaig quedar-me de pedra.” Tan sols hi havia una condició: que Tabbone reformés la propietat en un termini de tres anys.
Internet va ple d’ofertes –que semblen massa bones per a ser certes– de països que s’ofereixen a subvencionar tot aquell qui vulgui traslladar-s’hi per repoblar llogarets remots o bé illes amb pocs serveis que han quedat greument afectades per l’èxode de població juvenil cap a zones urbanes.
Però realment funcionen, aquests programes? La resposta, ras i curt, és que sí. Però això no vol dir que no hi hagi excepcions.
Aquest mes, Irlanda va presentar una proposta temptadora. El govern concedirà ajuts a la renovació, entre 60.000 i 84.000 euros, perquè la gent arregli propietats que faci dos anys, pel cap baix, que estiguin desocupades. Els ajuts són part d’un programa més ampli per a afavorir el creixement sostenible de trenta illes costaneres. Aquestes illes estan geogràficament aïllades entre si i de la resta d’Irlanda, i algunes tenen dos residents i prou. Però també ofereixen paratges corprenedors: turons ondulants, penya-segats escarpats i ruïnes històriques.
“Qüestions com ara l’accés a l’habitatge, l’educació, la sanitat, internet o bé les oportunitats de feina es magnifiquen en aquestes illes. També hi ha l’envit afegit de retenir-ne els joves, atès que la població va envellint a poc a poc”, explica el Departament de Desenvolupament Rural i Comunitari d’Irlanda en un correu electrònic, tot afegint que no ha pagat directament a ningú perquè s’hi traslladés.
Els ajuts –que es destinaran a reformes, no pas a la compra d’habitatge– es van activar per primera vegada l’any passat a l’illa d’Irlanda amb l’objectiu de revitalitzar ciutats i zones rurals en què hi havia una xifra d’edificis buits. La resposta va ser positiva, segons el departament, i fins el primer trimestre del 2023 s’havien aprovat més de cinc-centes sol·licituds. Cap d’aquests programes –ni a les illes ni a la resta d’Irlanda– inclou ajuts a la immigració o el trasllat, segons que afegeix el departament (encara que els no-residents poden comprar propietats immobiliàries a Irlanda, tenir un habitatge en propietat a l’illa no en garanteix el dret de residència).
Els requisits d’immigració i residència poden ser un gran escull per als estrangers disposats a traslladar-se a temps complet a aquestes illes: uns volen deixar el ritme estressant de les ciutats per dur una vida més tranquil·la en una zona rural, uns altres intenten d’escapar dels conflictes dels seus països d’origen i alguns, simplement, cerquen una segona residència.
Hi ha més impediments que poden fer que aquests projectes siguin descoratjadors. Fer reformes pot ser tot un envit en ambients forans en què cal superar barreres lingüístiques, i on sovint s’ha de fer front a problemes de proveïment i d’escassetat de mà d’obra. Una opció és comprar aquestes propietats per llogar-les posteriorment, però els indrets en què es troben no solen atreure turistes.
Toti Nigrelli, tinent de batllia de Mussomeli –una altra localitat siciliana que vol reactivar-se per mitjà del programa d’habitatges d’un euro– assegura que els estrangers no necessiten permisos de cap mena per a poder comprar un habitatge a la seva ciutat. Entre més serveis, l’ajuntament es compromet a fer d’enllaç amb els ens públics.
El municipi, segons que explica, ha venut més de 300 habitatges barats d’ençà que començà amb el programa el 2017, desenes dels quals a ciutadans nord-americans. Mussomeli, afegeix, té 40.000 habitatges però tan sols 10.000 residents, cosa que ha obligat l’ajuntament a cercar nous residents.
Serafín Pazos-Vidal, expert en desenvolupament rural de l’Associació Europea de Desenvolupament Local, assegura que d’ençà de l’any 2000 es constata una tendència cap a l’abandonament no tan sols dels petits assentaments rurals d’Europa, sinó també de pobles grans i fins i tot de ciutats mitjanes. Un dels principals factors que expliquen aquesta tendència, afegeix, és la manca de serveis públics i d’oportunitats laborals en un context més ampli de desindustrialització de les zones rurals.
Segons que diu Nigrelli, Mussomeli s’ha beneficiat socialment i econòmica dels seus nous residents. El negoci de la construcció s’ha disparat arran de l’augment de les obres de reforma, i recentment el departament de cirurgia de l’hospital local –tancat durant dos mesos per manca de metges– va reobrir després que deu metges de l’Argentina es traslladessin a la ciutat empesos pel programa.
Danny McCubbin, un londinenc de 58 anys que figura entre els nouvinguts, viu ara permanentment a Mussomeli, des d’on dirigeix una iniciativa, anomenada Good Kitchen, que fa servir els aliments descartats pels supermercats per cuinar àpats per a persones vulnerables. McCubbin explica que el programa el va dur a Mussomeli, on ara ja és un ciutadà distingit.
“No hi ha carrer principal. El cinema obre una vegada el mes. És a una hora de la platja”, diu. “Per a alguns és massa tranquil, però no pas per a mi.”
A vegades, els mitjans de comunicació han exagerat o bé informat erròniament sobre aquests incentius. El 2016, quan Kaitangata –una antiga ciutat minera de la costa de Nova Zelanda– va publicar una oferta d’habitatges de tres dormitoris per l’assequible preu de 240.000 dòlars, els mitjans de comunicació internacionals van dir que el govern neozelandès estava subvencionant la gent perquè s’hi traslladés.
Van arribar mig milió de missatges, trucades i correus electrònics de tot el món, fet que va aclaparar les autoritats. La ciutat cercava nous residents perquè tenia un excés de llocs de feina i pocs treballadors per a cobrir-los. Però no oferia permisos de treball ni residència, que són competència del govern federal.
“La gent em trucava de països assolats per la guerra per pregar-me que els donés una oportunitat”, diu Bryan Cadogan, batlle del districte en què es troba Kaitangata. “No volíem donar falses esperances a ningú. Els vaig dir que, si podien arribar fins aquí, els acolliríem.”
Aquesta mena de programes també han suscitat controvèrsia entre els italians, alguns dels quals consideren que no són sinó una manera de vendre’s el paisatge nacional i degradar-ne la cultura.
“És possible que no sigui una eina perfecta per a recuperar pobles, però sí que pot ajudar a convertir-los en llocs d’oportunitats”, afirma Marco Pizzi, investigador de desenvolupament rural de la Universitat de Perusa. Pizzi també és consultor de 1eurohouses.com, un portal –que ell defineix com a projecte de “restauració”– que recull informació en anglès sobre programes d’aquest tipus a Itàlia i en facilita els tràmits als estrangers. Si bé el govern hauria d’ajudar els municipis a promocionar aquestes ofertes i a oferir suport a la immigració, afegeix, la responsabilitat recau també en els compradors.
“Els estrangers haurien d’intentar de no mirar i tractar aquests pobles com a mers indrets turístics, sinó que haurien de pensar què significa viure, amb tant respecte com sigui possible, en un indret tranquil entre gent de cultures diferents”, diu.
Per a Tabbone, que fa poc que ha aconseguit la doble ciutadania, el seu somni italià a la riba de la Mediterrània tot just ha començat. Aquest juliol –quatre anys després d’haver començat i d’alguns retards derivats de la pandèmia– és previst que acabin les obres de renovació de la seva nova casa de quatre dormitoris i quatre banys. Una experiència que descriu com a “transformadora”.
“El millor de tot ha estat la gent: locals i estrangers hem esdevingut amics”, diu. “És simplement meravellós. Allò que creia que seria.”
Stefano Pitrelli ha contribuït en aquest reportatge.
