Irene Solà guanya el premi Llibres Anagrama amb la novel·la ‘Canto jo i la muntanya balla’

L’escriptora Irene Solà ha guanyat el quart premi Llibres Anagrama amb la novel·la curta Canto jo i la muntanya balla. Solà és una jove escriptora nascuda a Malla, Osona, el 1990. Va començar escrivint poesia i en l’àmbit de la narrativa es va donar a conèixer l’any passat amb Els dics (premi Documenta, l’Altra Editorial). Aquesta segona novel·la es publicarà el mes de maig en català i castellà alhora.

El veredicte ha agafat Irene Solà enmig d’un viatge pel sud-est asiàtic. Des del Vietnam, l’escriptora ha explicat que la novel·la conta una història que s’esdevé en un tros de muntanya i s’explica des de la perspectiva de moltes veus, les que viuen i ocupen aquest tros de paisatge. Veus humanes algunes i d’altres que no ho són: les veus de les bèsties, dels núvols, dels bolets, de les plantes, de la terra i de la mateixa muntanya. Veus dels que hi són i d’alguns que ja no hi són, però que hi habiten, morts i fantasmes del lloc i de les seves llegendes, les dones d’aigua. El lloc se situa al Prepirineu, entre Camprodon i Prats de Molló.

Diu Irene Solà que en la història hi ha dos fets traumàtics que marquen el lloc, un és la mort d’un pagès poeta, abatut per un llamp, i l’altre, que s’esdevé vint anys després, és la mort del seu fill, arran d’un accident de caça.

I el títol, Canto jo i la muntanya balla, diu l’autora, remet a aquesta idea de novel·la coral, de moltes veus, i de la puixança, l’energia, que empenyen aquestes veus cap endavant, davant la brutalitat que genera la muntanya. I el títol és el vers d’un poema escrit per en Domènec, el pagès poeta, i que conté allò que vol ser la novel·la: la polifonia de veus que habiten el lloc i que fan una cançó que és la que fa ballar la muntanya. També es refereix a l’autoria que mou els fils i fa moure la muntanya. ‘Doncs és el poder de la paraula, de la literatura, que fa ballar la muntanya’, diu Solà.

El follet que estreny el pit
Mita Casacuberta, membre del jurat juntament amb Imma Monsó, Sergi Pàmies i Guillem Gisbert, ha destacat de l’obra: ‘És una gran novel·la. A mi em va passar que tot i la distància que hi poses quan llegeixes els originals, la primera frase d’aquesta novel·la em va xuclar cap a un món literari i ja no en vaig sortir fins a acabar el llibre. Aquesta primera frase prové de dos personatges no humans, són dos núvols que parlen en femení, que porten la panxa plena i descarreguen en un bosc, d’un lloc de muntanya.’

Continua Casacuberta: ‘I veus que la muntanya és un espai on passen coses que tenen a veure amb el bé i el mal. I veus com Irene Solà, a través d’un llenguatge poètic, parla del mal. El mal com a part de la condició humana i universal. La poesia és al centre de la novel·la. I cal destacar-ne la manera que té d’emprar la llengua. És una obra on ressona la millor Rodoreda, la de La mort i la primavera i la millor Víctor Català; i que empra el joc, l’experimentació i la ironia per fugir del fals ruralisme que va encaixonar les obres de Víctor Català i d’altres.’

Irene Solà ha dit que Víctor Català és una de les autores que té llegides i que té a prop sempre, i que enmig de la redacció de la novel·la se li van despertar moltes ganes de llegir Canigó de Verdaguer.

L’impacte de la novel·la en Mita Casacuberta ha estat ben explícit, quan ha explicat un fet familiar i personal per mirar de descriure: ‘Aquesta novel·la m’ha permès fer un viatge cap al meu paisatge i els meus records d’infantesa. Jo sóc d’Olot i provinc del món rural. Quan era petita, a mi encara m’explicaven contes a la vora del foc i el meu pare em parlava de la presència del follet. Deia que era com una mena d’ocell que se li posava a sobre el pit i l’ofegava. Llegint Canto jo i la muntanya balla he pogut notar i entendre el que el meu pare m’explicava del follet.’ I ha conclòs: ‘Irene Solà domina el llenguatge, hi juga, experimenta i ens permet, a cadascun de nosaltres, fer també una exploració cap a la complexitat del món, on el mal és ben integrat en la vida.’