Irene Solà: “El que dóna sentit a tota la resta és escriure”

El 2019, Irene Solà (Malla, Osona, 1990) va guanyar el premi Anagrama de novel·la amb Canto jo i la muntanya balla. En aquests quatre anys de recorregut i amb una pandèmia entremig, Solà s’ha convertit en l’escriptora catalana que més llibres ha venut (més de cent mil exemplars en català). Durant mesos i mesos el seu llibre ha estat al capdamunt de la llista i no tan sols s’ha convertit en un best-seller, sinó que també comença a ser un long-seller. Ha estat reconeguda internacionalment: el llibre s’ha traduït a una vintena de llengües i ella ha rebut premis diversos, entre els quals el de Literatura de la Unió Europea 2020. Fins i tot la companyia la Perla 29 n’ha fet una adaptació teatral d’èxit. Abans de Canto jo i la muntanya balla, Solà havia publicat Els dics (l’Altra Editorial, 2018), que obtingué el premi Documenta, i molt inicialment, en poesia, Bèstia (premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, 2012).

Ara ha arribat a les llibreries una nova novel·la, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Llibres Anagrama), amb un estat d’opinió inicial molt favorable, i amb un desplegament publicitari de l’editorial prou insòlit, que, per exemple, anuncia el llibre amb un gran cartell de la coberta en moltes cartelleres de Barcelona.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és la història d’una nissaga de dones que neixen i moren en un mas antic amagat en un bosc frondós de les Guilleries. El llibre poua en la cultura popular, en la literatura oral, de rondalles i llegendes i en la de la cuina medieval, per construir un món en bona part màgic, un món ple de sensualitat i sensorialitat, d’olors, de cossos que senten, que s’enamoren, que estimen, cossos adolorits, que s’amaguen, que són objecte de violència i crueltat, en què l’animalitat té un paper destacat, en què la foscor pot ser lluminosa, amb el dimoni que no encarna el mal i que és una figura central. Dones mancades d’alguna part del seu ésser (tangible o intangible), que les connota.

—Abans de començar a parlar d’Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, voldria demanar-vos com us ha canviat la vida l’èxit aclaparador de Canto jo i la muntanya balla.
—Canto jo i la muntanya balla ha estat un procés d’aprenentatge espectacular en molts àmbits. Però em sembla que el procés d’aprenentatge hi és des del començament, des que em vaig posar a escriure Els dics. Perquè la meva manera de treballar està marcada pel fet que vaig estudiar Belles Arts. D’aquests estudis, en vaig aprendre a desenvolupar projectes, a perseguir impulsos i interessos, a entendre què m’interessa. Vaig aprendre a trobar, a identificar quines preguntes vull fer i amb tot això construir un projecte creatiu. Quan vaig acabar Belles Arts me’n vaig anar a Anglaterra a estudiar un màster de literatura, perquè tenia moltes ganes de fer una formació una mica més teòrica. I hi vaig aprendre molt, però també em vaig adonar que tot allò que hi aprenia tenia ganes que arribés la nit per plasmar-ho en un camp totalment creatiu.

—No sou una teòrica, vaja.
—M’agrada, m’interessa molt, però tota aquesta teoria m’interessa per endur-me-la a un camp creatiu, a un camp pràctic. M’agrada i m’interessa la part d’anàlisi i d’investigació, però no tant per a transformar-la en una publicació (un paper), sinó per dur-ho cap a un terreny creatiu. I quan em vaig posar a escriure Els dics, m’ho vaig passar molt bé i no volia que s’acabés la diversió, i també vaig veure les possibilitats infinites i el camp per recórrer que tenia. De seguida em vaig posar a escriure el Canto jo… i, com Els dics, ho vaig fer en un espai de molta llibertat, de gaudi, en un espai molt propi, que té a veure amb els meus interessos, amb les coses que vull descobrir, les coses que vull aprendre; un espai molt honest cap a una mateixa, un espai també molt irreverent. I vaig escriure el Canto jo… encara a Anglaterra.

—Vau acabar Canto jo i la muntanya balla i de seguida el vau presentar al premi Anagrama?
—Al final del Canto jo… em va passar igual, que no volia que s’acabés la diversió, l’aprenentatge.  Aleshores me’n vaig anar als Estats Units a fer una residència d’escriptura, i no em vaig emportar el manuscrit del Canto jo…, que ja es trobava molt acabat. Me n’hi vaig anar amb la pàgina en blanc. I va ser llavors que vaig començar a escriure aquest llibre, molt abans que passés absolutament res amb el Canto jo…

—Enmig del procés d’escriptura d’aquest nou llibre deu esclatar l’èxit de Canto jo i la muntanya balla.
—Sí, és veritat. El Canto jo… comença a fer tot un viatge espectacular. Sempre dic que no el fa sol, perquè molta gent l’acompanya (editors, traductors, llibreters, etc.). I és un camí en què aprenc moltes coses. En la mesura que puc, per exemple, vaig a conèixer els meus editors internacionals i em sembla molt enriquidor veure altres contextos, conèixer autors d’altres llocs… De fet, la primera cita del llibre nou és un vers d’una poeta hongaresa que vaig conèixer en la presentació del Canto jo… a Hongria.

—Llegim la cita: “…semblava malvada, però només era vella…” d’Anna T. Szabó.
—Vaig tenir una conversa amb ella, amb públic, espectacular. Havia fet una lectura molt profunda del Canto jo…, l’havia connectat amb diversos autors hongaresos, em va passar les referències i quan vaig arribar a casa, em vaig posar a llegir els seus llibres de poemes. Em va al·lucinar el seu treball, fins al punt que decideixo que aquest vers formarà part del nou llibre.

—Devia ser difícil d’escriure un nou llibre enmig de l’eclosió i l’èxit de Canto jo i la muntanya balla.
—Una de les coses que també he après, tot i que és espectacular l’enriquiment i l’aprenentatge que pots fer viatjant i acompanyant el Canto jo…, és que hi ha certes coses que només aprens sola a casa teva, escrivint. I, per tant, també he après a intentar trobar un equilibri. Per mi, el que dóna sentit a tota la resta és escriure. El sentit de tot plegat és dedicar tant de temps i tanta energia com em sigui possible a desenvolupar projectes creatius o literaris.

—En aquests moments els vostres projectes creatius prenen forma literària, però podrien acabar essent una peça d’art visual?
—Aquests últims processos artístics, creatius, han agafat forma de llibre. Però per mi és un projecte artístic, creatiu. També faig més coses que em conviden a fer, algun projecte concret o mostrar alguna obra que ja tinc feta, però la major part de les energies creatives acaben agafant forma de novel·la.

—És aquest punt de partida diferent, a partir de la disciplina de les arts visuals, que fa segurament que la vostra manera d’afrontar la literatura tingui aspectes poc convencionals. Hi ha lectors a qui aquest fet els ha resultat molt atractiu i n’hi ha que els costa més i fins i tot el rebutgen. Canto jo i la muntanya balla diria que té lectors d’extrems: o el defensen a totes o el rebutgen perquè no hi han entrat. Hi ha hagut gent que ha fet crítiques dures. Com l’heu encarada aquesta part?
—Quan escrius un llibre, el dónes al món. El dónes a aquells a qui els agradarà, el dónes a aquells a qui no els agradarà i el dónes a aquells que no sabran ni que existeix o que no els importarà, perquè de fet el món és molt gran i jo no deixo d’escriure en català. Al llibre li surten quatre potes, li surt una cua, es posa a fer un viatge, un viatge molt llarg, que inclou ficar-se en cases on jo no entraré mai, que inclou parlar en llengües que no entenc. I el llibre, en aquest camí, es trobarà tota mena de reaccions i jo crec que totes estan bé.

—És una actitud molt positiva.
—És que és tot el que inclou publicar un llibre.

—Recordo que quan us vaig entrevistar pel Canto jo i la muntanya balla ja em vau explicar que estàveu submergida en el procés de documentació d’Et vaig donar ulls… i que llegíeu moltes llegendes i rondalles i folclore. I, de fet, el punt de partida del llibre, de la història de les dones del mas Clavell, és una llegenda protagonitzada pel dimoni.
—Sí, és un conte, literalment, un pacte amb el dimoni.

—És un mas que situeu a les Guilleries, però que podria ser a molts altres llocs que tinguin un bosc frondós.
—Exacte, jo trio les Guilleries perquè és una gran terra per a amagar-se. És un lloc on s’ha amagat tothom, pràcticament. Però la meva manera de treballar en relació amb el territori crec que permetria escriure històries com les que jo escric a qualsevol lloc. Vull dir que escric una història, construeixo uns personatges, construeixo tot un seguit de connexions i d’idees i les situo en un lloc. Però el lloc no és el tema, el lloc és on jo acabo situant-me.

—Existeix el mas Clavell?
—No hi ha cap casa que sigui el mas Clavell. Hi ha un joc més d’imaginar o de construir amb la imaginació els espais d’aquesta casa. Amb tot, m’he passejat per les Guilleries i sí que he tingut interès per acostar-me a aquest territori.

—Ara em feu pensar que hi ha més autors que recentment també s’han situat a les Guilleries, que és el seu paisatge literari: Ramon Mas, Ferran Garcia, la poesia de Jaume Coll Mariné… Però avancem. Us proposo de parlar de tres dones importants d’Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, que també permeten d’estirar fils diferents. Evidentment, comencem per la Joana.
—La Joana és la matriarca. La Joana és el fantasma més vell, i no perquè es morís primer, sinó perquè va néixer primera. I la Joana és la que comença aquesta estirp. La Joana en un moment determinat, aproximadament al segle XVI, decideix fer un pacte amb el dimoni i vendre’s l’ànima a canvi de casar-se amb un home. Ella vol una casa i vol un home. I es casa amb Bernadí Clavell, que és l’hereu del mas Clavell. Però passa que la Joana, quan fa el pacte, demana molt clarament un home sencer i a en Bernadí Clavell li falta el dit petit del peu esquerre. Llavors la Joana trenca el pacte amb el dimoni i conserva l’home, la casa i l’ànima. Però la Joana molt aviat entendrà o creurà entendre que trencar el pacte ha tingut conseqüències: a tots els seus fills i descendents del mas Clavell els faltarà alguna cosa. Una part del cor, la llengua, les pestanyes, la memòria, la capacitat de sentir dolor, etcètera.

—En relació amb la Joana, m’interessa parlar del dimoni. No és el dimoni de la religió catòlica, aquest dimoni no encarna el mal.
—El dimoni d’aquesta novel·la es troba molt inspirat per l’imaginari popular i pel nostre món de llegendes i pel nostre folclore. Per exemple, Fàbregas, que és un folclorista, parla d’aquesta idea que a Catalunya el dimoni petit guanya la batalla al dimoni gran. I adjectiva el poble català com un poble menfotista. Que, davant una batalla tan universal com la de Déu i el diable, aquí sigui més important que el bestiar creixi i es reprodueixi, que puguem menjar un plat d’escudella cada dia i anar tirant. El nostre dimoni acaba tornant a atributs més propers, els de les divinitats paganes gairebé. És més semblant a un follet, a un dimoniet. I acaba convertint-se en aquest personatge amb molts atributs i que es pot representar de moltes maneres. De fet, el llibre juga a representar, a agafar tants atributs com sigui possible, a convertir-lo en un personatge canviant i volàtil. Però en el fons no deixa de ser un dimoni que té un punt d’irònic, perquè qualsevol pastor amb una mica de punyeteria el pot enredar. I acaba essent un personatge d’escala molt més humana, simpàtic i petitó, més que no pas el dimoni gros.

—En algun moment pensava en els Pastorets.
—Jo no hi pensava directament, però els Pastorets forma part d’aquest imaginari del nostre dimoni. I, a més a més, en el cas del llibre, el dimoni també és un personatge que posa en qüestió o fa trontollar certa estructura patriarcal, hegemònica i que obre possibilitats d’irreverència, de llibertat, per a moltes d’aquestes dones del mas Clavell.

—Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és una història molt màgica, però també és una història molt humana. I és dins la dimensió humana on hi ha el mal present. Perquè hi ha molta violència, molta brutalitat i molt de dolor.
—Jo veig que el llibre és molt ple de contrastos, de dualitats. Hi ha una presència constant de la foscor, però crec que és una foscor generalment lluminosa, perquè no hi hauria foscor sense llum o no hi hauria llum sense foscor. Hi ha una presència constant de la mort i hi ha aquesta idea de la nit i el dia. La novel·la comença en la foscor i acaba en la foscor, però necessita tot un dia entremig. I és això mateix amb els moments de tristesa i els moments d’alegria, o els moments de dolor i els moments de plaer. Hi ha aquest joc, aquesta intenció de parlar d’un cicle i de parlar d’un tot, perquè quan agafes les dues puntes d’una dualitat parles de tot el que hi ha entremig.

—La Joana també representa la cultura popular. La Joana és una explicadora de contes i d’acudits i és bromista i riallera.
—La Joana, per exemple, és molt diferent de la Margarida, n’és gairebé l’antítesi. La Margarida és algú que es vol establir com a cronista, vol fer prevaler la seva versió dels fets per damunt de totes les altres. A la Joana li interessa poc el record. Cadascuna d’aquestes dones té una relació amb el record i amb la memòria diferent i a la Joana li interessa molt més el gaudi, la diversió i abstreure’s i explicar històries i gaudir d’explicar històries i riure.

—Ara parlàveu de la Margarida. Qui és la Margarida?
—La Margarida és una filla de la Joana. La Margarida és un personatge a qui, dins d’aquesta genealogia de mancances, o de les suposades mancances, li falta un tros de cor, té el cor més petit que els altres, té un cor fibrat. I la Margarida és un personatge que en un moment determinat de la història es casa amb un senyor que es diu Francesc Llobera, que s’acaba anomenant “en Clavell” (agafa el nom de la casa), i que és un bandoler. A mi la Margarida em permetia parlar, per exemple, de l’amor romàntic, de com es construeix l’amor romàntic i en relació amb les dones. I és un personatge que ha estat molt divertit d’escriure perquè és un personatge ràpid, enfadat i gens avergonyit d’estar tan enfadat. I tenia un seguit d’idees de com havia de ser el món i de com havia de ser la seva existència i l’existència dels altres al món. I quan això no ha anat exactament com havia previst, se li han desmuntat els esquemes.

—És una dona ressentida.
—Sí, una mica, sí.

—I en aquest mostrari de dones, la Margarida encarna la dona beata o que entén la religió d’una manera repressiva, que té una devoció per Déu, de qui arriba a enamorar-se.
—Potser algú la pot llegir com a beata, però fan molta gràcia els somnis eròtics que té amb Déu, i amb el seu marit, i com els connecta, perquè l’un li fa pensar en l’altre. Vull dir que hi ha molta broma darrere de la Margarida, també.

—Perquè és una família de descreguts.
—Sí, sí, i la Margarida està enfadada amb la seva família, considera totes les dones de la família unes descregudes i unes burxadores de llagues.

—Doncs, quin paper hi té la religió?
—La religió que a mi m’ha interessat i que he explorat és una religió molt pagana, molt relacionada amb el folclore. Hi ha tot un seguit de contes i de llegendes catalans que connecten amb la religió, que a mi em semblen fantàstics. Aquesta divisió entre les coses que suposadament va fer Déu i les coses que suposadament va fer el diable em sembla preciosa. Pots entendre per què uns animals i unes plantes es col·loquen a la banda de Déu i uns altres a la banda del diable, però és relatiu. Jo sempre dic que a mi el folclore m’interessa molt, perquè crec que dins del folclore hi ha una mica d’ADN de les maneres de mirar el món, de les maneres d’entendre’l, de les maneres d’intentar explicar-lo com a grup, maneres grupals molt antigues o maneres que fem servir des de fa molts anys i que ens parlen de com som i carreguen les nostres virtuts i carreguen les nostres faltes. Tot això em serveix per a reflexionar des del present. Per això aquest és un llibre que passa avui, que passa durant tot un dia. Hi ha una intenció clarament contemporània, clarament crítica, feminista, perquè el que faig amb tots aquests materials és parlar des d’ara.

—I qui és la Bernadeta?
—La Bernadeta és una senyora molt vella, molt vella, tan vella que no sap ni quants anys té, que s’ha descomptat. La Bernadeta es va morint. De fet, el dia que narra la novel·la és el seu últim dia de vida. I les altres dones que han habitat el mas la vetllen. I el que fan, de fet, és preparar una festa de benvinguda per quan la Bernadeta es mori.

—Què li manca a la Bernadeta quan neix?
—Va néixer sense pestanyes i els ulls li picaven molt quan era una nena, perquè, sense pestanyes, totes les porqueries del món li entraven als ulls. I només plorava i només plorava i la seva família, una mica per indicacions de la Joana, va decidir de donar-li aigua de farigola. I li van donar molta aigua de farigola, però la nena continuava plorant i, com més plorava, més aigua de farigola li donaven. I tanta li’n van acabar donant, que la Bernadeta va acabar veient el que no hauria hagut de veure o el que no li tocava veure. La Bernadeta veia coses que havien passat o que encara havien de passar. Una cosa que fa constantment la novel·la és crear dualitat. És una sort o és una desgràcia veure-ho tot? És millor veure-ho tot o no tenir memòria, com la Marta, una altra dona del mas Clavell. Sense memòria viu amb més lleugeresa. O bé l’Àngela, que no sent el dolor, i s’ha passat tota la vida obsessionada amb les coses que no entén pel fet de no sentir mal.

—Un dels temes del llibre, la memòria i l’oblit.
—És un llibre que s’interessa profundament per la memòria i l’oblit: pel que recordem i pel que oblidem, tant a escala individual com a escala col·lectiva, tant voluntàriament com involuntària. Tot el llibre reflexiona molt sobre això i sobre què triem del record per tal de narrar-lo i què no volem veure. Però aquest és un llibre que és ple de fantasmes i el fantasma no deixa de ser aquesta figura clàssicament relacionada amb la memòria i amb l’oblit. Però, a més a més, el fantasma també és aquest personatge que no es pot tocar, és incorpori. I alhora el llibre parla des de la corporalitat, des de la carnalitat i ja no parlem tan sols de la carnalitat dels cossos de les dones, sinó també del cos de la foscor, com si gairebé la poguessis tocar; el cos de la casa, el cos del paisatge… I, això que dèiem, és un llibre ple de descripcions de mort, fins i tot de tortura, però també de descripcions constants de parts i de plaer… D’aquí ve aquesta presència constant de les olors, de les pudors, de les textures, dels gusts…

—Utilitzeu el recurs abarrocat d’aclaparar o embolcallar el lector amb successions llargues d’adjectius per descriure un element corpori o eteri, com al principi feu descrivint la foscor.
—Hi ha molts jocs amb el llenguatge. Anomenar les coses és gairebé com si les anessis posant al món, com si les anessis col·locant tu dins el llibre. Sí, anar fent aquesta llista és la creació, anomenar aquestes coses és com col·locar-les al llibre i omplir aquest llibre, aquest dia, aquesta casa d’històries.

—“La foscor era morada i bellugadissa, opaca, grana i alhora blava, zumzejant, pigallada, cega, espessa, fonda i brillant a la vegada.” Així comença el llibre.
—Escriure és una cosa molt orgànica, d’explorar les paraules més que de patir-les. Hi havia ganes de joc, de buscar l’adjectiu, per tocar i tastar aquesta foscor. Descriure la foscor remetia directament a moltes coses del llibre, al títol mateix i a moltes de les intencions i sentits de l’obra.