Irene Rigau: ‘He vist que la justícia és incompatible amb la venjança’

Irene Rigau va ser juntament amb Joana Ortega i Artur Mas una de les persones claus del 9-N. Allò que el govern espanyol havia volgut ridiculitzar va acabar essent una demostració immensa de la capacitat de la societat catalana per a organitzar-se i explicar a tot el món que volia exercir el dret de decidir. L’èxit va ser total. Hi van participar 2.300.000 persones, no hi va haver cap incident i es va viure com una autèntica festa col·lectiva. La ira del govern espanyol no es va fer esperar i, alterant les normes bàsiques de la justícia, va represaliar durament Mas, Ortega i Rigau. Com explica en aquesta entrevista l’ex-consellera, encara estan en plet amb l’estat espanyol, tenen els béns assenyalats i no en poden disposar. Tanmateix, assegura que gràcies a la Caixa de Solidaritat tot ha estat més fàcil i Rigau ho repeteix molt sovint durant la conversa: ‘Portaria una samarreta que digués “Gràcies” i no me la trauria mai.’

—Ara torneu a estar habilitada?
—Des del juliol torno a estar habilitada, però evidentment ja he caigut de la carrera política. Això és un tren que està en marxa i quan en baixes difícilment es torna a agafar. Quan estàs inhabilitada ho estàs. No solament és la inhabilitació política i prou, sinó que es converteix en una mena de boira que ho envolta tot i va més enllà.

—I la part econòmica com està?
—No s’ha aclarit del tot. Els béns encara els tenim assenyalats i no en podem disposar, però gràcies a la caixa de solidaritat s’ha pogut evitar que es posessin en subhasta. S’ha de fer el pagament, i ara al damunt ens volen fer pagar endarreriments.

—Encara esteu en litigi?
—Sí, tenim recursos posats. N’hi ha en què ens pensem que ens n’hem de sortir, sobretot el dels ordinadors. Si no, entenc que el Departament d’Ensenyament ens haurà de rescabalar perquè són 7.000 ordinadors que fan servir a les aules. És una situació estranyíssima.

—I com us va?
—Evidentment, aprens a viure amb aquest problema.

—Es pot aprendre?
—Malauradament sí. Tots sabem que s’aprèn a viure amb la desgràcia. Jo en aquell moment en tenia una de més gran al damunt, que era la malaltia del meu marit, i això sempre va passar per davant de tot. Un dels temes que més preocupa en aquestes situacions és no perjudicar la família. Per sort tenim unes famílies estupendes.

—Cinc anys després, com veieu el 9-N?
—El 9-N va ser la primera vegada que ens vam sentir subjecte polític i en vam exercir. Aquest valor, el 9-N no el perdrà mai. Vam donar el nostre parer sobre el nostre futur, emparats per la Llei de Consultes del parlament i va ser anunciat a tort i a dret. La condemna tenia la filosofia de l’escarment.

—No els ha servit de gaire.
—No.

—Pedro Sánchez ha deixat clar que la fiscalia no és independent. El 9-N això ja va ser així.
—El 9-N l’estat va perdre una gran oportunitat. En comptes d’optar pel diàleg va optar per la repressió. Les tensions amb la fiscalia fa temps que duren. Aquests dies hem de recordar que els fiscals catalans van dir en un document conjunt que no hi havia delicte el 9-N i després la fiscalia de l’estat els va fer rectificar. El fiscal general de l’estat, Torres Dulce, es va veure obligat a dimitir per canviar el dictamen que ja era signat per poder-nos inculpar. Aquest fet va marcar tot el judici del 9-N.

—Us va costar de decidir-vos a organitzar el 9-N ?
—Ara, quan ho mires en perspectiva, veus que tot es va fer amb quinze dies. El president Mas em va preguntar durant una festa si em veia amb cor d’obrir els instituts i tenir uns milers de voluntaris. Jo li vaig dir que sí, que si era un tema de país, tothom diria que sí. Això ho va dir un diumenge i dimarts ja anunciàvem que obriríem els instituts i que tindríem voluntaris. Aquella mateixa setmana ja teníem l’acord amb les escoles privades i concertades, amb els directors dels instituts i amb milers de voluntaris. Vam actuar com una xarxa de voluntariat tan positiva que jo només en puc tenir bon record. Després vam veure que no tenia sentit que als pobles petits la gent s’hagués de desplaçar i els ajuntaments van posar els seus locals. Tot es va fer amb molta il·lusió i, si em permets, amb molt bona gestió. I parlo per totes dues conselleries. I una cosa que per mi també va ser molt important és que al departament només hi va haver una represaliada, que vaig ser jo. Jo estava molt al damunt.

—Però les represàlies arriben molt més tard.
—Sí. A la vetlla Rajoy diu des de Cáceres que el 9-N no servirà per a res i que no tindrà cap efecte. A partir de les vuit o les nou del vespre ja devien tenir informacions que això seria una cosa més seriosa que la berenada que ells deien que seria. Llavors comencen a enviar correus electrònics demanant a quants llocs es farà la votació. Però aquesta carta no m’arriba fins dimarts perquè ha de passar per registre. Per tant actuen i ho criminalitzen un cop ha passat tot. Jo no vaig rebre cap requeriment de desobediència ni cap d’aquests que envien ara. Quina és la conclusió que en traiem? Doncs que ho canvien tot les 2.300.000 persones que hi participen. Si en aquesta consulta hi haguessin anat 300.000 ho haurien minimitzat. Ara, la participació de 2.300.000 va ser un èxit que no van poder amagar.

—Esperàveu aquesta participació tan important?
—A les reunions, quan parlàvem de quina xifra ens satisfaria, dèiem que si poguéssim arribar a 500.000 o 300.000 estaria bé. El somni era arribar a un milió i vam arribar a 2.300.000. Només hi va haver una persona que va dir que n’hi hauria més de 2000.000 Va ser Carles Puigdemont i ho va encertar.

—Ara s’ha vist que el 2014 és quan engeguen les clavegueres de l’estat contra Catalunya. En teníeu consciència?
—Jo sempre recordaré que quan vaig dir al meu marit que faríem el 9-N em va dir: ‘Sou conscients de la força de l’estat?’ Ell sabia de què parlava, va estar molts anys al Congrés.

—Què li vàreu respondre?
—’Ho tenim al programa, ho hem anunciat i ho farem.’ I va tenir el detall de no recordar-m’ho mai.

—Per què no van reaccionar abans?
—Abans t’he comentat que ells no es pensaven que hi hagués tanta participació, però crec que hi ha una raó de fons més important, i és que no han tingut mai la necessitat de conèixer-nos. Potser estic equivocada, però explicaré una anècdota que em va passar fa anys i a la qual aquests dies no paro de donar voltes perquè ho explica molt bé. Un dia que anava a Madrid a parlar amb Wert, vaig trobar Felipe González a l’aeroport i vam parlar. En la conversa li vaig preguntar com era que a l’any 1994, quan ell i Pujol governaven, s’entengués que la immersió lingüística era constitucional i ara es pretengués que era inconstitucional i tants anys després n’haguéssim de defensar la bondat. I saps què va contestar?

—…
—’Us vam reconèixer, però després no vam voler conèixer-vos i ara…Aquests punts suspensius no els va omplir, però per mi volien dir ‘i ara només ens queda la força’ o ‘hem fet tard’. Ho va fer amb aquell estil tan propi d’ell i és una frase que em va quedar gravada: no han volgut conèixer-nos. I això s’ha vist quan Aznar va decidir que tornava a recentralitzar-ho tot. Ells sempre deien ‘primer la crisi i després Catalunya’, i al final continuem tenint el problema de Catalunya i potser una nova crisi. En comptes d’optar per la governabilitat s’ha optat per la repressió.

—El 9-N va estar a punt de no fer-se?
—No tothom hi tenia interès, però jo no vaig estar a la reunió de Pedralbes i no puc explicar-ne detalls. Recordo que es va demanar el cap de Joana Ortega i d’aquests dies també recordo la gran abraçada de David Fernández amb Mas. La cosa que volíem era fer-lo amb un suport més ampli, però el govern era tot nostre. Es va demostrar que es podia fer bé, amb pau i tranquil·litat i amb un ressò internacional molt gran. Allò que no entenc és que sempre hi hagi gent que dubta. Dubtar de què? A mi m’estranya que gent del món independentista és malfiï del món convergent. Jo els dic: ‘Perdona, al Congrés de Reus vam aprovar de treballar per tenir un estat propi.’ A partir d’aquí ja hi havia una política diferent que no era autonomista. Es va decidir avançar i anar cap a un estat propi. Ningú no ens pot dir que hàgim renunciat a aquest objectiu.

—Us sap greu?
—No, però trobo que aquestes actituds dificulten avançar més de pressa. Si tu has de dedicar energies a suavitzar desconfiances, perds el temps. Però bé que vam fer el 9-N, va sortir bé.

—De la justícia, què en penseu?
—A mi m’agrada molt de confiar en la justícia. Hi ha coses que a la vida no te les pots permetre, com pensar que el pare i la mare no t’han estimat. Pots pensar que hi ha causes mal portades, que hi ha elements, però la justícia en si, m’agradaria pensar que existeix. Però ara espero no haver-me-les de tornar a tenir amb la justícia perquè surts amb un mal gust enorme. He vist que la justícia és incompatible amb la venjança. Nosaltres teníem la pena de presó al damunt i el TSJ ens la va treure. I quan van veure que ens treien la pena de presó per malversació, Soraya Saénz de Santamaria va dir: ‘Això no acabarà així. Això ho pagaran ells i les seves famílies de la seva butxaca.’ Ella tenia una altra via que era utilitzar partidistament el Tribunal de Comptes i la va fer servir. Allà sí que va fallar el criteri perquè sempre havien dit que la justícia hi tenia l’última paraula. Quan la justícia diu que no hi ha malversació el govern hauria de callar i no buscar una altra via que té totalment controlada i polititzada i que és de caràcter comptable. És el mateix tribunal que va declarar innocent la dona d’Aznar per haver venut uns pisos a un fons voltor.

—Sempre dieu que esteu molt contenta de la gent.
—La satisfacció que vam tenir aquell dia i l’agraïment de la gent després és tan fantàstic. Hi ha molts que es recorden del 9-N; va ser un dia feliç, va ser una festa per a comptar-nos. Encara trobo qui a les botigues, a l’autobús, dóna les gràcies. Nosaltres havíem votat un estatut i ells el van modificar. L’estat va fer com pitjor podia, que és modificar el vot. Voler-lo rectificar. Això no es pot fer. L’última paraula la té la gent. Ens deuen una votació. Van alterar el nostre vot. Votem el 9-N i diuen que no se’n pot fer cas, votem l’1 d’Octubre i diuen que és il·legal. Què passa? Doncs allò que et comentava de Felipe González, els fa por saber què pensem.

—Acabarem votant?
—Sí. Les històries inacabades s’han d’acabar. Això s’ha d’acabar donant la paraula a la gent.

—I com tindrem el referèndum? Forçant-lo?
—Forçant sí, però amb intel·ligència. Hem de confiar que, com que la seva forma de resoldre els temes no és democràtica –com aquesta setmana ha demostrat Pedro Sánchez–, això causarà tensions que, ben treballades, són més importants que les barricades. Això d’anar al Congrés dels diputats sense unitat a fer Espanya ingovernable no m’acaba de convèncer. Em preocupa aquest escenari.

—Ara heu tret la paraula ‘unitat’…
—Em costa d’entendre per què no hi ha unitat. Jo vaig treballar a Junts pel Sí i sé com de difícil és arribar a acords, però també cal dir que ho vam aconseguir. Anar junts en aquell moment va ser positiu.

—Però es diu que aquesta unitat no va ser mai real.
—Sí que ho va ser.

—Però les tensions Junqueras-Puigdemont?
—Les tensions, si de cas, van ser al govern, però no al grup parlamentari. Al parlament vam aprendre a estar de costat i a riure del mateix tema i a pactar. Hi va haver un treball important. Llach hi va ajudar molt, i també hi havia una part molt important de tots els diputats que volíem que allò funcionés. Excepte amb temes de consciència, vam votar sempre igual. Un grup parlamentari funciona quan hi ha unitat en el vot i en la posició política. I si hi ha diversitat, no passa res. Quant als lideratges per dalt és evident que tenim un problema, però si en el parlament no hi hagués hagut voluntat d’anar junts no hauria funcionat.

—Us va costar de fer aquest procés?
—A mi, personalment, no em va costar gens perquè jo sempre he diferenciat la part personal de la política. Si tu no pots fer un cafè amb un altre no hi podràs negociar mai. Al parlament sempre s’han de negociar i pactar coses. Jo recomano de prendre el cafè al costat d’un que no sigui dels teus. Això al Parlament de Catalunya sempre hi era.

—Però vàreu tenir el problema de les concertades.
—Però en aquest tema hi ha la llei aprovada. La part que costa d’entendre per mi és que per segons quines forces polítiques és més important de defensar el tòpic que defensar el fet. A l’ensenyament hi ha molt d’això. El tripartit va donar més unitats concertades que jo, va ser molt més flexible que jo. Però el relat és un altre. Llavors la teva funció és recordar les coses amb xifres i dades. A vegades busquem diferenciar-nos amb situacions que no existeixen. Quanta gent d’Esquerra porta els seus fills a l’escola concertada? La veritat no resisteix la prova del cotó i llavors la critiquem. I quants convergents no porten els fills a la pública i això es vol ignorar constantment? La Llei d’Educació, que ara ha fet deu anys es pot aplicar amb matisos, però el gran esforç es va fer allà.

—Això passa ara?
—Ho vaig veure l’últim dia. Ara han publicat un llibre, que quant a mi m’afecta no és exacte. Jo vaig veure que anàvem malament aquell matí que ens van citar per dir-nos que potser convocarien eleccions i que, mentre el president Puigdemont estava absolutament destrossat, patint, i ens deia que potser per evitar el 155 ens havíem de plantejar això, sortia el piulet de les 155 monedes de plata. Allà va aparèixer aquell fenomen tan perillós de poder acusar a algú de traïció. La veritat de tot només se sabrà quan es parli amb tothom i no hi hagi repressió.

—Heu anat a veure els presos polítics?
—Sí, he vist la Carme Forcadell, els homes també, i ara em falta Dolors Bassa, que fins ara no ha pogut ser. És diferent veure un grup que veure una dona sola. La presó és aïllament i, si a sobre hi afegeixes solitud real, que vol dir que en cap hora del dia pots tenir una relació mitjanament franca amb ningú, és una solitud cruel. Això pateixen la Dolors i la Carme. Els homes, independentment de la relació que tinguin entre ells, tenen un grup, i això fa que sigui diferent. No ens podem oblidar ni de la presó ni de l’exili, ni ho podem emblanquir gens. Ho hem de recordar cada dia. Això ens dóna la força. És molt dur. No és què els passarà a ells, sinó també a les seves famílies. Per sort, la nostra societat ha demostrat ser molt solidària. Jo, si pogués, portaria una samarreta que digués ‘Gràcies, gràcies, gràcies’ i la portaria tota la vida. Allò que la gent ha fet amb la Caixa de Solidaritat és una meravella. Per un represaliat, poder arribar a casa i dir que la Caixa de Solidaritat ha recollit tant, t’apodera i et fa fort davant els teus perquè no hi ha res pitjor que crear problemes a casa. A Espanya no s’ho creien, que això pogués existir. I anaven pujant.

—I el vostre futur? La política s’ha acabat? Us agradaria de continuar?
—Jo em veig més en propostes transversals que de partit, en àmbits que es requereixi consens. Jo ara em moc més en l’àmbit social. Estic a la Parròquia de Santa Anna, que és un projecte molt maco, al Patronat d’Enciclopèdia Catalana i a diferents llocs on penso que puc ser útil. Pensa que jo sóc dels que quedem de l’època de la Generalitat de Tarradellas. Jo sóc en un moment en què l’edat, com a raó per a retirar-me, la veig poc solvent.

—Abans dèieu que no us agradava que és poses en dubte el pas polític de Convergència cap a la independència.
—Mira, jo sóc conscient de les decepcions personals que hi pugui haver, però, dit això, em sap greu que l’obra de govern de l’etapa convergent sigui tractada amb frivolitat.

—Que no es valori?
—Que no es valori no em preocupa, allò que no m’agrada és que es menystingui. Les persones són una cosa i les obres de govern una altra. Difícilment jo seré una altra cosa que convergent.

—No sou una post-convergent?
—Jo et diria allò que va dir Sandro Pertini fa anys quan li van preguntar com se sentia. Va respondre: ‘Socialista senza partito e cristiano senza chiesa.’ [‘Socialista sense partit i cristià sense església.’] Mira, arriba un moment que per experiència i per edat ja no et pots adherir a unes sigles d’una manera total.

—Però sou PDECat?
—Sóc PDECat i em sento Junts per Catalunya. Jo no hauria canviat el nom, però posats a fer jo em vaig creure Junts per Catalunya. Ser d’un partit polític vol dir ser generós, perquè a vegades has de posar la cara per una persona que no t’agrada com és o com ho fa, però té les mateixes sigles. Perquè funcioni Juns per Catalunya cal que se sàpiga respectar els independents però que no hi hagi sentiments anticonvergents.

—I si hi ha algú que ho fa molt malament?
—A dins s’ha de demanar que plegui i valorar la teva força. Jo no he callat mai i sempre he dit què penso.

—Quina és ara la vostra relació amb Jordi Pujol?
—A ell sempre li he agraït que va confiar amb mi des del 92. Ara mantinc la relació i estic en l’etapa de la compassió, que és allò que sento ara com ara. Vaig tenir un disgust personal molt profund i ara sóc conscient del seu patiment profund. M’agradaria de separar l’obra de la persona.

—I amb Miquel Roca?
—Jo només en puc parlar bé. En aquest procés ha estat el meu advocat de referència juntament amb Jordi Pina. Però sobretot ha estat un amic de la família que m’ha donat un suport molt important. Jo no oblidaré mai que em va acompanyar a declarar al TSJ en un moment en què, de ben segur, no era gens còmode per a ell.

—L’amistat sempre està per sobre de les diferències polítiques?
—Ell era molt bon amic de Salvador Carrera, el meu marit, i d’ençà que he quedat sola és una de les persones que també m’ha donat suport. Això té un valor molt alt per a mi. Jo vinc d’una família que, quan s’acostaven les eleccions, de cada llista podia triar un parent. Hem tingut gent de tots els partits. Per a mi la discrepància no ha estat mai una barrera.

—Artur Mas ha de tornar a la política?
—Ell a partir del febrer podria, però no ho crec probable. Només ho justificaria si hi hagués unes circumstàncies excepcionals.

—Que li recomanaríeu?
—Són decisions molt personals i sé que no valen per a res les recomanacions.

—I de Carles Puigdemont, què en penseu?
—Aquells dies tan crítics vaig situar-me obertament al seu costat a l’hora de valorar si calien eleccions o no.

—Però no n’hi va haver, d’eleccions.
—Molts tenim la sensació que la declaració havia d’anar acompanyada d’eleccions.

—I ara quin ha de ser el seu paper?
—Hem de saber trobar la manera que el seu fort lideratge no es perdi.

—Amb Joana Ortega us vàreu fer amigues?
—Bé, les dones sempre ens agrupem i ens fem costat. Això ens ha servit per a aprofundir la relació personal. Entre els patiments i la injustícia han creat una forta simpatia entre totes dues i tenim una relació amistosa que jo voldria preservar.

—Us vàreu sentir soles?
—Amb el 9-N m’he sentit molt acompanyada per la comunitat educativa i per la gent que sempre et trobes a tot arreu. Dit això, en política has d’estar disposat a sentir-te sol, i en aquest sentit segur que qui més s’hi ha sentit és l’Artur [Mas]. Com més amunt, més sol s’està. Et sents sola quan has de fer una opció que marca una política amb uns valors determinats i has d’estar disposat a ser criticat perquè creus en què fas. Tampoc no has de pretendre que tothom t’entengui. En el fons, entendre’t tu mateix és el gran regal que et pot donar la vida.

—A vegades costa.
—És la cosa que costa més.