29.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 30.01.2025 - 17:54
Irene Pujadas (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1990) és una jove escriptora que ha començat amb bon peu. És un d’aquells inicis literaris que fan goig, en què passen coses importants sense esperar-les. El 2020, en plena pandèmia, Pujadas es va presentar al premi Documenta amb un recull de contes que va titular Els desperfectes, com el conte que l’encapçala. Va guanyar el premi, ex aequo amb Laia Viñas i el seu Les closques, i tots dos llibres els va publicar l’Altra Editorial. Els desperfectes també va ser reconegut amb el premi Ciutat de Barcelona. D’aleshores ençà, el llibre ha anat trobant lectors i actualment ja té quatre edicions. A més, aquest estiu, el primer conte del llibre ha estat traduït a l’anglès i publicat a la prestigiosa revista nord-americana The New Yorker. Irene Pujadas s’ha convertit en el primer escriptor català que publica a The New Yorker. I amb aquesta aura nova que li ha donat la revista americana, ara s’estrena en l’àmbit de la novel·la amb La intrusa, també a l’Altra Editorial.
S’escau el fet divertit que al darrer conte del llibre Els desperfectes, titulat “Retrospectiva”, Pujadas ja prefigura aquesta nova novel·la: a partir d’una paròdia futurista, la narradora del conte, autora d’un bloc de crítica literària, repassa l’obra d’una escriptora fins el 2043. Diu que debuta el 2021 amb un recull de contes i després escriu: “L’any 2025 publica Crònica d’un viatge endins, una novel·la curta basada en una dona que, esperonada per les opinions dels altres i amb l’objectiu de pal·liar un cert malestar, decideix emprendre un viatge cap a l’interior del seu cos. Hi troba geografies, persones, països inhòspits. [I, etc].”
Irene Pujadas, que treballa a Angle Editorial, és una de les impulsores de la revista Branca (amb Júlia Bacardit, Roser Bastida, Ada Bruguera i Irene Selvaggi) i ha col·laborat amb mitjans com ara el diari Ara, Núvol, la Llança i la Lectora.
—Abans d’entrar en La intrusa, parleu-me de la traducció del primer conte d’Els desperfectes i la publicació a The New Yorker, com també del vincle que hi ha entre l’últim conte d’Els desperfectes i la novel·la, que crea uns vasos comunicants.
—Quan vaig escriure els contes d’Els desperfectes no tenia cap intenció concreta, més enllà de fer els contes que volia fer. De fet, quan els vaig presentar al premi Documenta només tenia clar que, si no guanyava, els treballaria més i escriuria la novel·la que ara ha acabat essent La intrusa. Per a mi va ser tot una mica inesperat. Ja sé que sona naïf i a vegades fins i tot de falsa modèstia, però realment vaig fer el que volia fer, que crec que això passa amb les primeres obres, quan encara no hi ha hagut una possibilitat real de publicar, i vas a la teva, vas a cegues també, fent realment allò que vols. Que això en la segona obra crec que també passa, però hi ha un punt…
—…de responsabilitat afegida?
—Hi ha una miqueta més de por, diria. Has de protegir aquesta part de fer realment allò que vols, perquè ja coneixes més la gent que et llegirà i això has de mirar que no t’influeixi gens i puguis ser lliure amb allò que escrius, sense pensar en el fet que es publicarà.
Podeu comprar La intrusa d’Irene Pujadas a la Botiga de VilaWeb
Podeu comprar La intrusa d’Irene Pujadas a la Botiga de VilaWeb
—Com va arribar el primer conte d’Els desperfectes a The New Yorker?
—Va ser per mitjà de la traductora, la Julia Sanches. Jo no la coneixia personalment, tot i que sabia que era la traductora de l’Eva Baltasar i que la seva traducció havia estat finalista al Booker Prize. I em va escriure i em va explicar que havia traduït el conte en un taller de traducció feia més d’un any, que l’havia enviat a unes quantes revistes literàries per publicar i que The New Yorker –que a l’estiu publica un número que en diu flash fiction, de contes molt curts– s’hi havia interessat. Vaja, que tot és gràcies a la iniciativa de la traductora. Per a mi, íntimament, va ser una cosa molt grossa, perquè The New Yorker és una revista increïble, que ha publicat el conte “La loteria de Shirley Jackson”, que és un dels millors contes del segle XX.
—La publicació a The New Yorker us ha donat una certa aura com a escriptora, justament quan publiqueu la vostra primera novel·la. Per una altra banda, Els desperfectes també es vincula amb La intrusa mitjançant l’últim conte.
—Sí, la publicació del conte a The New Yorker va arribar quan era a la fase final de l’edició de La intrusa. I això que dius de l’enllaç de tots dos llibres és una cosa que m’agrada. L’últim conte d’Els desperfectes és com un broma, però també et dic que a mi em sembla molt peculiar i curiós això d’escriure ficcions; i hi ha una certa ambivalència en el fet d’escriure.
—Ara m’heu fet pensar en la pregunta que es demanava que es fessin els escriptors dins un programa de la Institució de les Lletres Catalanes que era mensual, fa anys. La pregunta era: “Per què escric?” Per què escriviu?
—Sincerament, fa de mal dir. Sé que no escric per fer cap mena de teràpia sobre les coses que em passen, tot i que sóc molt conscient que allò que em passa es troba en les meves novel·les, encara que sigui molt disfressat. I encara que hi hagi molta ficció, sé perfectament d’on sorgeix cada cosa. Per una altra banda, el món en què vivim és molt, diguem, protocol·lari, reglamentat, sobre allò que es pot fer i allò que no, allò que es pot dir i allò que no… el civisme. I, en aquest sentit, la ficció és un lloc de completa llibertat. I això ja ho pensava de petita, que escriure et situa en un lloc on pots fer el que et doni la gana. I això sí que pot ser una raó de per què escric. I per mi el plaer real d’escriure, l’absolut, és escriure sense cap necessitat concreta, sense cap objectiu final.
—Aquest espai de llibertat, de plaer, de poder fer allò que et doni la gana sense donar comptes a ningú, és possible que hagi condicionat una mica La intrusa? Ho dic perquè la fórmula que utilitzeu per començar és completament la d’una novel·la d’aventures i, a més, hi traspua el gust de construir una història a partir de l’absurd, l’humor, la ironia, el surrealisme.
—Sí, en el sentit de la construcció de les escenes. Passa que l’interior de la Diana és un lloc bastant àrid, tot i que és ple de coses, però hi ha una certa tristesa, oi?
—Per a tots els que no hagin llegit la novel·la encara, expliqueu-los què li passa a la Diana.
—La història de la Diana és la història d’una noia a qui els seus amics i coneguts li comencen a dir que hi ha alguna cosa en ella que no funciona. I es comença a fer la bola grossa i és com si tingués una mena de malestar o alguna petita tara que hauria de solucionar per viure millor. A partir d’aquí, la convencen de fer un viatge a l’interior de si mateixa per arreglar aquesta petita tara, que se suposa que serà molt fàcil d’arreglar, i podrà sortir a fora preparadíssima per a tornar a la vida civilitzada. Però passa que tot això se’n va pel pedregar perquè la Diana quan entra a dintre no hi troba el que ella esperava trobar-hi.
—Podeu explicar una mica què es troba?
—La gràcia era, seguint les novel·les d’aventures, que l’interior pogués ser un lloc on hi hagués regions diferents, comunitats diferents, fins i tot turistes, perquè hi ha tot el tema dels bacteris que entren i que són una mica com si fossin guiris que entren al teu interior dient: mira, anem a fer això, anem a fer allò.
—És interessant aquesta relació que s’estableix amb el ‘dedins’ i el ‘defora’ que dieu.
—Durant un temps no teníem clara la terminologia i amb l’Eugènia parlàvem d’els dintres. Finalment, es va quedar el ‘dedins’ i el ‘defora’. Però vaja, després t’adones que ni el ‘dedins’ és tan ‘dedins’ ni el ‘defora’ és tan ‘defora’. D’entrada, la Diana té com un tema d’oposició binària molt clara, entre el jo i els altres, el meu interior i l’exterior, però al final resulta que tot és bastant més porós del que ella es pensa. Ella creu que a l’interior obtindrà totes les solucions i resulta que no. I aleshores es posa a investigar. Per a mi la idea de la novel·la radicava en el fet que entrar en tu mateix no és la opció bona, perquè només et pots conèixer a través de l’altre, a través de la conversa, a través d’altres persones. Et coneixes en relació amb… I no pots fer veure que ets com una mena d’illa flotant.
—Escriure a partir d’aquesta idea del jo m’ha fet pensar en la sobreexposició en la qual vivim, la que generen les xarxes socials, els mòbils… Perquè, inevitablement, si entres dins teu descobreixes que els qui són dins ho saben tot de tu. És la sobreexposició portada a l’extrem des de la paròdia, és clar.
—I volia tractar el tema del pudor també, perquè penso que tots tenim els nostres secrets i ha de ser així. Està bé que mostrem el que vulguem, però jo estic molt a favor de la idea que la meva vida la compartiré amb qui jo vulgui.
—En aquest sentit, teniu la voluntat de retratar i qüestionar un moment social, l’actual?
—Sí que hi ha un correlat entre la precarietat al món de fora i aquest viure que tenim frenètic tots que no té cap sentit. Al final hi ha aquest enmirallament entre el dintre i el fora, i això sí que és molt clar. El tema del turisme també em feia gràcia que sortís, perquè vivim a Barcelona, lloc completament saturat, i feia gràcia que realment a dintre el cos també tinguessis turistes (bacteris i microbis), que entren i surten i que fan el que volen.
—Hi ha malestar, però no passen situacions molt gruixudes. Tanmateix, teniu destresa a l’hora de crear sensació de saturació, de construir atmósferes denses.
—Per a mi el malestat de la Diana pot ser sistèmic, del sistema socioconòmic del que formem part i que t’empeny a anar cap a dintre a solucionar un problema que s’ha de solucionar d’una forma estructural i social. A part d’això, també hi ha un malestar existencial que té a veure amb el fet d’estar viu i punt.
—Amb tot, a la Diana se l’acaba coneixent poc.
—Jo diria que coneixes més en Fidel, el seu company de viatge, que no pas la Diana. Això va arribar un moment que m’ho vaig plantejar: l’hauria de conèixer més jo, que és la protagonista de la meva novel·la! I em vaig imaginar la vida d’aquesta noia i vaig afegir alguns detalls en el relat, de manera que pots saber més o menys quina edat té; saps que ha tingut una parella, que s’ha acabat; que va començar un doctorat i el va deixar; que hi ha una ex-amiga…
—Clar, tibar d’aquests fils hagués portat a escriure una altra novel·la.—Sí i es podia perdre la idea bàsica de la novel·la. Per a mi aquests detalls més biogràfics s’havien de parar ràpid, perquè podies entrar en un viatge interior transformador com a tal i es perdia l’essència. Era un risc. Ara, tampoc no volia fer una cosa que fos completament nihilista i crec que no ho és. Per exemple, en Fidel és un personatge entranyable. És a dir, crec que hi ha ambivalència. I té un punt trist, però crec que és una miqueta d’existència, no crec que sigui com una cosa desoladora. Jo ho visc així, ara, no sé com es llegirà després.
—Per acabar, sé que us han acompanyat moltes lectures que us han ajudat a escriure el llibre. Ens en podeu parlar?
—D’entrada vaig llegir novel·les d’aventures: Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift i El viatge a sota terra de Niels Klim de Ludvig Holberg, editat per Adesiara. També vaig rellegir Alícia al país de les meravelles i vaig llegir llibres de viatges a regions que no existeixen. Per exemple, n’hi ha un de l’Aurora Bertrana, dels setanta, que es diu La ciutat dels joves, que també és una mica aquesta idea. Per a mi és important dialogar amb una certa tradició literària. I vaig tornar a llegir El desert dels tartars de Dino Buzzati, que és un llibre que m’encanta, marcat per aquesta idea existencialista i de l’absurd. I també em va interessar el tema de l’espera, com en Beckett, del qual vaig llegir Mercier and Camier, i les peripècies absurdes que també m’agraden molt en Italo Calvino.