27.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 28.11.2022 - 01:41
Molts de vosaltres deveu haver sentit parlar de l’embolic que es va organitzar l’altre dia al congrés espanyol de resultes d’una intervenció desagradable d’una diputada de l’extrema dreta contra la ministra d’igualtat, Irene Montero. De Podem. Els polítics de l’esquerreta espanyola, i alguns de catalans també, ajudats de la premsa afí, van posar immediatament el crit al cel perquè la diputada en qüestió va venir a dir que si Montero és ministra és perquè és la dona de Pablo Iglesias.
La intervenció de la diputada de Vox feia passar vergonya, però la reacció subsegüent ha estat d’una hipocresia monumental, igualment denunciable. La senyora Montero va reclamar –aclamada pels seus– que les paraules que li havien dedicat es mantinguessen en l’acta per demostrar l’exercici de “violència política”–aquest és el concepte exacte que va fer servir– de l’extrema dreta contra ella.
Però si això que li van dir és “violència política”, digueu-me què és i què ha estat tot allò que han fet de manera sistemàtica del 2015 ençà al parlament català Ciutadans, el PSC, el PP o ara Vox. I no parle solament dels insults i la mala educació, dels crits a l’hemicicle, dels cops de peus als bancs o del robatori de símbols com el llaç groc. El president Torra va haver de suportar una campanya inaudita d’insults tan bon punt s’estrenà en el càrrec, una campanya en què es tragueren de context frases que havia escrit en llibres seus. A Roger Torrent, quan era president del parlament, el PP el va arribar a amenaçar recordant-li que “té dos fills i ja sap què pot esperar” si no feia allò que ells li deien. A Inés Arrimadas li aplicaren el malnom de “la montapollos” (‘arma-sidrals’) perquè cada intervenció seua era una agressió violenta, un espectacle. I Iceta? Qui no el recorda amb els braços oberts cap al cel i les venes del coll inflades, cridant irat mentre intentava de frenar votacions al parlament i proferia amenaces als polítics independentistes si no canviaven de rumb?
Més gros, encara: a l’hemicicle del congrés espanyol la senyora Montero seu en el quart banc de l’ala dreta i, per tant, té una visió privilegiada dels escons que ocupen els diputats del Partit Socialista. I del que ocupa el president Pedro Sánchez, aquell mateix Pedro Sánchez que de ben jovenet anava per les televisions llevant importància als crims del GAL i justificant el govern socialista que els emparava. Vint-i-set assassinats ordenats directament pel govern de Felipe González –ho explicava l’altre dia com si no passàs res aquell ministre d’Interior que es deia Barrionuevo. Amb quin crèdit pretén, doncs, la senyora Montero, membre d’un partit que va criticar els GAL però membre també d’un govern encapçalat pel partit dels GAL, parlar-nos de violència política?
I, posats a esmentar partits: violència política són els 591 morts de la transició del franquisme, entre el 1975 i el 1981, venuda i santificada pel PSOE i pel PCE –l’antecedent, d’alguna manera, del partit d’Irene Montero– com a pacífica i modèlica. Morts tapats per l’esquerra oficial per a beneir la maniobra juancarlista.
De manera que no juguem amb les paraules. Violència política és que a Mariano Heredia Escudero, el 21 de febrer de 1975, el matàs un tret en un control de policia. El cotxe va caure al riu Asua i van morir també els quatre xiquets que l’acompanyaven. O que a David Wilson el matàs la Guàrdia Civil a Sabadell el 19 de febrer de 1976 mentre apartava els seus alumnes –era professor d’anglès– de les finestres de la classe perquè passava una manifestació. Violència, i doble, és la que va sofrir Juan Pozierro Punyon, mort per la policia el mateix any durant la vaga de la construcció de Barcelona mentre el govern obligava les agències a rectificar la informació dient que havia estat un accident laboral. Violència van ser els trets que van deixar Francisco Javier Verdejo Lucas amb una pintada a mitges: “Pan, T”. Volia escriure “Pan, Trabajo, Libertad” però no el van deixar acabar. Violència van ser les tortures que va rebre Eduard Serra Lloret, mort a la comissaria central de València el 24 de gener de 1977. Era militant del FRAP. O la que va rebre Francisco Javier Núñez, que el van matar uns policies sense saber per què. Quan baixava a comprar el diari, sembla que no els va agradar allò que havia comprat, i li van pegar una pallissa. Dos dies després ho va anar a denunciar i l’obligaren a veure’s una ampolla de conyac barrejada amb oli de ricí. Va morir. Violència és la mort, durant la diada del 1977 de Carles Frecher a causa d’una càrrega policíaca. O l’assassinat de Miquel Grau a Alacant mentre enganxava cartells per a fer una crida a la Diada, tan sols un mes després. Violència és la que sofrí Yolanda González quan la segrestaren i la mataren dos pistolers feixistes el febrer del 1980. I ara un d’aquests individus, que s’ha canviat de nom, resulta que farà de pèrit de la defensa en el judici de la presidenta Laura Borràs. Violència política és que a Joan Fuster li posassen dues bombes a la porta de casa amb goma-2 militar per matar-lo. I la llista podria continuar i continuar. A Guillem Agulló el van matar a Montanejos el 1993. Un any abans els jocs olímpics havien de servir perquè Garzón organitzàs les detencions de 45 persones i, d’aquestes, en torturassen 17. Hi ha el Primer d’Octubre, criminal, dels colps i les agressions de la policia espanyola. O, fa quatre dies, 37 persones mortes en territori espanyol, a la tanca de Melilla en una acció de la gendarmeria marroquina que el govern de Pedro Sánchez, del qual forma part la senyora Montero, va qualificar d’exemplar.
Violència política, en fi, és que l’estat espanyol siga ple de fosses comunes i els governs de l’esquerra espanyola no hagen fet gairebé res per trobar i exhumar els cadàvers d’aquesta gent. O que la constitució espanyola avise públicament que l’exèrcit intervindrà contra la població civil si aquesta pretén modificar les fronteres de l’estat i separar una part del seu territori. Violència política és que trenta-tres jutges catalans es troben un matí la seua fotografia, treta del seu carnet d’identitat, en un diari, apuntant-los com si fossen una diana. O que dotze mestres de Sant Andreu de la Barca hagen passat un calvari públic i privat durant anys per acabar en no res, però eixint-ne insultats i marcats per sempre. O que aquest cap de setmana una professora de Mallorca es trobe assetjada per haver retirat una bandera espanyola d’una aula complint el protocol de convivència de l’escola.
Per desgràcia, la violència política és el pa de cada dia a l’estat espanyol, no una cosa excepcional i mai vista que ara inaugura l’extrema dreta contra la ministra Montero, com ens volen fer creure. I ho és, precisament, perquè el nacionalisme violentament espanyol ha estat la peça central del seu entramat polític de fa dos segles, perduts com van en cerca d’una identitat que, com que no saben trobar-la com a nació ni en el diàleg ni en el respecte, només poden imposar-la des del poder. I per aquesta raó quan l’anti-Espanya som nosaltres, les esquerres espanyoles o callen i fan el desentès o no tenen vergonya d’afegir-se a les esquadres feixistes. Calvo Sotelo i el doctor Negrín coincidien perfectament en allò de “antes roja (o azul) que rota”. A Íñigo Errejón els presos polítics, si són independentistes, l’agafen lluny. I Pedro Sánchez i Mariano Rajoy van aplicar el 155, i ja comptem quatre mil represaliats, allà on una nació europea normal s’hauria posat a dialogar.
En resum: la campanya desfermada arran d’allò que li ha passat a la senyora Montero és tan descarada, tan desproporcionada, i el que volen aconseguir és tan electoralista i curt-terminista, que faria riure si no fes ràbia. Amb mi, doncs, que no hi compten.
Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.
