Irene Lozano, la intoxicadora global

A les portes de la sentència del judici contra el procés, el govern espanyol ha engegat una nova campanya internacional ‘per a defensar la democràcia espanyola’. Consistirà en una sèrie de vídeos i actes en més de dues-centes ambaixades i Instituts Cervantes de tot el món. Una campanya d’imatge per a combatre les desinformacions i falsedats que, suposadament, escampa l’independentisme català sobre l’estat espanyol i el seu sistema democràtic.

A aquest combat s’hi dedica de fa un any Irene Lozano, secretària d’estat espanyola d’España Global, l’organisme que impulsa aquesta campanya i que vetlla per millorar la imatge exterior de l’estat espanyol, malmesa d’ençà que va esclatar el procés d’independència a Catalunya. Tanmateix, el periple de Lozano per a defensar el bon nom d’Espanya ha deixat algunes polèmiques. De fet, ja va ser controvertida la seva trajectòria política: de criticar el PSOE des de l’escó d’UPyD al Congrés espanyol a formar part de la candidatura socialista quatre anys després.

Lozano va néixer el 1971 a Madrid. Llicenciada en Lingüística a la Complutense de Madrid i diplomada en Filosofia a la Universitat de Londres, entre el 1995 i el 2005 va ser redactora del diari El Mundo. Després d’uns quants anys escrivint editorials, va passar a la secció d’internacional i va ser enviada especial a Mauritània, Algèria i Kossove. El 2005, i durant cinc anys, va ser columnista de l’ABC. En aquest període també va publicar assaigs i de no-ficció.

El 2011 va col·laborar en el pròleg d’un llibre de Rosa Díez, que se la va endur a les llistes d’UPyD a les eleccions espanyoles del 2011. Elegida diputada, va ser portaveu del partit a la comissió d’Afers Estrangers del Congrés espanyol. Tanmateix, l’idil·li amb Díez comença a esquerdar-se el març del 2015. Uns resultats desastrosos a Andalusia, on el partit magenta no aconseguí representació, i la manca d’autocrítica posterior, van originar una greu crisi a la formació. Lozano va demanar la dimissió de Díez i de tota la direcció.

Un mes després anunciava la candidatura per a agafar les regnes del partit. Al juny, i entremig d’acusacions d’espionatge contra Díez, ja no es dirigia la paraula amb qui l’havia fitxada quatre anys abans. Tanmateix, al congrés extraordinari del juliol va perdre per la mínima contra Andrés Herzog, el candidat oficialista patrocinat per Díez. Lozano, que defensava de confluir electoralment amb Ciutadans, anunciava aleshores que quan acabés la legislatura començaria ‘un període de reflexió.’

Fou un període curt, en el qual va festejar, infructuosament, amb Ciutadans. Finalment, a l’octubre abandonava el partit i Pedro Sánchez la fitxava com a independent a les llistes del PSOE al Congrés espanyol, en el número quatre per Madrid. Totes dues parts van preferir deixar de banda els atacs contra el PSOE quan encara era a les files d’UPyD. El 2012 havia acusat els socialistes de ‘pràctiques corruptes de càrrecs públics’ i d’utilitzar les institucions ‘per a col·locar amics a les llistes’. I dos anys després afirmava que el PSOE formava part ‘de l’elit extractiva que ha governat Espanya els darrers trenta anys’, i de voler un estat que fos una barreja de Suïssa i Sicília.

El fitxatge va enutjar especialment els socialistes andalusos, als quals Lozano també havia irritat profundament en el passat: ‘A Andalusia fa trenta anys que governa el mateix partit. Quan s’és al poder massa temps, hom s’acomoda en unes pràctiques molt similars a la política corrupta’, havia dit. Tot afegint que tenia la sensació que el PSOE governava Andalusia com si fos el seu ‘cortijo’. Si els seus nous socis no l’esperaven amb il·lusió especial, els antics companys van deplorar que se n’hagués anat i van descriure-la fins i tot com a ‘paràsit polític’.

Borrell li encarrega de defensar la ‘full democracy’ espanyola

Ja a les llistes del PSOE, Lozano va ser elegida a les eleccions del 2015. En canvi, ja no hi repetiria el 2016 ‘per motius professionals.’ El setembre del 2018, amb l’arribada de Josep Borrell al ministeri d’Afers Estrangers espanyol, després de la moció de censura contra Mariano Rajoy, el nou executiu socialista va decidir de convertir l’Alt Comissionat per a la marca España en l’España Global. L’octubre Irene Lozano n’era nomenada secretària d’estat. L’objectiu: intentar contrarestar la tasca de les delegacions internacionals de la Generalitat de Catalunya. En paraules de Borrell, es tractava de ‘presentar Espanya com allò que és: una “full democracy”.’

Tanmateix, el seu primer any de mandat, la nova secretària d’estat ha oblidat un dels principis de tot estat de dret: la presumpció d’innocència. En una entrevista a la BBC el desembre passat, va anomenar els presos polítics ‘dirigents que han comès delictes’, malgrat que el judici no havia començat. I dubtava que la sentència originés més empatia amb la causa independentista.

No ha estat l’única polèmica que Lozano ha protagonitzat en mitjans internacionals. El febrer, en una entrevista a la televisió Sky News, va comparar el referèndum del Primer d’Octubre amb una violació. Va dir que allò que es jutjava era que els catalans ‘volien organitzar un referèndum però que no en tenien permís.’ I hi va afegir: ‘La metàfora del sexe que sempre utilitzo per explicar aquesta qüestió: el sexe no és prohibit, igual que votar no és prohibit. Però no pots fer-ho a la força, necessites permís perquè, si no, és una violació.’

Les paraules no tan sols van deixar bocabadat el presentador, que va demanar-li si comparava el referèndum amb una violació. També van causar indignació profunda i hores més tard Lozano reconeixia a Twitter que no havia estat ‘la millor de les comparacions.’ ‘Intentava explicar la diferència entre fer les coses amb el consentiment dels afectats o sense’, es disculpava.

A banda l’acció mediàtica, Lozano també és l’encarregada de coordinar l’estratègia dels dos-cents diplomàtics que s’han designat en ambaixades i consolats per a combatre l’independentisme a l’exterior. A més, dues vegades per setmana analitza les ‘amenaces’ per a la imatge de l’estat espanyol. I, si s’escau, hi intervé. Per exemple, ella fou l’encarregada de lliurar una carta de l’ex-presidenta del Congrés espanyol Ana Pastor al vice-president del Bundestag. S’hi expressava la preocupació pel fet que el parlament alemany hagués admès a tràmit una moció sobre Catalunya que posava en dubte l’estat de dret a Espanya.

A més, des de l’agost, España Global distribueix als periodistes i institucions estrangers un document de vora noranta pàgines amb l’argumentari antiindependentista del govern espanyol. Pretenia contradir el discurs i el relat sobiranista i, entre altres coses, dóna per bones les tesis de la fiscalia espanyola o alguns testimonis concrets en el judici de l’1-O, malgrat que encara no hi ha sentència.

Però la secretària d’estat no sols està atenta a què es diu a Europa sobre el conflicte català; també esmerça esforços a Catalunya, sense abandonar la polèmica. Al començament del setembre va inaugurar una jornada de Societat Civil Catalana a Barcelona sobre la ‘convivència lingüística a Catalunya’, en què es posaven damunt la taula els ‘avantatges’ del bilingüisme. El fet que donés suport a unes jornades en què totes les ponències sobre el bilingüisme fossin en castellà va causar indignació a les xarxes socials.

L’últim episodi va tenir lloc a final de setembre, quan va comparèixer al senat francès arran de la solidaritat que diputats i senadors havien expressat públicament amb els presos polítics i els drets dels catalans. Tanmateix, la missió no va ser del tot reeixida. Lozano hi va anar decidida a malparlar de l’independentisme, però va trobar-se uns electes més ben informats sobre la realitat catalana que no s’esperava.

El senador socialista Simon Sutour va rebatre els arguments amb què intentava lligar l’independentisme amb l’extrema dreta. I va retreure-li la situació dels presos polítics i el fet que Puigdemont, Junqueras i Comín no puguin prendre possessió de l’acta d’eurodiputats.

Algunes travesses la situen com a ministra espanyola d’Afers Estrangers, si Josep Borrell rep el vist-i-plau del Parlament Europeu per a dirigir la diplomàcia de la UE. No és cap secret que Sánchez la té ben considerada. De fet, el seu paper al capdavant d’España Global fou una opció personal del president del govern espanyol.

Fins i tot va encarregar-li la seva biografia, Manual de Resistencia: malgrat que oficialment el dirigent del PSOE n’és l’autor, Lozano ha reconegut que la va escriure ella, fruit de diverses converses enregistrades amb el president del govern espanyol. ‘L’autor és ell, jo sols li he donat forma literària’, s’ha esforçat a recalcar. Lozano fa la feina bruta, però que ningú no resti mèrits a Sánchez.