Anahita Nassir: “Les iranianes cremen el vel perquè representa el règim que les oprimeix”

La família d’Anahita Nassir (Teheran, 1976) va fugir de l’Iran després del triomf de la revolució islàmica del 1979, quan el país es va convertir en una teocràcia autoritària que, entre més imposicions, va fer obligatori l’ús del vel islàmic. De pare iranià i activista exiliat i de mare espanyola, Nassir ha viscut mitja vida a Catalunya després d’haver passat la infantesa a Itàlia, però no ha perdut mai el contacte amb els seus orígens. Aquesta politòloga especialitzada en relacions internacionals ha treballat en unes quantes entitats per a la cooperació i el desenvolupament internacional, com ara la fundació IBO i la Casa Àsia.

Ara, viu en la distància les protestes per la mort de Masha Amini, que s’han saldat amb setanta-sis morts pel cap baix. Corpresa pel coratge de les seves paisanes, remarca que el vel és solament la metxa d’un malestar social més complex i profund. Just abans de començar-ne a parlar, rep amb molta alegria un WhatsApp del seu cosí de l’Iran, de qui no sabia res d’ençà de la setmana passada. Li diu que està bé i que per fi s’ha pogut connectar a internet mitjançant una xarxa privada virtual (VPN).

—Les dones iranianes solament protesten contra el vel islàmic?
—La mort de Masha Amini és la gota que ha vessat el got, ha estat la metxa, el combustible de la protesta. El vel és el símbol del règim iranià. Però les manifestacions no són solament això. Són molts anys amb crisi econòmica i pobresa, sense llibertats ni expectatives de futur. Les dones, sobretot les més joves, han viscut tota la vida sota el control del règim. Volen més drets.

—Com és ser dona a l’Iran?
—Ser dona a l’Iran és una lluita constant i quotidiana, i encara més si vols reivindicar els teus drets. Ets vigilada constantment per l’estat. Vius amb el dubte de si algú t’esbroncarà, de si podràs arribar a casa tranquil·la o de si et passarà res. Això es veu molt clar a les universitats, que tot i ser mixtes, i tot i que prop del 60% dels universitaris siguin dones, hi ha un control sobre la seva conducta. Si porten les ungles pintades, és probable els les facin despintar. També controlen la vestimenta. Algunes dones van vestides d’una manera i quan passen el control es posen la roba que volen. És com el gat i el ratolí.

—Què és i què fa la policia de la moral iraniana?
—Són un cos paramilitar, no formen part ni de la policia ni de l’exèrcit. Solen ser homes, però també hi ha algunes dones, afins al règim, que són a sou de la república islàmica per fer-ne respectar els preceptes morals. Patrullen per les zones on es reuneixen els joves. En teoria, diuen que vetllen pel respecte a la conducta islàmica. A la pràctica, són un cos que controla les dones. Vigilen qüestions com ara el vel, el maquillatge, la roba i els turmells. Però no és habitual que matin gent. Et poden multar, et poden dur al calabós, et poden traslladar a un centre correccional i, en casos molt extrems, també pot haver-hi càstig físic. Dins aquest ventall, que ja és horrible quant als drets de la dona, una mort com la de la Masha és un fet excepcional i molt greu.

—I, malgrat tot, les dones iranianes protesten amb un coratge impressionant.
—Són molt valentes. Les dones iranianes han perdut la por. No tenen res més a perdre. Són la meitat de la població. A més, dues terceres parts dels iranians són joves i han viscut sempre sota la revolució islàmica, que és molt estricta, i no coneixen un altre règim. Es mereixen tot el respecte i el suport.

—És una revolta carregada de simbolisme: dones que s’han tallat els cabells, han cremat hijabs i han cantat “Bella ciao”.
—És la simbologia de la revolta. Cremen el vel perquè representa el règim que les oprimeix. Canten “Bella ciao” perquè és una manera d’arribar a occident. Saben que l’Iran és aïllat, i encara més amb els talls d’internet. No tenen cap més opció que explotar tots els recursos envers un règim tan poderós.

—L’ús d’internet i els talls del govern recorden la Primavera Àrab.
—Internet és molt important perquè és l’eina amb què els manifestants mostren al món allò que fan i allò que passa a l’Iran. Per segona vegada a la història d’Iran, l’estat ha tallat internet. Allò que no poden reprimir amb porres, ho reprimeixen tallant la comunicació. El govern té un gran ventall d’opcions per a fer callar la societat. Els més actius són els joves, les dones i les minories ètniques. Són qui pot desestabilitzar el règim.

—Penseu que la repressió aturarà les protestes?
—El règim sap que amb repressió pot sufocar les manifestacions i perpetuar-se al poder. De tota manera, ningú no sap quanta gent surt al carrer, tan sols el govern. Per fer-los caure, haurien de sortir milions d’iranians a protestar, tants que fos impossible de reprimir. I crec que ara per ara això no passa. El règim també fa les seves manifestacions. Volen demostrar que no solament tenen força repressiva, sinó també de mobilització.

—El govern difon el relat que els manifestants contra la mort de Masha Amini són enemics que volen importar idees estrangeres per desestabilitzar el país.
—Volen desmobilitzar. El govern iranià sempre juga la carta de l’antiimperialisme. Quan algú critica el règim, és titllat d’antirevolucionari, d’enemic del país i d’amic dels Estats Units, Israel i l’Aràbia Saudita. És un discurs molt emprat i els iranians ja el veuen a venir. Si t’hi fixes, en cap de les manifestacions pro-règim no hi ha hagut lemes antiimperialistes ni s’han cremat banderes dels EUA.

—Amini era kurda. Quin tracte rep, aquesta minoria ètnica?
—El règim ha acusat els kurds de ser els agitadors principals de les protestes. Les primeres revoltes per la mort de la Masha van començar al Kurdistan iranià amb el lema “Dona, vida, llibertat”. Alguns analistes diuen que el fet de ser kurda va ser un motiu de més perquè la matessin. En principi, segons que sé, la policia de la moral no sap l’ètnia de les persones amb qui tracta. Així i tot, és evident que els kurds no reben un tracte igualitari. Els kurds, àzeris, turcmans, principalment els que no són perses, són discriminats en alguns aspectes. No són representats al parlament, no poden estudiar en el seu idioma i els costa més d’accedir al mercat laboral. En el cas dels kurds, per exemple, com que són sunnites i no xiïtes, lluny del Kurdistan iranià els costa més de tenir mesquites.

—Teniu por que les dones iranianes caiguin en l’oblit mediàtic de la mateixa manera que les afganeses?
—És vergonyós això que ha passat amb les dones afganeses. Crec que en el cas de l’Iran, el focus mediàtic s’anirà desplaçant progressivament, perquè passarà una altra desgràcia al món o perquè les protestes perdran força. Pot ser que les manifestacions, passat un temps, siguin anecdòtiques. Espero que no, tant de bo siguin multitudinàries i inaturables.

—Com podem ajudar a les dones iranianes ací?
—Hem de donar-los suport, com ara a la manifestació de plaça de Sant Jaume. Hem de ser la seva veu i fer conèixer la seva lluita. També és interessant demanar que els responsables polítics es posicionin a favor de les dones iranianes. Hi ha qui demana que es tallin relacions amb l’Iran, però, personalment, no hi estic d’acord, perquè aquesta mena d’embargaments i aïllaments acaben afectant els més pobres.

—Es critica un sector de l’esquerra catalana per un suposat silenci arran de les protestes contra el vel a l’Iran. Què en penseu?
—Ara mateix em preocupa allò que passa a l’Iran. Sincerament, no n’estic gens al cas i, per tant, no en puc opinar. Però, fonamentalment, per mi el vel hauria de ser una opció personal, mai una imposició. No parlo del burca o del nicab, em refereixo al vel. M’agradaria que tothom tingués la llibertat de posar-se’l o no.