10.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 10.12.2024 - 21:42
The Washington Post · Susannah George i Mustafa Salim
La ràpida caiguda del règim de Baixar al-Assad, afegida a les devastadores pèrdues sofertes per l’Hesbol·là al Líban, ha estat un cop dur a “l’eix de la resistència” de l’Iran, un pilar central de la política exterior de Teheran forjat durant dècades.
Aquests darrers tretze anys de guerra civil a Síria, l’Iran ha dedicat una gran quantitat de recursos, tant financers com militars, a apuntalar el règim d’al-Assad, que ha acabat caient en pocs dies. Amb la fi del règim, Teheran no tan sols ha perdut un soci estratègic, sinó que també li perilla la capacitat de projectar poder, clau per a la seva seguretat.
Alhora, l’Hesbol·là –amb un poder que havia arribat a rivalitzar amb el dels exèrcits dels estats del Llevant– ha estat humiliat per Israel, i ara depèn del suport de l’Iran per a reconstruir-se.
“L’eix de la resistència ha tingut un any realment dur”, va reconèixer diumenge el ministre iranià d’Afers Estrangers, Abbas Araghtxi, en una entrevista a la televisió estatal iraniana. Així i tot, va dir que els esforços dels aliats de l’Iran havien superat les expectatives, i posà d’exemple els continus atacs d’Hamàs contra Israel. “Ningú no hauria pogut predir que el front fos tan fort”, digué.
Alguns altres són més escèptics. “Sense Síria, podríem veure com tot l’eix de la resistència es desfà”, diu un diplomàtic occidental, que parla anònimament.
Dins l’Iran, la notícia de la caiguda d’al-Assad ha desfermat un torrent de crítiques a la política exterior de Teheran. Fins i tot els partidaris de l’ex-president sirià han qüestionat la decisió de destinar milers de milions a un règim que ha fet aigües tan de pressa. “Els iranians poden estar contents: ningú ja no es gastarà els diners de la nostra nació a mantenir teranyines”, ironitzà a X Heixmatol·là Falahatpixeh, ex-diputat iranià.
L’eix –una aliança informal de grups armats amb el suport de Teheran, del Iemen fins a Gaza– sembla passar un moment dolç després de l’atac del 7 d’octubre d’Hamàs contra Israel. En resposta a aquella matança, que agafà tot el món de sorpresa, l’Hesbol·là al Líban, els hutis al Iemen i un seguit de grups armats a l’Irac uniren esforços, en suport d’Hamàs, per atacar Israel i els interessos dels Estats Units a la regió.
Però, poc més d’un any després del 7 d’octubre, Israel ha escapçat la cúpula d’Hamàs i de l’Hesbol·là: n’ha assassinat els dirigents i n’ha desgastat les forces a Gaza i al Líban. Els atacs de l’Iran contra Israel, paral·lelament, no tan sols no han dissuadit el govern de Netanyahu, sinó que també han evidenciat les febleses del règim dels aiatol·làs.
L’Iran va disparar prop de dos-cents míssils balístics contra Israel a l’octubre, l’atac més significatiu d’una guerra encoberta que fa dècades que s’allarga. Però el bombardament, interceptat en gran part per les defenses israelianes, fou poc destructiu. Les represàlies d’Israel, en canvi, van destruir una de les joies de la corona del poder militar iranià: les defenses aèries.
“L’Iran ha de reconsiderar l’estratègia d’aliances”, diu Maria Luisa Fantappie, directora del programa del Llevant de l’Institut d’Afers Internacionals de Roma. “Els aliats s’han convertit més en una càrrega que no pas en un actiu.”
El règim iranià sempre ha defensat davant els seus ciutadans que l’eix de la resistència els proporciona una capa de protecció: en compte d’haver de combatre els enemics a casa, poden lluitar-hi a centenars de quilòmetres de distància.
Tanmateix, la guerra regional desencadenada per l’atac del 7 d’octubre, tanmateix, ha posat a prova aquesta lògica. “L’eix no és una forma eficaç de projectar poder –diu Fantappie–. Ben al contrari: projecta feblesa.”
Després de l’enderrocament del règim d’al-Assad, diumenge, el govern iranià va guardar silenci. El comunicat que el ministeri iranià d’Afers Estrangers acabà emetent, finalment, optà per emfatitzar el llarg historial de relacions entre l’Iran i Síria. “Les relacions entre les dues nacions de l’Iran i Síria tenen una llarga història, i han estat sempre amistoses”, digué el ministeri. I afegí: “Confiem que continuïn.”
En mobilitzar forces a Síria, la setmana passada, per a protegir el règim d’al-Assad, l’Iran va demanar als seus aliats que protegissin les línies de proveïment que connecten Teheran amb l’Hesbol·là, al Líban.
Dies després de la invasió del grup islamista armat Hayat Tahrir al-Sham (HTS) a Alep, Araghtxi visità al-Assad a Damasc. En sortint, al palau presidencial, els mitjans iranians van publicar imatges de Araghtxi sopant en un restaurant del centre de la ciutat.
Però a mesura que els rebels continuaven avançant, la preocupació de l’Iran aviat va esdevenir pànic. “El més sorprenent va ser la incapacitat manifesta de l’exèrcit sirià i la velocitat de l’ofensiva rebel”, digué Araghtxi durant l’entrevista a la televisió estatal iraniana. Fins i tot al-Assad, assegurà, “es va quedar parat per l’estat del seu exèrcit”.
Araghtxi va viatjar a Bagdad divendres per provar d’aglutinar esforços en defensa del règim sirià. Però les forces d’al-Assad ja havien perdut la ciutat de Hama i començaven a retirar-se dels suburbis de Damasc.
L’Irac, per una altra banda, es va negar a enviar tropes a Síria. “El ministre d’Afers Estrangers iranià se n’anà de l’Irac decebut”, explica un funcionari del govern iraquià amb vincles amb les milícies xiïtes del país. Araghtxi tenia coll avall que Bagdad faria costat a Teheran, com havia fet en la guerra civil de Síria, i es va sorprendre molt de constatar la negativa iraquiana.
Aquella nit mateix, segons que explica un diplomàtic regional, Teheran arribà a la conclusió que al-Assad era una causa perduda i ordenà l’evacuació del personal militar i de l’ambaixada iraniana a Damasc. Després de quatre dècades com a aliats, Teheran perdia un dels seus socis estratègics a la regió.
Comandants i diplomàtics iranians van córrer cap a l’aeroport de Damasc. Alguns altres van provar sort a les carreteres que connecten Síria amb el Líban i l’Irac, segons que explica el diplomàtic i un funcionari iraquià.
“El govern sirià, i el Baixar al-Assad mateix, ja no tenien esme de mantenir-se en el poder”, va dir diumenge Mohàmmad Ghaderi, analista geopolític iranià, en declaracions a l’agència de notícies estatal de l’Iran. Ghaderi refusà també la idea que l’Iran hagués abandonat el seu vell aliat. “L’Iran ha donat suport a Síria fins al darrer moment”, afirmà.
Les crítiques al règim dels aiatol·làs, tanmateix, van ser generalitzades fins i tot dins l’Iran. Molts iranians, de fet, van instar els seus dirigents a treure lliçons de la caiguda d’al-Assad. “El fet que les ciutats de Síria hagin caigut com fitxes de dòmino en mans dels rebels ens ensenya una lliçó molt important: el principal aliat de tot govern és el seu poble”, escrigué a X Abdolreza Davari, ex-assessor de l’ex-president iranià Mahmud Ahmadineiad. I afegí: “La satisfacció dels ciutadans és una condició necessària per a la supervivència de qualsevol govern davant atacs externs.”
Mustapha Salim informa de Bagdad estant.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
