04.07.2024 - 21:40
|
Actualització: 04.07.2024 - 21:47
The Washington Post · Anika Arora Seth
Els iranians aniran avui a les urnes, en la segona volta de les eleccions presidencials anticipades convocades després de la mort sobtada del president Ebrahim Raisi en un accident d’helicòpter, el mes de maig.
En la primera volta, divendres passat, es va triar entre quatre candidats, tres de conservadors i un de reformista. En aquesta segona volta el reformista Massud Pezeixkian competeix directament contra el conservador radical i antic negociador nuclear Saïd Jalili en una cursa en què el resultat és lluny de ser segur –un canvi clar, segons els analistes, respecte de les darreres eleccions.
“Ebrahim Raisi va ser elegit en unes eleccions gens competitives el 2021, amb uns resultats predeterminats”, diu Araix Azizi, escriptor i historiador especialitzat en l’Iran. “Aquesta vegada els resultats no són predeterminats.” En el sistema polític de l’Iran el president té un poder limitat. El dirigent suprem de la república islàmica –l’aiatol·là Ali Khamenei– manté el control directe o indirecte de totes les branques del govern, de l’exèrcit i dels mitjans de comunicació. Tanmateix, el nou president podria tenir un impacte significatiu en la vida quotidiana, fins i tot aspectes religiosos i restriccions de vestimenta, coses molt importants en un país sacsat fa poc per protestes en què es demanava llibertat per a les dones.
El resultat probablement dependrà de quants iranians, en gran part desencisats amb el seu sistema polític, decideixin que val la pena de votar. En la primera volta van participar-hi menys de la meitat dels censats.
Qui són els candidats?
Els qui opten a ser elegits a la presidència o al parlament de l’Iran han de rebre l’aprovació del Consell de Guardians, que selecciona els candidats per assegurar-se que s’adhereixen als principis de la república islàmica. A la pràctica, els dotze membres del consell –sis clergues i sis juristes– són nomenats directament o indirectament per Khamenei.
A la cursa per a ser president hi van entrar vuitanta candidats. El consell en va aprovar sis, tots homes. D’aquests sis, dos es van retirar pocs dies abans de les eleccions, responent a un esforç dels radicals per unir-se entorn d’un candidat conservador abans de la primera volta, el 28 de juny.
Ara, solament resten Pezeixkian i Jalili. Amb els altres dos candidats conservadors fora de la contesa, la campanya de Pezeixkian haurà d’atreure més votants en la segona volta per a tenir una oportunitat de guanyar.
Saïd Jalili
Tot i que va exercir de negociador nuclear del país, Jalili és crític amb les negociacions internacionals sobre el programa nuclear de l’Iran. Té cinquanta-vuit anys i és membre del Consell de Discerniment de Conveniència, que originalment es va crear per resoldre conflictes entre el parlament i el Consell de Guardians, però que a la pràctica fa d’òrgan consultiu de Khamenei. Si Jalili és elegit, s’espera que mantingui les dures represàlies contra els manifestants antigovernamentals i contra les dones iranianes acusades d’infringir les normes obligatòries del hijab.
Massud Pezeixkian
Descrit pels analistes com l’únic reformista en la cursa, Pezeixkian és un cirurgià cardíac que ha basat la seva campanya en les dones iranianes, la joventut i les minories ètniques. Ha adoptat una posició nuclear oposada a la de Jalili, tot fent campanya per a reobrir les converses nuclears amb Occident. Pezeixkian, de seixanta-nou anys, va ser vice-president del parlament iranià del 2016 al 2020, va donar un fort suport a l’acord nuclear del 2015, i el 2022 va desafiar el discurs oficial del govern sobre la mort de Mahsà Amini, una jove kurda iraniana de vint-i-dos anys que va morir sota custòdia policíaca després de ser detinguda, presumptament, perquè no duia el hijab.
Els setanta-quatre candidats que inicialment van ser desqualificats pel Consell de Guardians inclouen funcionaris del govern i legisladors –fins i tot un ex-president–, a més de set dones. “Solament aquells que accepten els fonaments d’aquest sistema profundament antidemocràtic de la república islàmica han estat autoritzats a presentar-se alguna vegada”, va dir Azizi.
Què va passar a la primera volta?
A les eleccions del 28 de juny, cap dels quatre candidats no va superar el llindar del 50% necessari per a guanyar la cursa. Pezeixkian va sortir al capdavant, amb Jalili i Mohàmmad Bagher Ghalibaf, el president del parlament, que aparentment van dividir el vot conservador entre ells.
Ghalibaf, que va quedar tercer, ha instat els seus més de tres milions de seguidors a votar per Jalili en la segona volta, cosa que posaria el conservador de línia dura còmodament al capdavant. Mostafà Pourmohammadi, un altre candidat conservador i l’únic clergue en la cursa, va quedar quart. Ni Ghalibaf ni Pourmohammadi no van rebre prou vots per a entrar a la segona volta.
Més d’un milió de vots van ser anul·lats, cosa que generalment s’interpreta com un reflex de ciutadans que se senten obligats a votar però que no volen donar suport a cap dels candidats en la contesa — “persones que no volen ser comptades com a boicotadores però que encara volen mostrar la seva insatisfacció amb l’status quo”, va explicar Azizi.
La república islàmica ha lluitat durant molt de temps amb la desafecció dels votants i la desil·lusió generalitzada. Les eleccions del 2021 es van considerar en gran part pre-ordenades a favor de Raisi, fet que va portar molts iranians –especialment els frustrats amb el règim conservador de l’aiatol·là– a boicotar les votacions del tot. Menys de la meitat de l’electorat va votar en aquella cursa, i les eleccions parlamentàries del març van tenir una participació històricament baixa, segons Michelle Grisé, investigadora sènior de polítiques de Rand.
La votació del 28 de juny no en va ser cap excepció, i tan sols hi van votar un 40% dels iranians censats.
L’únic candidat reformista i l’abstenció
La qüestió no va ser si els moderats a l’Iran donarien suport a Pezeixkian o no, explicar Heather Williams, investigadora sènior de polítiques de Rand, sinó si es presentarien a votar.
El règim vol participació, “tot i que preferirien no saber per qui es mobilitzarà la gent”, va dir Williams. Per tenir èxit, Pezeixkian haurà d’atreure més votants a les urnes.
“Segurament aquesta vegada hi haurà una campanya de ‘Qualsevol menys Jalili’. Pezeixkian hi compta i l’ha comparat obertament amb Corea del Nord, els talibans i fins i tot amb Mao Zedong de la Xina”, va escriure Azizi a The Post. “La pregunta és: serà prou significativa per a assegurar una victòria de Pezeixkian?”
Per augmentar la participació, l’equip de Pezeixkian treballa per obtenir el suport d’un important dirigent religiós de la minoria musulmana sunnita de la teocràcia, diu Azizi. Els musulmans sunnites van boicotar la votació molt més que no uns altres grups, però de la minoria de sunnites que van votar, la majoria va donar suport a Pezeixkian.
Eleccions avançades per la mort del darrer president
Aquestes eleccions s’havien de fer el 2025, però la mort inesperada de Raisi les va fer avançar un any. Raisi va morir en un accident d’helicòpter el 19 de maig, a seixanta-tres anys. Segons la constitució de la república islàmica, s’ha de fer una elecció especial dins els cinquanta dies següents.
Elegit el 2021, Raisi era àmpliament considerat com el vencedor d’unes eleccions manipulades, un esforç de l’aiatol·là per a mantenir el seu règim conservador. Alguns analistes creien que Raisi era el successor desitjat per l’aiatol·là. Després de la mort d’Amini el 2022, van esclatar protestes en massa, per demanar la dissolució de la teocràcia a l’Iran i arreu del món. Raisi va supervisar la repressió, en què hi hagué més de cinc-cents morts, segons un recompte de l’organització no governamental Iran Human Rights. Més tard, l’Iran va anunciar que havia indultat més de vint-i-dues mil persones que havien estat arrestades.
La mort de Raisi va arribar en un moment d’augment de la inestabilitat i la violència al Llevant. La guerra a Gaza ha fet créixer la tensió constantment latent entre l’Iran i Israel, mentre augmenta la violència a la frontera sud del Líban, a la mar Roja i a Síria i l’Irac, segons que va informar The Post el mes passat. A l’abril, Raisi va supervisar l’atac iranià més gran de la història contra Israel en represàlia per un atac mortal israelià en un recinte diplomàtic iranià a Síria.
La major part del poder polític, a les mans del cap suprem
Constitucionalment, el president ocupa el segon lloc després del dirigent suprem, que té la major part del poder i és “l’autoritat última de presa de decisions” en seguretat nacional i defensa, segons Grisé. Aquests darrers anys, l’aiatol·là “ha envaït efectivament” l’àmbit del president, diu Azizi, i ha acaparat més poder. Tanmateix, com a cap de govern, el president té responsabilitats importants sobre elements de la vida diària a l’Iran, incloent-hi la supervisió del pressupost nacional i la signatura de legislació i tractats.
Crucialment, el president de la república islàmica influeix en la severitat amb què la policia moral aplica els codis religiosos i les restriccions de vestimenta, com també en el nivell de llibertat que es permet als mitjans de comunicació iranians.
“A més, hi ha llibertats quotidianes que potser no considerem tant, com ara qui té permès d’assistir a esdeveniments esportius o quantes persones es poden reunir en públic, o si les dones poden ballar públicament”, diu Williams.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
