27.06.2024 - 21:40
The Washington Post · Anika Arora Seth
Poc més d’un mes després de la mort sobtada del president Ebrahim Raisi en un accident d’helicòpter, els iranians votaran avui el nou president. Amb quatre candidats i sense un favorit clar, el resultat és incert, un canvi evident respecte de les darreres eleccions, segons els analistes.
“Ebrahim Raisi va ser elegit en unes eleccions gens competitives el 2021, amb uns resultats predeterminats”, diu Arash Azizi, escriptor i historiador especialitzat en l’Iran. “Aquesta vegada els resultats no són predeterminats.” En el sistema polític de l’Iran el president té un poder limitat. El dirigent suprem de la república islàmica –l’aiatol·là Ali Khamenei– manté el control directe o indirecte de totes les branques del govern, de l’exèrcit i dels mitjans de comunicació. Tanmateix, el nou president podria tenir un impacte significatiu en la vida quotidiana, incloent-hi aspectes religiosos i restriccions de vestimenta, coses molt importants en un país sacsejat fa poc per protestes que demanen llibertat per a les dones.
Els vots es podrien comptabilitzar diumenge. Però els experts creuen probable que cap dels quatre candidats obtingui la majoria simple. En aquest cas els iranians tornaran a les urnes al juliol per a una segona tanda entre els dos primers candidats.
Qui són els candidats?
Els qui opten a ser elegits a la presidència o al parlament de l’Iran han de rebre l’aprovació del Consell de Guardians, que selecciona els candidats per assegurar-se que s’adhereixen als principis de la república islàmica. A la pràctica, els dotze membres del consell –sis clergues i sis juristes– són nomenats directament o indirectament per Khamenei.
S’hi van presentar una vuitantena de candidats, per a ser president. El consell en va aprovar sis, tots homes. Dos candidats s’han retirat en la recta final.
Mohàmmad Bagher Ghalibaf
Ghalibaf, de seixanta-dos anys, ha estat president del parlament d’ençà del 2020 i va ser batlle de Teheran del 2005 al 2017. Té una extensa carrera militar, incloent-hi tres anys de comandant de la Força Aèria del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica (IRGC). De fet, encara manté estrets vincles amb l’IRGC, una força política poderosa dins la república islàmica. Conservador, Ghalibaf és conegut pel seu paper en les dures represàlies contra els estudiants manifestants quan era general de l’IRGC i, més tard, com a cap de la policia.
Saeed Jalili
Tot i que va exercir de negociador nuclear del país, Jalili és crític amb les negociacions internacionals sobre el programa nuclear de l’Iran. Té cinquanta-vuit anys i és membre del Consell de Discerniment de Conveniència, que originalment es va crear per resoldre conflictes entre el parlament i el Consell de Guardians, però que a la pràctica fa d’òrgan consultiu de Khamenei. Si Jalili és elegit, s’espera que continuï les dures represàlies contra els manifestants antigovernamentals i contra les dones iranianes acusades d’infringir les normes obligatòries del hijab.
Massud Pezexkian
Descrit pels analistes com l’únic reformista en la cursa, Pezexkian és un cirurgià cardíac que ha basat la seva campanya en les dones iranianes, la joventut i les minories ètniques. Ha adoptat una posició nuclear oposada a la de Jalili, tot fent campanya per a reobrir les converses nuclears amb Occident. Pezexkian, de seixanta-nou anys, va ser vice-president del parlament iranià del 2016 al 2020, va donar un fort suport a l’acord nuclear del 2015 i el 2022 va desafiar el discurs oficial del govern sobre la mort de Mahsa Amini, una jove kurda iraniana de vint-i-dos anys que va morir sota custòdia policíaca després de ser detinguda, presumptament, per no portar el hijab.
Mustafà Pourmohammadi
Pourmohammadi és l’únic clergue en la cursa. Conservador, Pourmohammadi, de seixanta-quatre anys, va ser ministre d’Interior sota la presidència de Mahmoud Ahmadinejad i més tard ministre de Justícia durant la presidència de Hassan Rouhani. Pourmohammadi, com Raisi, el 1988 va tenir un paper destacat en les execucions de milers de presoners polítics.
Una forta participació podria ajudar l’únic candidat reformista
Tot i que Pezexkian es considera l’únic reformista en la llista de quatre candidats, alguns el veuen com un potencial favorit. “Realment depèn de la participació electoral”, diu Michelle Grisé, investigadora sènior de polítiques a Rand. “Permetre que Pezexkian es presenti podria ser vist com un intent d’augmentar la participació electoral, però veurem si pot atreure un electorat aclaparadorament desencantat.” A les darreres eleccions presidencials, el 2021 van votar menys de la meitat dels electors, i a les eleccions parlamentàries del març la participació fou històricament baixa, segons Grisé.
Però les eleccions del 2021 es van considerar en gran part preparades en favor de Raisi. Això va fer que molts iranians –especialment aquells frustrats amb el règim conservador de l’aiatol·là– boicotessin les eleccions. “La qüestió és: ‘Els moderats de l’Iran es mobilitzen a favor de Pezexkian o no es mobilitzen gens?'”, diu Heather Williams, també investigadora sènior de polítiques a Rand. Segons ella, el règim vol participació, “tot i que preferirien no saber per qui es mobilitzarà la gent”.
Les eleccions s’avancen per la mort sobtada del darrer president
Aquestes eleccions s’havien de fer el 2025, però la mort inesperada de Raisi les va avançar un any. Raisi va morir en un accident d’helicòpter el 19 de maig, a seixanta-tres anys. Segons la constitució de la república islàmica, s’ha de fer una elecció especial dins els cinquanta dies següents.
Elegit el 2021, Raisi era àmpliament considerat com el vencedor d’unes eleccions manipulades, un esforç de l’aiatol·là per a mantenir el seu règim conservador. Alguns analistes creien que Raisi era el successor desitjat per l’aiatol·là. Després de la mort d’Amini el 2022, van esclatar protestes en massa, per demanar la dissolució de la teocràcia a l’Iran i arreu del món. Raisi va supervisar la repressió, en què hi hagué més de cinc-cents morts, segons un recompte de l’organització no governamental Iran Human Rights. Més tard, l’Iran va anunciar que havia indultat més de vint-i-dues mil persones que havien estat arrestades.
La mort de Raisi va arribar en un moment d’augment de la inestabilitat i la violència al Llevant. La guerra a Gaza ha fet créixer la tensió constantment latent entre l’Iran i Israel, mentre augmenta la violència a la frontera sud del Líban, a la mar Roja i a Síria i l’Irac, segons que va informar The Post el mes passat. A l’abril, Raisi va supervisar l’atac iranià més gran de la història contra Israel en represàlia per un atac mortal israelià en un recinte diplomàtic iranià a Síria.
La major part del poder polític de l’Iran és a les mans del cap suprem
Constitucionalment, el president ocupa el segon lloc després del dirigent suprem, que té la major part del poder i és “l’autoritat última de presa de decisions” en seguretat nacional i defensa, segons Grisé. Aquests darrers anys, l’aiatol·là “ha envaït efectivament” l’àmbit del president, diu Azizi, i ha acaparat més poder. Tanmateix, com a cap de govern, el president té responsabilitats importants sobre elements de la vida diària a l’Iran, incloent-hi la supervisió del pressupost nacional i la signatura de legislació i tractats.
Crucialment, el president de la república islàmica influeix en la severitat amb què la policia moral aplica els codis religiosos i les restriccions de vestimenta, com també en el nivell de llibertat que es permet als mitjans de comunicació iranians.
“A més, hi ha llibertats quotidianes que potser no considerem tant, com ara qui té permès d’assistir a esdeveniments esportius o quantes persones es poden reunir en públic, o si les dones poden ballar públicament”, diu Williams.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
