19.02.2018 - 22:00
La tensió a Llevant va pujar molts graus la setmana passada, quan un incident entre l’Iran i Israel empenyé aquests dos països a un pas de la guerra. Un dron iranià, que s’havia enlairat des d’una base de la ciutat siriana de Palmira, va ser abatut per dos helicòpters d’Israel quan va penetrar en l’espai aeri d’aquest país. La resposta va ser l’enviament de l’aviació israeliana a atacar la base iraniana, però un dels F-16 va ser abatut quan tornava, concretament sobre Harduf, per un míssil disparat des de Síria. Els dos ocupants de l’aparell van sobreviure, però Israel va encaixar com un cop molt dur el fet que un avió de la seva força aèria fos tombat per primera vegada en dècades.
En la zona considerada la més perillosa del món, la hipòtesi d’una confrontació directa entre l’Iran i Israel desperta autèntic terror. Fa anys que es palpa la possibilitat d’una guerra entre tots dos països. Per a Israel el programa nuclear iranià és el perill més gran de tota la regió, perquè un hipotètic atac nuclear sobre Israel seria gairebé impossible d’aturar –malgrat que encara ningú no ha pogut demostrar que l’Iran tingui armes nuclears que pugui fer servir. Mentrestant, l’Iran, en ple conflicte amb l’Aràbia Saudita, encapçala ara mateix la línia més dura de tot el món islàmic contra el govern d’Israel. Ara la retòrica habitual del règim iranià ja és alguna cosa més, després d’haver-se involucrat en el conflicte sirià.
Síria: una guerra mundial en petit
El conflicte de Síria comença a assemblar-se perillosament a una guerra mundial en petit. Si de primer era una guerra civil, avui s’hi ha fet evident la presència de potències estrangeres. Al conflicte que enfronta –si més no– el règim, l’oposició, els kurds i l’anomenat Estat Islàmic, ara cal afegir-li la intervenció de Turquia, l’actuació iraniana –més enllà de la seva tradicional aliança amb Hesbol·là al Líban i Síria–, la forta presència russa, la intervenció dels Estats Units i la participació israeliana, com més va més evident.
Des del 2011 la guerra de Síria podia considerar-se allò que en el llenguatge militar s’anomena ‘guerra proxy’, és a dir, una guerra en què els contendents no s’enfronten de manera directa sinó mitjançant exèrcits o milícies interposades. Des de començament d’any, tanmateix, s’han anat succeint les intervencions directes, primer dels Estats Units i després de Turquia i Israel.
L’Iran va entrar en la guerra per ajudar el president sirià Baixar al-Assad en la batalla contra els rebels, primer, i contra l’anomenat Estat Islàmic, més tard. Aquesta participació s’ha consolidat i tant les forces iranianes com els aliats d’Hesbol·là mantenen ara tot de bases en territori sirià que inclouen aeroports –com els de Tias, al-Xairat o Damasc i tot–, instal·lacions que preocupen molt especialment el règim israelià. Hom calcula que hi ha uns pocs milers de militars iranians a Síria, però controlen milícies locals que podrien arribar a sumar uns vint mil efectius.
Netanyahu amaga la corrupció
Diumenge, en una conferència internacional a Munic, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, va ensenyar en públic les suposades restes del dron iranià abatut pel seu exèrcit. Va fer una intervenció duríssima contra el règim de Teheran, tot afirmant que Israel no tindria cap dubte a atacar l’Iran si mantenia –va dir– les provocacions constants.
Hi era present el ministre d’Afers Estrangers iranià, Mohammad Javad Zarif, a qui Netanyahu es va adreçar directament demanant-li si reconeixia aquell tros de ferralla. Zarif va respondre dient que Netanyahu era un circ, que la força aèria israeliana atacava Síria molt sovint i que això duia una tensió a la zona que es podia descontrolar en qualsevol moment.
Per al primer ministre israelià el conflicte és una gran oportunitat de desviar l’atenció dels greus problemes que té al seu país. La policia israeliana l’ha acusat de dos casos de corrupció i ha demanat als tribunals que l’encausin per suborn i frau. Segons l’acusació, Netanyahu ha rebut 300.000 euros en regals aquests darrers deu anys de mans de diverses persones, en canvi de favors. El primer ministre d’Israel nega vehementment les acusacions. L’antecessor de Netanyahu, Ehud Olmert, va haver de dimitir el 2006 per un cas molt semblant que el va dur a la presó.
La zona més delicada del planeta
La hipòtesi d’un conflicte entre l’Iran i Israel és especialment preocupant per l’enorme complexitat del problemes que s’hi encadenen. El Llevant és ara mateix l’àrea geogràfica on hi ha més estats amb armament nuclear, enfrontats entre si en conflictes diversos. A més de Rússia i la Xina, també Israel, l’Iran, el Paquistan i l’Índia tenen armament nuclear i mantenen enfrontaments encreuats. La presència de l’anomenat Estat Islàmic supera també les fronteres estatals: va des de Líbia fins a l’Afganistan, que encara es manté en guerra amb la presència dels Estats Units i més potències occidentals. El conflicte entre l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, precisament pel paper de l’Iran, ha escalfat molt els ànims, com també la intervenció turca a Síria, adreçada sobretot a afeblir els combatents kurds que lluiten per un estat propi a Síria, l’Iran, l’Irac i Turquia. A la perifèria hi ha una cadena de conflictes territorials no directament relacionats però que afegeixen una gran tensió, com ara els de Crimea i Ucraïna, el conflicte de Xipre –en què Turquia fa un paper també determinant– i els de Txetxènia i l’Artsakh, al Caucas.
Principalment, la por que causa el conflicte entre Israel i l’Iran és la por lògica d’una guerra entre dos països que pot ser que tinguin armament nuclear, encara que ho neguin –ningú no dubta que Israel en té. I alhora hi ha la por de l’anomenat ‘dòmino’ de conflictes que podria desencadenar un atac de gran escala. Les possibles respostes de l’Iran i d’Israel podrien forçar més estats a entrar en guerra i desfermar fronts de conflicte que ningú no sap on es podrien aturar. Una perspectiva, per això mateix, més que alarmant.
