iPhone, obsolescència programada o limitacions tecnològiques?

Aprofitant una de les seves actualitzacions de programari periòdiques per a l’iPhone, el Battery Health (salut de la bateria), Apple va publicar fa uns dies una opció que intenta acabar la polèmica internacional desfermada arran de la baixada de rendiment dels seus telèfons. Força usuaris van detectar que, a mesura que envellien, la potència dels iPhones havia disminuït notablement, i van afirmar que era provocat intencionadament per Apple. Ràpidament, mitjans d’arreu del món els van acusar de programar l’obsolescència dels seus productes per tal que els usuaris es vegin forçats a comprar-los nous models més potents. Però, realment és així o és una limitació tecnològica? Repassem l’evolució de la tecnologia que ha permès el boom actual de productes mòbils i quines en són les limitacions.

Les bateries de liti: la mobilitat electrònica arriba a tothom
El primer producte comercial que va incloure una bateria de liti, el va vendre Sony l’any 1991, després de dues dècades de recerca acadèmica. Aquesta nova tecnologia va significar una revolució i el naixement dels ordinadors portàtils i els telèfons mòbils tal com els coneixem avui dia. En relació a les bateries anteriors, l’avantatge principal és que tenen una densitat energètica més gran. Això permet fer-ne de menys pesades i més petites, cabdal en la mobilitat. Des del 1991, la densitat energètica de les bateries de liti ha anat millorant a poc a poc. És per això que cada any els dispositius mòbils són més petits, essencialment perquè cal menys bateria per a la mateixa càrrega energètica, atès que ha augmentat la densitat. Si es manté el nivell d’energia, és necessari menys volum i menys pes per a emmagatzemar-la i, per tant, el dispositiu pot ser més petit i lleuger.

Tanmateix, no tot són virtuts. L’inconvenient principal és que es degraden amb el temps. A cada cicle complet de càrrega i descàrrega ‒és a dir, el consum del 100% de la càrrega, sigui de cop, sigui acumulat entre diverses càrregues‒ n’altera l’estructura cristal·lina i química i arriba un moment que l’alteració és tan gran que la bateria esdevé inservible.

D’una banda, cada cop poden emmagatzemar menys energia. Així, normalment es considera que, quan una bateria no pot carregar més del 80% de l’energia que admetia de nova, s’ha de canviar. Tanmateix, no totes les bateries de liti són iguals, i en funció del producte en què s’han d’integrar permeten més o menys cicles de càrrega i descàrrega. Les bateries dels iPhone en permeten, per exemple, uns cinc-cents, mentre que les d’un ordinador MacBook en permeten uns mil. Un cop s’hi ha arribat, la bateria s’ha de canviar. Aquestes diferències normalment són degudes al fet que la química i l’estructura són diferents en funció la periodicitat de càrrega, del pes dels productes i de la capacitat de dissipació de la calor.

La calor és una altra de les pegues principals de les bateries de liti. Com més temperatura rebi, més es degrada. La causa principal de l’augment n’és la velocitat de càrrega o de descàrrega. Fa uns anys es va anunciar que s’havien creat bateries que es carregaven entre dos i cinc minuts, però mai no n’ha arribat la versió comercial: es degradaven molt perquè una càrrega tan ràpida les escalfava fora mida. Passa això mateix quan els demanem molta energia de cop: quan es descarreguen ràpidament també s’escalfen i es degraden, cosa que fa que la bateria admeti cada cop menys càrrega, que cada cop li costi més moure l’electricitat, i que en fer-ho s’escalfi encara més. Finalment, un altre problema és si l’estructura de la bateria s’acaba trencant. Sigui perquè rep un cop o és travessada, sigui perquè la degradació de la bateria és tan gran que l’escalfament generat acaba trencant l’estructura. Això fa que pugui esclatar o entrar en flames.

La degradació, els perills d’ignició i el fet que es calcula que cap a l’any 2019-20 s’arribarà a la màxima densitat energètica teòrica de les bateries de liti, fa que s’investigui en nous models. Les més prometedores són les d’estat sòlid. Resisteixen molt més la temperatura i, per tant, es poden carregar molt més ràpidament. A més, encara que les foradem continuen funcionant de manera segura, sense entrar en ignició. Tanmateix, la tecnologia no és prou madura encara, i resta per aclarir els cicles que admeten sense degradació destacable i els costos de producció.

Els processadors mòbils: la potència al palmell de la mà
Per tenir un producte mòbil ja tenim un element necessari, la bateria. Però cal en cal un més: un processador que consumeixi com menys possible per tal que la bateria sigui com més petita possible i la puguem utilitzar prou temps. Molts lectors recordaran que fa uns anys els processadors sempre anaven a la mateixa velocitat, tant si calia poca potència com si en calia molta. Així doncs, de primer van crear versions dels processadors menys potents per tal que consumessin poca electricitat. Això feia que els dispositius mòbils no poguessin fer gaire cosa, però com a mínim les bateries duraven prou temps mentre no se’n millorava la densitat energètica.

La millora següent va ser crear processadors que variessin la potència i la velocitat en funció de la càrrega de feina que fos necessària en cada moment. Així, si necessitem poca potència, el processador baixa la velocitat i consumeix menys energia. Si en necessita més, apuja la velocitat tot i que consumeix més electricitat i s’escalfa més. La regulació en funció de la càrrega de treball avui dia és una tecnologia que utilitzen tots els processadors, ja sigui en dispositius mòbils com en ordinadors de sobretaula. A més, ha evolucionat molt els darrers anys. Amb arquitectures molt eficients, ara com ara hi ha processadors mòbils que tenen una potència màxima gairebé equivalent a la d’un processador de sobretaula.

iPhone 6S, quan la potència del processador supera les capacitats de les bateries de liti
Apple va posar a la venda l’iPhone 6S l’any 2015, amb el nou processador A9. La millora de potència del processador va ser notable. Al cap de poc temps, uns quants usuaris es van queixar que el seu nou iPhone s’apagava de cop. Apple ho va atribuir públicament a defectes d’algunes bateries. La realitat, com han demostrat els esdeveniments posteriors, és que amb l’A9, els processadors arribaven a una potència que les bateries de liti no podien garantir contínuament.

Com hem vist, el processador en tasques comunes en regula la velocitat a la baixa i consumeix poc. La bateria, per tant, proporciona sense problemes l’electricitat que necessita el processador. Quan cal molta potència, n’apuja instantàniament la velocitat. Però, alhora, el consum d’electricitat puja també instantàniament, i la bateria també l’ha de proporcionar instantàniament. Amb una de nova, no hi ha d’haver inconvenient, excepte si té algun defecte de fabricació. Però, com hem vist, les bateries es degraden, cosa que fa, entre més, que la bateria no pugui donar electricitat tan ràpidament. I si el processador no en rep prou, deixa de funcionar. Amb els processadors anteriors, no tan potents, no passava res, perquè les bateries, tot i la degradació, podien donar prou electricitat. Però els processadors nous començaven a ser massa potents per les bateries de liti dels mòbils.

Aquesta qüestió té elementalment dues solucions. La primera, canviar de tecnologia de bateria, però com hem vist encara no n’hi ha de disponibles. La segona solució és la que va adoptar Apple: fer baixar, via programari, la potència dels processadors a mesura que la bateria es va degradant. El processador retalla la potència a l’electricitat màxima que pot proporcionar la bateria degradada. Actualment, i gràcies a les actualitzacions, els iPhone 6 o posteriors fan aquesta comprovació automàticament.

La decisió està a les mans de l’usuari: Battery Health i canviar de bateria
Els canvis introduïts amb l’iPhone 6S no deixen de ser una optimització més del sistema. Apple va considerar que no era necessari que l’usuari a qui adrecen els iPhone ho veiés, a diferència dels MacBook, en els menús avançats dels quals podem veure la salut de la bateria. Però arran de la polèmica desfermada, Apple ha estat forçada a incloure als iPhone un nou menú, el Battery Health, que ens permet de veure la salut de la nostra bateria.

Ara com ara és en fase Beta, però ens mostra quin percentatge de càrrega màxima de bateria disposem. Si és superior al 80%, no hem de canviar-la. També mostra la capacitat de rendiment de pic, és a dir, si la bateria encara pot donar prou energia al processador quan arriba a la potència màxima. En el cas que la bateria no tingui prou capacitat, el sistema per defecte haurà abaixat la potència del processador, de manera que estarem afectats per la casuística que ha desfermat la polèmica. Tanmateix, podem desactivar aquest control i mantenir la potència màxima del processador, amb el perill que el telèfon s’apagui immediatament, una opció que no sembla recomanable.

Més enllà d’aquest pedaç, l’usuari ha de tenir clar que cal canviar periòdicament la bateria. Arribar als 500 cicles de càrrega i de descàrrega d’un iPhone dependrà de la freqüència d’ús del mòbil, però típicament és difícil que podem allargar-la més de tres anys sense notar cap pèrdua de rendiment o capacitat de càrrega notable. Si cada dia consumim un 50% de la bateria del mòbil, això equival a cent vuitanta cicles de càrrega i descàrrega a l’any. Si el mòbil és la nostra eina de treball, hi parlem sovint, fem servir contínuament aplicacions potents i fem milers de fotos a l’any, és possible que hàgim de canviar la bateria fins i tot al cap de només un any. Però no cal canviar el dispositiu, només la bateria.

Mala gestió de l’escàndol i clàusules abusives
Els productes d’Apple en general duren més que la competència, perquè tenen una qualitat (i lògicament un preu) superior. És habitual parlar amb usuaris d’ordinadors de la poma que fa deu anys que els tenen i que encara funcionen sense grans problemes. Apple garanteix actualitzacions de programari fins a set anys. En el mercat de segona mà també cotitzen amb un valor elevat, atesa la durabilitat. Per tant, és difícil sostenir que aquesta companyia tingui una política d’obsolescència programada. Però si una cosa se’ls pot retreure és la mala gestió de l’afer, i sobretot que no informés abans de l’estat de la bateria com sí que fa anys que ho fa en els seus ordinadors, en els quals veiem en tot moment quants cicles portem i quants mAh de capacitat d’emmagatzematge hem perdut, entre més. A banda, quan la bateria dels MacBook s’ha degradat, el mateix sistema operatiu ens alerta que cal canviar-la. És incomprensible que això no s’hagi plantejat fins ara als iPhone, uns dispositius molt més populars que no pas els ordinadors portàtils i que depenen molt més de la bateria.

A més, Apple ha de millorar molt el canvi de bateria dels iPhone. Molts experts dubten que tinguin prou capacitat a les botigues per a canviar totes les bateries degradades. No tenen prou treballadors ni prou hores d’atenció. Tampoc no se n’informa als compradors dels iPhone. Molt pocs propietaris saben que Apple canvia la bateria en un termini de dues hores un cop s’ha acordat la visita a les seves botigues. És a dir, que no acabarem sense telèfon més enllà d’aquest temps. Tot i això, les condicions de canvi de bateries també es poden qualificar d’abusives. Si hem decidit de canviar la bateria per la nostra banda (al cap i a la fi és el nostre mòbil) amb kits de tercers que venen per Internet, o a una botiga de barri no-oficial, i posteriorment en volem una d’oficial, la companyia californiana es nega a canviar-la. I si l’usuari ha comprat un iPhone de segona mà i no sap si la bateria que conté és oficial o no, Apple obliga a signar un contracte en virtut del qual acceptem que, si la bateria és de tercers, ens canviaran el mòbil sencer per un de nou. Cobrant-lo, lògicament.

En qualsevol cas, un cop n’hem canviat la bateria, l’iPhone ens pot durar molts anys. Sovint encara es veu gent amb un iPhone 4 o 5, uns models amb més de cinc anys d’antiguitat, un grau de durabilitat equiparable als seus ordinadors.