02.05.2022 - 19:55
|
Actualització: 02.05.2022 - 19:57
Els carrers van veure passar manifestacions de treballadors amb un crit unànime: que apugin els salaris! Tothom nota a la butxaca que l’IPC del mes d’abril és del 8,4% i la pujada de preus cada vegada es va estenent més enllà de l’electricitat i la benzina, amb una inflació subjacent (la total menys l’energia i els aliments frescos) que ja arriba al 4,4%. No cal dir que això causa una minva important en el poder adquisitiu i la gent vol esmenar-ho. Alguns s’hi juguen el nivell de vida, i alguns altres, amb els salaris més baixos, s’hi juguen les necessitats més primàries. D’aquí vénen les dures proclames que van fer els diferents dirigents sindicals ahir. Malgrat la desunió a l’hora de manifestar-se, tots van coincidir a prioritzar la recuperació del poder adquisitiu.
Els secretaris generals de CCOO i UGT de Catalunya, Javier Pacheco i Camil Ros, respectivament, van reclamar amb contundència la necessitat d’apujar els salaris i van advertir la patronal que no signarien cap conveni col·lectiu que no inclogués clàusules de revisió salarial. A més, van anunciar que, si no es compleix aquesta condició, hi haurà mobilitzacions i demanaran que la indexació de salaris a la inflació es faci per llei. Jo em demano si el nivell de decibels emprat ahir per fer-se sentir era directament proporcional a la seva convicció sobre l’obtenció dels objectius.
No ho sé. El cas és que és la seva obligació. Però, més enllà de la cridòria de les manifestacions, els sindicats exigeixen que, malgrat que ara es puguin acordar pujades més moderades, es garanteixi el poder adquisitiu dels treballadors amb clàusules de revisió salarial. Unes clàusules que haurien d’anar ajustant els augments a l’evolució dels preus fins a final d’any i els dos anys vinents. Mentrestant, els empresaris no volen ni sentir parlar de lligar els salaris a l’evolució dels preus i insisteixen en el risc inflacionista que pot significar fer aquest pas.
Per això, es basen en les recomanacions del Banc d’Espanya, que són molt explícites i no deixen d’alertar del risc d’apujar els salaris vinculats a la inflació, tot advertint dels perills per al mercat laboral a mitjà termini. Segons els seus càlculs, amb les darreres previsions macroeconòmiques, la inflació mitjana anual arribaria al 9,8%, si la pujada dels salaris es descontrola i té efectes de segona volta importants (els impulsats per la repercussió dels augments dels costos salarials en els preus). Caldria remuntar-se al 1984 per trobar una taxa superior, quan la variació mitjana de l’IPC fou de l’11,3%, segons les dades de l’INE. En vista d’aquest advertiment, el paper que han de tenir els sindicats és molt complicat, tan difícil com ingrat.
Si decideixen d’anar a fons amb la reivindicació de recuperar tot el terreny perdut amb la inflació, seran acusats de no voler veure la realitat i acabar empitjorant la situació dels mateixos representats. Els diran que damunt dels preus, un foc ja prou atiat ara per l’energia, les primeres matèries i la guerra d’Ucraïna, hi volen afegir els costs laborals, que desembocaran en un augment de la inflació encara més fort. Així, entrarem en una espiral que ningú no vol, perquè al capdavall el pagarem tots, fins i tot els qui hagin obtingut un sou més alt, perquè la millora salarial serà ultrapassada ràpidament pels preus. D’exemples, en tenim a gavadals. És el risc de què avisa el Banc d’Espanya i la majoria d’economistes.
En canvi, si cedeixen a les pressions de la patronal i a les recomanacions dels economistes, seran vists com uns traïdors per la seva gent, que diran que no han fet allò que els havien promès amb tanta vehemència. Per què ells han de pagar una inflació en què no tenen cap mena de culpa? Els acusarà la seva gent, perquè amb un poder adquisitiu minvant saben que no podran comprar tant. I, compte, fins i tot hi pot haver qui digui que aquesta reducció de la capacitat de demanda, acabarà afectant alguns sectors directament i alguns altres indirectament. Decideixin què decideixin, blanc o negre, doncs, ho tenen molt pelut. Evidentment, entremig hi ha els grisos, aquells que no satisfan mai ningú.
Per això el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, suggereix de tirar pel camí del mig. Parla de lligar els salaris a la inflació subjacent, cosa que implicaria una pèrdua de poder adquisitiu de gairebé cinc punts, atès que enguany l’IPC mitjà serà del 7,5% i el subjacent del 2,8%, segons càlculs de la mateixa institució. Fa pocs dies, el governador exposava la seva preocupació pel percentatge de convenis signats amb clàusules de salvaguarda salarial per al 2022, que va mostrar un augment considerable els dos primers mesos de l’any, fins a gairebé el 30% dels treballadors amb conveni registrat, després d’haver baixat per sota del 20% aquests últims anys. I el percentatge arriba al 50%, si es tenen en compte els convenis pactats per al 2023, segons les dades que fa servir la institució.
Les raons adduïdes pel Banc d’Espanya semblen lògiques, perquè com més creixin els costs per a l’empresa més haurà d’apujar els preus si vol mantenir-se activa… fins que deixi de ser competitiva. I llavors haurà de ser competitiva, bé a còpia d’aprimar-se molt (acomiadant treballadors), bé senzillament tancant. Per aquest motiu sembla absolutament necessari un pacte entre els agents socials, de manera que es reparteixi el sacrifici que cal pagar pel fet que la inflació ens hagi empobrit un 8% en pocs mesos. Per això es voldria arribar a un pacte de rendes realista que repartís els esforços de manera justa entre tots els agents implicats, on hauria d’haver-hi, destacadament, les empreses que a causa de la pandèmia –ja sigui amb la producció, amb la intermediació dels ajuts o, després, amb l’energia– han fet molts beneficis extraordinaris. Repartir el pastís, vaja!
Tan fàcil de dir com difícil d’acomplir. De fet, fa temps que se’n parla, però no s’avança. Hi havia un acord, una treva d’un mes fins que el govern mogués fitxa i posés un topall al preu del gas. Bé, sembla que ja hem arribat a aquest punt. I ara? El conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, divendres passat a València, va considerar importantíssim “assolir un pacte de rendes per tallar la inflació quant a marges empresarials i sous i retribucions”. Compte amb els tres conceptes. No salaris i prou. Fins i tot alguns han anat un pas més enllà. El BBVA Research, per exemple, s’afegeix a la posició partidària de col·locar les pensions al pacte de rendes estatal. “Com més col·lectius inclogui el pacte de rendes, millor. Els pensionistes haurien de formar-ne part”, va dir el director de l’entitat la setmana passada. No serà pas gens fàcil de trobar el punt just.
Ara com ara, l’eventual pacte de rendes, que permeti d’establir un camí de recuperació del poder adquisitiu dels salaris sense accelerar més la inflació, està encallat. Pactar un camí d’aquest estil és una situació relativament nova en la nostra economia. Jo recordo els pactes de la Moncloa del 1977, però amb un entorn molt diferent de l’actual. Una cosa sí que sembla clara: que no fer-ho ja sabem on ens porta. I fa por.
