L’escalada de preus es frena a l’agost

La inflació anual estimada de l’IPC de l’agost del 2022 és del 10,4%, d’acord amb l’indicador avançat elaborat per l’INE. Aquest indicador proporciona un avenç de l’IPC que, si es confirma, en representarà una disminució de quatre dècimes en la taxa anual, atès que al juliol aquesta variació va ser del 10,8%. Aquesta evolució és, principalment, a causa de la baixada dels preus dels carburants, que havien pujat l’agost del 2021, i, en menor mesura, al descens dels combustibles líquids, més fort que no el registrat l’any passat. En sentit contrari, destaca l’augment dels preus de l’electricitat, l’alimentació, la restauració i els paquets turístics. Per la seva banda, la taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) augmenta tres dècimes, fins al 6,4%. Si es confirma, serà la més alta d’ençà del gener del 1993. I fins ací. Aquesta és tota la informació que aporta avui l’avanç de l’IPC.

Crec que hi ha dues notícies a destacar. Una és bona i una altra, no. Finalment, sembla que s’ha frenat l’escalada que ens portava directament a l’11%, i això és un bon símptoma. Però la subjacent continua creixent. El motor primari es va engegar i ara es va estenent a més productes. Dos dels esmentats per l’INE preocupen més que no pas els altres, que són conjunturals. Un d’ells és l’electricitat, que ha arribat a uns nivells de bogeria, fruit d’una concatenació de factors que tots sabem molt bé, perquè cada dia se’n publica alguna cosa. Però n’hi ha dos més dels quals es parla poc. Ahir, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, deia que volia prendre mesures extremes per frenar el preu de l’electricitat. Ja veurem quines seran, finalment. Per exemple, es canviarà, d’una vegada per totes, el sistema de càlcul que fa que el darrer kilowatt que arriba a la xarxa –el més car– marqui el preu que mana al final per a tota l’energia venuda, sistema que rega de beneficis les companyies elèctriques sense fer cap mena d’esforç? Ens esperarem al 9 de setembre, quan els ministres energètics de la UE es reuniran.

I la segona és la consideració del gas com un producte més en què poden entrar grans fons –hedge funds– i manegar-ne els preus, amb un topall quantificat per la CE en una xifra irreal. El mercat holandès algun dia s’hauria d’explicar i que tots plegats descobrim quina part de la pujada de preus és conseqüència de les operacions especulatives que hi ha. Com en el petroli i en més matèries primeres, vaja. Potser ens enduríem una sorpresa i parlaríem menys de la guerra d’Ucraïna.

I després tenim la gens negligible lògica interna de l’IPC. És a dir, si ha baixat 4 dècimes en la taxa anual, vol dir que la mensual ha pujat tan sols una dècima, atès que l’agost del 2021 n’havia pujades 5. Seguint aquesta lògica, els mesos vinents haurien de continuar mantenint la desacceleració, si no hi ha cap disbarat en el petroli o l’electricitat. Fixem-nos-hi. El setembre de l’any 2021, la variació mensual de l’IPC va ser del 0,8% i la de l’octubre, de l’1,8%. Fem una suposició. Si al setembre i l’octubre, l’IPC mensual de cadascun tingués un creixement com el de l’agost (+0,1%) la taxa anual a l’octubre podria ser de 2,4 punts per sota, és a dir, als voltants del 8%. Si l’IPC mensual del setembre i l’octubre puja més de 0,1 punts, resta un marge important de rebaixa a l’IPC anual (de 2,6 punts percentuals), que és en el que ens fixem cada mes. Però insisteixo, perquè arribi aquesta baixada, el gas, el petroli i l’electricitat no poden fer cap bestiesa.

Un aspecte que podria donar suport a aquesta hipòtesi, l’avançàvem a la píndola de divendres –“Els preus industrials no pugen al juliol, un bon símptoma”–, en què ens fèiem ressò del fet del creixement zero en l’índex de preus industrials (IPRI) mensual, al juliol. Efectivament, és tan sols un símptoma, però que implica una baixada en l’índex anual de dos punts i mig a tot l’estat espanyol. A Catalunya, sense comptar l’energia, baixava del 14,5% al 14,1%. Una flor no fa estiu, però avui hem tingut un nou senyal que l’escalada de preus sembla que ja no té els acceleradors que tenia ara fa uns mesos, entre més aspectes perquè veníem de nivells molt baixos, amb uns creixements mínims mes a mes. Potser és bo de recordar que l’agost de l’any passat, l’IPC va pujar al 3,3% i el subjacent, al 0,7%, amb diferències respectives en un any de 7,1 i 5,7 punts percentuals, respectivament.

En definitiva, un agost amb un IPC que encara és molt alt, però que sembla frenar l’escalada brutal d’aquests darrers mesos. Els motius externs per a una possible represa de l’alça continuen intactes –guerra i preus energètics– però algunes matèries primeres han baixat força d’ençà del pic anterior –per por a una davallada de la demanda, induïda per a una hipotètica recessió mundial. Per la seva banda, la lògica interna de l’IPC –pujades de preus dels mesos vinents corresponents al 2021– podria jugar a favor seu. I manca la gran preocupació, que és la inflació subjacent. La malura dels preus es va estenent mes a mes entre més productes. I ací ja no podem parlar de matèries primeres ni d’energia, sinó que hem de parlar de marges, de la subsistència de moltes empreses, en definitiva, que han de repercutir els costs per sobreviure. Menys algunes, és clar, que aprofiten l’avinentesa i estiren el marge per a pescar en aigües revoltes.