29.06.2023 - 17:06
La inflació anual estimada de l’IPC el juny del 2023 és de l’1,9%, segons l’indicador avançat elaborat per l’INE. Aquest indicador proporciona un avenç de l’IPC que, si es confirma, representarà una disminució de més d’un punt en la taxa anual, atès que al maig aquesta variació va ser del 3,2%. Aquesta evolució és conseqüència, principalment, del fet que aquest mes la pujada dels preus dels carburants, de l’electricitat i dels aliments i begudes no alcohòliques ha estat menor que no pas el juny de l’any passat. La taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) disminueix de dues dècimes, fins al 5,9%. I fins ací la nota de l’INE sobre l’IPC. Breu com cada mes, però avui amb una mancança, del meu punt de vista, molt important.
Hi trobo a faltar una explicació més real d’això que ha passat i que hem anat anunciant a la píndola d’ençà de fa un parell de mesos. La clau de volta és la barbaritat que va significar el juny de l’any passat, quan va pujar de l’1,9% en un sol mes pels efectes del gas, la benzina i l’electricitat. En canvi, el juny d’enguany ha pujat “tan sols” d’un 0,6% mensual, cosa que origina un marge important per “l’efecte esglaó”, d’1,3 punts percentuals, que és la davallada de l’IPC interanual: del 3,2% a l’1,9%. Cal dir que no m’agrada, malgrat la xifra final interanual, el creixement del 0,6% mensual perquè demostra que encara hi ha molt més que brases en el foc inflacionari de l’estat espanyol. De fet, ha triplicat les previsions d’una majoria d’analistes, que esperaven un 0,2% mensual, cosa que hauria col·locat l’índex a l’1,5%. Haurem d’esperar un parell de setmanes per veure on hi ha hagut els augments més importants.
Tampoc no m’agrada, gens ni mica, que la subjacent interanual hagi baixat solament de dues dècimes, del 6,1% al 5,9%. Encara som en un nivell per sobre de la registrada ara fa un any, 5,5%, si bé és probable que la preocupació quedi amagada sota els titulars mediàtics, arran de la davallada espectacular de l’IPC general, del 10,2% d’ara fa un any a l’1,9% actual. De tota manera, a qui no passarà per alt és a les autoritats monetàries, que, d’ençà que els preus energètics van començar a baixar, es fixen sobretot en la subjacent interanual com a referència per a les decisions de la política monetària. I, no ens enganyem, un 5,9% encara és un nivell molt alt.
I ja que parlem de política monetària, és bo donar un cop d’ull a què s’ha dit aquests dos dies passats a Sintra (Portugal), on el BCE ha muntat un fòrum al màxim nivell mundial. Reunir en una mateixa sala Jerome Powell, president de la Reserva Federal dels Estats Units (Fed); Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (BCE); Andrew Bailey, governador del Banc d’Anglaterra, i Kazuo Ueda, governador del Banc del Japó, no és habitual i, quan passa, solament es pot parlar de tipus d’interès, d’inflació i de creixement econòmic. I així ho han fet.
I s’hi han dit coses importants. Per exemple, que el risc immediat d’inflació ja no ve solament de l’exterior, sinó també de dins els països. El canvi de direcció de la mirada és molt significatiu, atès que apunta directament als agents socials de cada país. A la sessió inaugural, la senyora Lagarde va posar dues dades sobre la taula que no animen a pensar que a Frankfurt pensin abaixar la guàrdia contra els preus. Va revelar que el BCE maneja unes previsions per a salaris que inclouen una pujada generalitzada del 14% fins a final del 2025, el moment en què “recuperaran del tot el nivell previ a la pandèmia en termes reals”. Precisament, un dels grans malsons de tot banquer central són els anomenats efectes de segona ronda de la inflació, que vol dir que sous i preus entren en una espiral alcista descontrolada.
I, precisament, aquesta és la fase en què pot entrar la zona euro, segons la presidenta del BCE. Allò que passi amb els salaris, per tant, serà clau per a l’evolució de la inflació els anys vinents, sempre, això sí, d’acord amb com compensin les empreses aquest augment dels costs. I ací entrem a la segona part de la qüestió. Com respondran les empreses als augments salarials? Els traslladaran als preus de venda? Acceptaran de retallar el marge de benefici?
I ací rau el segon inconvenient que ara s’albira. Els beneficis empresarials, més concretament, els marges de les empreses, també són sota la lupa del BCE. Lagarde va deixar anar una segona dada preocupant, en aquest sentit. “Si les empreses recuperen el 25% del marge de guanys perdut que preveuen les nostres projeccions, la inflació el 2025 serà substancialment més alta que la línia de base, i se situarà al voltant del 3%.” Això sí, va puntualitzar: “No veiem una espiral en l’augment salarial o que es desancorin les expectatives d’inflació, però com més temps es mantinguin els preus per sobre de l’objectiu, més augmenta el perill que passi.” En definitiva, el missatge és clar: si no es contenen els marges empresarials, es trencaran les previsions per a tornar l’IPC a l’objectiu.
Els resultats pràctics finals d’aquests raonaments rauen en allò que pensen fer amb els tipus d’interès en el futur immediat. Tant Powell com Lagarde van apuntar sengles pujades d’un quart de punt, amb vista a l’última setmana de juliol. És a dir, posaran els tipus de referència en el 5,5% i el 4,25%, respectivament. Però, i després de l’estiu? “Manaran les dades que hi hagi llavors”, va dir Lagarde, però Powell va anar una mica més enllà.
“Sentim que hi ha més capacitat per a endurir els tipus… Creiem que arribaran més restriccions. Veiem un parell de pujades addicionals”, va argumentar el president de la Fed. “Encara que la política monetària és restrictiva, és possible que no ho sigui prou i no ho ha estat durant molt de temps”, va explicar. En aquest mateix sentit, Lagarde també va apuntar que els tipus serien alts durant molt de temps, amb l’objectiu d’ancorar les expectatives d’inflació.
En definitiva, tenim una bona dada de l’IPC de juny, però per motius de càlcul estatístic més que no pas reals. Probablement, al juliol, aquests mateixos motius també actuaran, però a l’inrevés. El juliol del 2022, l’IPC va baixar de 0,3 punts en termes mensuals. Això vol dir que el mes vinent l’IPC es pot tornar a acostar, o fins i tot travessar, el 3% a l’alça si les coses continuen igual. La subjacent tindrà la paraula, però el juliol de l’any passat també va baixar d’un 0,3%, per la qual cosa, la d’enguany, el més probable és que torni a travessar el 6% interanual a l’alça. Ja veurem què passa a la resta d’Europa amb els preus, però les paraules de les autoritats monetàries d’aquesta setmana a Sintra no fan pensar en una distensió del seu comportament, ans al contrari.
