04.08.2022 - 21:40
|
Actualització: 24.09.2024 - 04:04
—M’agradaria veure on vius tu —li va dir ella mentre li donava una banana.— On vius, tu?
El noi se la mirava incrèdul. Una noia estrangera, carregada amb una motxilla, li demanava per casa seva. Dins el crani, un curtcircuit li impedia de pensar amb claredat.
—Però, com és que vols venir a casa meva? —va arribar a formular.
—No ho sé, m’agradaria veure com vius. On ets? Prefereixo pagar-vos a vosaltres, que no pas anar a un hotel i deixar-me dos-cents euros i no veure la cultura del país —li va contestar, decidida.
Ja no era tan sols el fet que una noia volgués anar a casa seva. Allò que sorprenia més aquell vigilant de seguretat de Vanuatu era que una turista no volgués estar-se en un dels increïbles i luxosos ressorts de la illa. Tothom que visitava aquell arxipèlag cercava la tranquil·litat de les platges paradisíaques que allà eren una normalitat. Però ningú no s’havia interessat mai per la seva cultura. Allò el desencaixava.
Es va acabar la banana i va desenfundar el telèfon de la butxaca. Unes trucades més tard, la noia i un amic amb qui viatjava van entrar al seu poblat.
Aquella noia era Meritxell Martorell, una periodista i viatgera que visitava la no gaire coneguda nació de Vanuatu per primera vegada. Quan va veure les cabanyes de bambú i canyes, sabia que era en el lloc adequat. No hi havia ni rastre del formigó que en els darrers anys havia devorat la costa del país. Els van rebre família i veïns i els van oferir uns collarets fets amb flors de la zona, que els col·locaven al voltant del coll. Tocaven música i cantaven. A la taula els esperava un gran tiberi en honor dels nouvinguts.
Aquestes vivències aportaven un coneixement a les arques de saviesa de la Meritxell i una satisfacció que li feia valorar cada instant amb fruïció. D’ençà que va guanyar un premi que la va portar a donar la volta al món com a reportera de viatges durant un any, tot visitant vint-i-sis països, que la seva vida havia pres un canvi de rumb total. “La societat et diu que l’èxit és estudiar una carrera, trobar una feina, casar-te, tenir fills i una hipoteca”, reflexiona dotze anys després. “A mi, aquest esquema se’m va trencar totalment.”
En total, va viatjar uns sis anys, amb pauses esporàdiques per a visitar la família a Malgrat de Mar. El 2016 va començar una nova aventura: ser presentadora de Cuatro. Concretament, del programa 21 días, en què la presentadora s’exposava durant tres setmanes a diferents realitats d’una manera completament immersiva. Així doncs, va conviure amb la comunitat jueva ultraortodoxa, va viure en un prostíbul i es va convertir en una treballadora domèstica de luxe durant vint-i-un dies. “El periodisme vivencial és el que més m’agrada”, explica. “Com vols explicar una història de refugiats si no hi has estat? Parlaràs de números, no de persones.”
Tot i això, la seva experiència com a presentadora del programa va ser sobretot decebedora. Considera que la majoria de capítols cercaven solament el sensacionalisme, i les experiències que es mostraven a la pantalla tenien poc a veure amb allò que ella havia viscut. Malgrat tot, va ser durant un dels rodatges que va viure un moment que acabaria essent culminant en la seva vida. Va ser el que va gravar al camp de refugiats de Lesbos.
“Em va impactar moltíssim, això que viuen aquestes persones és horrorós”, diu, commoguda. “Vam anar a gravar, a treure titulars i deixar aquella gent allà. Qui va viure vint-i-un dies amb ells vaig ser jo. Em vaig quedar amb moltes ganes de tornar i fer-hi alguna cosa.” Després de deixar la feina de presentadora, es va adonar que per ella hi havia hagut una teràpia gairebé medicinal que havia fet servir entre rodatge i rodatge i que podia ajudar a molta gent més: el ioga.
En els seus viatges, ja havia pogut comprovar les propietats curatives que tenia aquesta pràctica. A Tanzània va fer de voluntària un mes en un orfenat i hi va ensenyar ioga. També en va ensenyar als nens d’un camp de refugiats de Palestina, a dones que havien patit violència de gènere a Mèxic i també amb grups femenins al Marroc. En totes aquestes experiències havia vist com aquelles classes havien ajudat d’alguna manera o una altra aquests col·lectius més vulnerables. Quan era a l’Índia formant turistes adinerats, va decidir que allò no la omplia. Volia ensenyar ioga allà a on pogués portar un canvi real.
Així va néixer Yoga Sin Fronteras, una associació que vol compartir aquesta pràctica mil·lenària amb qui no hi pot tenir accés. D’ençà d’aquella experiència en un orfenat de Tanzània, el projecte no ha parat de créixer. Ja hi ha quaranta professors voluntaris implicats i programes que han arribat fins a cinc països de tres continents diferents. Ara, la major part de l’activitat, de moment, es fa a Barcelona i rodalia. Treballen amb el Casal dels Infants, amb diferents centres de salut mental, amb dones víctimes de violència masclista i amb l’Hospital Sant Joan de Déu, on també començaran un programa especial per a l’ala d’oncologia.
A més, la Meritxell també va poder complir la seva paraula i tornar al camp de refugiats de Lesbos. Hi van estar 30 dies, i van formar la gent que volgués convertir-se en professor de ioga. Un dels exemples d’èxit és el cas d’un noi que gràcies a aquesta formació es guanya la vida “amb molt d’èxit” a París. Un altre cas és el del programa que van fer a Sud-àfrica amb joves en risc d’exclusió social. Dels 23 participants, 13 han acabat treballant de professors de ioga. Però no solament les sortides professionals són un dels efectes positius que tenen aquests projectes, també ho són les propietats terapèutiques que té aquesta tècnica en els seus practicants.
“El ioga et porta al moment present, et calma l’ansietat, la depressió i treballa amb l’estrès post-traumàtic. Hi ha moltíssims estudis científics que ho demostren”, explica, amb orgull, la Meritxell. “El ioga autèntic t’ensenya a respirar, a meditar, a portar l’atenció cap endins. Això és el que ensenyem nosaltres. I ho adaptem a tothom. Si vas amb cadira de rodes, pots fer ioga, si tens síndrome de Down, pots fer ioga. Tan sols necessites respirar.”
“Realment, canviem vides”, analitza. En certa manera, considera que continua vinculada al periodisme. “Crec que la tasca d’un periodista és empatitzar i entendre la realitat i explicar-la des de dins. Jo et puc explicar molt més bé la crisi dels refugiats havent fet de professora de ioga que no pas havent-hi anat de periodista. Ara fusiono tot allò que m’agrada.”
Mirant-s’ho amb perspectiva, sembla que el conjunt d’experiències que ha viscut l’hagi portada a aquest moment. “Tot allò interessant que m’ha passat a la vida ha estat gràcies a viatjar”, valora. La volta al món que li va fer canviar per sempre la vida la va guanyar quan era a Tailàndia; va entrar a 21 días amb un vídeo dels seus viatges de l’Índia estant; en aquest programa es va emocionar gravant la crisi dels refugiats a Lesbos; i així va treure el seu vessant més social, el que després d’unes quantes experiències a Tanzània, Palestina i Mèxic, la va impulsar, de l’Índia esatnt, a crear Yoga Sin Fronteras.
Segurament per això el cos li demana més viatges. Tot i que ara anirà acompanyada del seu fill d’un any i mig i la seva parella. Aquesta tardor els espera la primera aventura en família. Sense gaires plans, deixant que sigui el planeta mateix qui els torni a indicar quin és el camí a seguir.
