30.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 01.07.2019 - 08:50
Quan el president Puigdemont va fer a Girona el segon i darrer discurs com a president amb la República Catalana proclamada, va al·ludir a la necessitat de tenir en compte tres P: paciència, persistència i perspectiva. La paciència i la persistència són elements sempre necessaris en la política, un clàssic. La sorpresa per a mi, més encara sabent com Puigdemont mastega les paraules abans de dir-les, va ser l’aparició de la paraula ‘perspectiva’.
Tenir perspectiva sempre és difícil. Molt difícil. Perquè la perspectiva depèn sobretot de la interpretació intel·lectual que cadascú fa de la realitat. Si més no d’ençà de la famosa polèmica de Ciceró sobre el perquè de l’absència en la llengua grega d’un vocable que equivalgués al llatí ineptus, qualsevol analista honest i sensat sap que delicat i difícil que és ser categòric en res. Per això la política depèn tant de la capacitat de convèncer, i la capacitat de convèncer depèn tant de la capacitat de bombardar els individus amb imatges, amb creences, sobre què és fort i és feble, sobre què és raonable i no i, especialment, sobre què és possible i què no ho és. Si tens una capacitat infinita d’incidir sobre l’opinió pública, i encara més si tens una capacitat infinita de manipular-la, sempre tens mitja batalla guanyada. Llevat que, i ací hi ha la clau de tot, hi haja un antídot, que és precisament allò que Puigdemont posava damunt la taula: la perspectiva. La perspectiva és allò que et fa veure les coses clares fins i tot enmig de la manipulació més salvatge. Com ara. La perspectiva, personal o col·lectiva, és la clau de la victòria.
Aquest mes que ara comença en necessitarem molta, de perspectiva, amb relació a dues qüestions. La primera serà tot allò que passe al Parlament Europeu a partir de demà. I permeteu-me que aquesta qüestió la remate, ara per ara, de manera dràstica: veurem coses, potser, que no entendrem. Però recordem, tinguem perspectiva, tot allò que ja va passar amb la detenció del president Puigdemont a Alemanya i la victòria judicial posterior. Que riguen ells unes quantes hores no ens hauria d’importar –i en aquest sentit jo guarde totes les portades aquelles dient que s’havia acabat ‘la fugida’ i els visques a Alemanya per recordar-me a mi mateix com es guanyen les batalles més dures: amb discreció i mantenint la disciplina i el cap fred en el moment més complicat.
Però m’interessa el segon element en què caldria perspectiva, que hi té molta vinculació: aquesta pretensió que Espanya ja ha eixit de la crisi política, gràcies a un Pedro Sánchez reforçat que és capaç d’estabilitzar el seu país per poder derrotar, a partir d’això, l’independentisme català.
Tots vosaltres deveu haver notat el canvi de to que es deriva de l’ascens precipitat de Sánchez als altars. L’Íbex ha entès que amb Podem i Ciutadans només ha fabricat uns frankensteins i ara fa pinya, com poques voltes havíem vist, per estabilitzar el PSOE com a única força que pot mantenir Espanya funcionant i unida. I és com si, de sobte, tot fos senzill. Sánchez no té els vots per a ser president però asseguren que ja arribaran, tot indica que al final del juliol. El PSOE es mostra inusitadament valent, però alhora té uns peus de fang com mai no els hi havia vists. I les possibilitats d’unes noves eleccions espanyoles són claríssimes, malgrat l’esforç mediàtic de fer veure que no. I recauen, molt encara, en Esquerra Republicana i Junts per Catalunya.
Perquè en aquesta batalla una peça clau és l’abstenció dels independentistes, que ERC ja assumeix tot i els incipients moviments interns de protesta i que Junts per Catalunya debat encara, partida en dos blocs clarament diferents. Aquesta abstenció és una mena de vàlvula de seguretat per a Sánchez i per això els socialistes la volen incentivar amb dues premisses: el xantatge als presos del qual parlava l’altre dia, i el desànim de la població, convencent-nos que Espanya és un estat realment fort que no pot ser derrotat i que, per tant, val més que hi renunciem. Aquesta és la tàctica ara. Apartat Rajoy, Espanya torna a ser un estat fort, influent a Europa i capaç d’encarar qualsevol problema. Però parlem-ne, perquè aquesta imatge no aguanta ni la mínima anàlisi.
Agafem per referència el període que s’obre amb les eleccions del 20 de desembre de 2015; parlem, doncs, de tres anys i mig. Menys que no havia d’haver durat una legislatura. I el balanç és indiscutible: en tres anys i mig Espanya ha hagut de fer tres eleccions, hi ha hagut un govern en funcions i sense suport parlamentari durant deu mesos, per primera vegada un pacte de govern (PSOE-Ciutadans) no ha superat el tràmit parlamentari de la investidura i ha fracassat, i per primera vegada també una moció de censura (al PP) ha tombat el govern a mitja legislatura.
Més enllà de la propaganda i la unitat en la qual tots estan d’acord quant a la repressió contra Catalunya, l’estat espanyol es troba enmig d’una crisi institucional enorme i una paràlisi institucional completa. Espanya és a punt de completar per primera vegada en dècades un cicle anual sense pressupost. El Consell General del Poder Judicial, un òrgan absolutament imprescindible en un moment com aquest, és caducat quant a la composició d’ençà del desembre i no el poden renovar, igual que ho són tot de càrrecs i institucions sensibles, com ara el consell d’administració de RTVE. Compromisos internacionals sobre qüestions molt urgents no s’han pogut aprovar. Després de la cimera contra el canvi climàtic de París, Espanya es va comprometre a aprovar una llei específica. Era el desembre del 2015 i encara no existeix. Decisions àmpliament anunciades no arriben mai, de la derogació de la llei mordassa o el trasllat de Franco a l’anomenada reforma de la fiscalitat o a reformes diverses i polèmiques del codi penal, especialment respecte de les agressions sexuals. La reforma del sistema de pensions, la del finançament autonòmic, reclamada amb urgència absoluta per la Generalitat Valenciana, la del mercat de l’habitatge o aquell famós pacte per l’aigua que tant d’enrenou havia alçat han acabat completament blocats pel camí, enmig de la paràlisi. Els sindicats reclamen la derogació de la reforma laboral del 2012 i no hi ha ni tan sols ocasió de proposar-la perquè ningú no n’entoma la direcció política. I no cal dir que la reforma de la constitució o la discussió d’una nova llei electoral són objectius que en aquest marc no poden ni estudiar-se. La crisi de la monarquia és tan greu que ja penja només de la difusió de vídeos, comprometedors o no, i el conflicte institucional entre Catalunya i Espanya no solament no s’ha acabat sinó que s’ha agreujat.
Els dos partits independentistes amb representació al congrés de Madrid van decidir quan va tocar de donar suport a la moció de censura contra Rajoy i el balanç d’aquell error estratègic és bastant clar. A tot Europea es va llegir l’arribada de Sánchez al govern com una pacificació de la crisi catalana –i què havien de llegir si els independentistes i tot el votaven? I Sánchez ho ha aprofitat per intentar esborrar el Primer d’Octubre i presentar els independentistes com uns intransigents. Per això qualsevol cosa que no siga un vot clarament negatiu a la seua investidura ara no farà sinó reforçar Espanya en el moment en què és més feble i quan intenta frenar l’independentisme aparentant una força que no té i que la perspectiva permet d’avaluar molt millor que no pas el xantatge.
PS. Supose que deveu recordar el debat de Ciceró, però, per si de cas a algú li falla la memòria, l’explique. A De Oratore el filòsof es va embrancar a discutir per quin motiu en la llengua grega no existia una paraula equiparable a la llatina ineptus (entesa en el sentit de ‘impertinent’ o ‘indiscret’). Entre els seus contemporanis hom afirmava que els grecs eren tan educats que no necessitaven una paraula que definís una cosa que per a ells era impensable. Però la rèplica de Ciceró va ser genial: i si la inexistència de la paraula fos, precisament, la prova que aquest defecte és tan general entre els grecs que ni s’adonen que existeix i per tant no el poden definir? Ja ho podeu aplicar, si voleu, al nacionalisme espanyol…
