Investir Illa, o com culminar un cop d’estat cuinat per la dreta espanyola durant anys

Quan la repressió espanyola contra l’independentisme ja havia culminat amb la sentència contra el procés i l’anul·lació dels lideratges polítics dels dirigents que van fer possible l’1-O, Jaume Alonso-Cuevillas, que ho havia viscut de primera mà, pensava a fer un llibre sobre la lawfare amb Miquel Strubell. I mentre en parlaven, van veure que hi havia un advocat i professor, batlle de Vilassar de Mar, que enllestia un llibre que es titulava precisament Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català (Voliana, 2021). O sigui que ho van deixar córrer, en veient la qualitat i rigor de l’obra de Damià del Clot. I, de fet, Cuevillas ha esdevingut el recomanador principal dels seus llibres, i l’acompanya ara en la ronda de presentacions de Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial (Voliana, 2024), que tanca la trilogia que va començar amb aquell Lawfare.

Tots dos van presentar-lo a l’Espai VilaWeb, on van exhibir la seva bona sintonia i sentit de l’humor, que han forjat aquests darrers anys, tot i que en fa molts més que van coincidir a la Universitat de Barcelona, l’un com a professor i l’altre com a alumne, tot i que el professor no ho aconsegueixi de recordar.

Quan tots dos engeguen motors agafen de seguida el fil conductor de la trilogia de Del Clot, que és com l’estat espanyol, sense prescindir de cap dels recursos que té a l’abast, combat l’independentisme com a enemic intern. “Això que ha passat ara va passar a la Segona República”, recorda Del Clot. “Ho expliquen Paul Preston i Ángel Viñas, que parlen d’una línia violenta militar, i una segona dimensió que Preston qualifica de tesi legalista, és a dir, que hi havia partits polítics, sobretot la CEDA, i el Bloque Nacional, que pretenien infiltrar-se a les institucions, i des de dins buidar-les de sentit i provocar un ambient guerracivilista. Això és el que passa ara. La dreta espanyola s’infiltra a les institucions de poder per intentar, si cal, fer saltar el govern de l’estat i, si cal, la Generalitat, i en part se n’ha sortit. Amb la lawfare, la dreta espanyola ha aconseguit objectius polítics que per la via democràtica no havia aconseguit. I ho fa amb el 155, la tergiversació de normes, canviant jurisprudència a la carta, canviant la doctrina sobre les mesures cautelars, amb l’aplicació esbiaixada del 384 bis…”

És això que mou tot el seguit de microcops d’estat judicial de què parla Del Clot a Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial; però que no vénen pas d’ara, sinó ben bé d’ençà del 23-F, amb la LOAPA, amb resolucions judicials i sentències del Tribunal Constitucional que han anat fent dir a la constitució espanyola unes coses que no diu. “Espanya té una gran tradició colpista en tots els seus vessants històrics, però ara això no és presentable i han de fer cops d’estat sense bigoti ni tricorni.”

I “en part se n’han sortit”, deia Del Clot, perquè han fet saltar el govern de la Generalitat. A què es referia? A la investidura de Salvador Illa, ni més ni menys, investit pel partit de què encara és militant. Vet ací la culminació d’un cop d’estat de llarga durada i baixa intensitat ordit per la dreta espanyola consistent a decapitar políticament l’independentisme català i minar-lo socialment: l’arribada a la presidència de la Generalitat d’un dirigent socialista que va aplaudir la violència judicial i política contra l’independentisme, mercès a un dels partits víctima d’aquesta repressió. L’independentisme fora de les institucions principals del país, ocupades per un socialista espanyolista.

Entre els nombrosos assistents a la presentació a l’Espai VilaWeb, hi havia neguit sobretot per com es podien fer pagar als jutges espanyols les vulneracions de drets amb aquesta lawfare, amb els casos de prevaricació més o menys evidents, de desobediència judicial, amb la no-aplicació de la llei d’amnistia… Però no hi ha vies de càstig, perquè depenen del poder judicial espanyol, i a la justícia internacional s’hi poden cercar vies de reconeixement dels drets vulnerats, com ha anat passant amb el Comitè de Drets Humans de l’ONU i pot continuar passant amb el TEDH, tal com recordava Cuevillas. No hi ha res a fer? Tant l’un com l’altre s’esmerçaven a combatre el desànim, amb una recepta evident i que Del Clot repetia a l’acabament de l’acte: la solució és política i passa per tots vosaltres.